Esforçar-se, encara

Fent memòria, exercici que demana el seu esforç, he recordat que la picaresca de fer els treballs amb el mínim esforç ha existit sempre. Ja deu fer una dècada, o una mica més, quan encara no existia internet com a eina de suport, donava de tant en tant un cop de mà, sobretot en ortografia, al fill d'uns companys de feina de la meva mare. Quan estudiava 3r de BUP li va tocar llegir Terra baixa (no ens ha d'estranyar que l'obra de Guimerà acabi sent una altra vegada la víctima involuntària de l'anècdota, si tenim en compte que algunes lectures s'han perpetuat en la selecció de la conselleria), però sembla ser que li va fer mandra. En aquella època Catalunya Ràdio emetia a les nits el programa "La nit dels ignorants", que es basava en el mecanisme de preguntes i respostes expressades pels mateixos oients. Doncs bé, el noi va telefonar al programa demanant si algú li podia explicar de què anava el llibre perquè no l'havia acabat d'entendre; el locutor el va clissar i li va comentar si n'havia de fer un treball per a l'institut i a ell no li va quedar altre remei que reconèixer que sí.

Hi havia dies que jo escoltava el programa i aquell en va ser un. Quan me'l vaig trobar, una setmana més tard, li vaig estirar les orelles, sobretot quan em va dir que només li faltaven dos o tres dies per lliurar el treball i que encara no havia llegit l'obra teatral en qüestió.

Com es pot veure, les tecnologies avancen, però la picaresca roman.

Esforçar-se

Deixar en blanc una resposta en un examen pot respondre al fet de no saber-la o no haver tingut temps per redactar-la. Deixar-ne més d'una comença a anar més enllà; deixar-les totes sovint respon a un desinterès de l'alumne per l'assignatura.

Copiar les respostes del qüestionari d'un treball d'una de les pàgines d'internet més consultades pels alumnes (referida als dropos) és intentar enganyar el professor amb l'esperança d'obtenir el millor resultat amb el mínim esforç, ja que l'alumne ni ha llegit el llibre ni, per tant, sap donar-ne raó.

Ara bé, queixar-se davant del professor quan els ha descobert i els ho ha dit amb tots les lletres, passa de taca d'oli i limita amb la insolència i la cara dura.

Doncs bé, aquesta situació la vaig viure just abans de Setmana Santa: dos alumnes s'havien dedicat a copiar de la pàgina referida (que no necessita més publicitat) respostes a les preguntes que els havia posat per al treball de lectura de Terra baixa, de Guimerà. potser hauria colat, si no fos perquè tots dos havien expressat la mateixa opinió personal, opinió que no corresponia a la de cap dels dos perquè també era copiada. Quan els ho vaig retreure davant dels seus companys, un dels dos, amb tota la sorna i mala educació del món em va etzibar el següent comentari: "Sí que t'avorreixes, si et dediques a verificar treball per treball si l'hem fet nosaltres o no". No li vaig estampar els dits a la cara per dues raons ben clares: primera perquè, com a professor, no puc tocar ni un pèl a cap alumne i, segona i més important, perquè no volia trencar-me'ls en impactar en una superfície més dura que el ciment armat.

Per això, en la meva reflexió anterior, he aplicat de manera honesta la llei del mínim esforç, no escrivint res.

Aplicar la llei del mínim esforç