Acabar l'any

Quan arriben aquestes dates sempre es cau en els dos mateixos tòpics: fer balanç de l'any que s'acaba i marcar-se uns propòsits per complir a partir de l'1 de gener de l'any que és a punt de començar.

El primer és fàcil: fer un repàs de tot allò que ens ha succeït durant els últims dotze mesos i posar-ho en un plat o altre de la balança segons hagi estat positiu o negatiu no planteja cap problema. Els mitjans de comunicació fins i tot han convertit aquest resum en una especialitat periodística que aquests dies ens arriba en forma de suplements (en el cas de la premsa) o de programes especials (mitjans audiovisuals).

Ara bé, per què seguim cada any amb el ritual dels propòsits que sabem que no acomplirem: apuntar-se al gimnàs, deixar de fumar, aprendre idiomes, fer el gran viatge, decidir-se d'una vegada a buscar parella...Si n'aconseguim algun, no serà perquè ens ho hàgim establert a finals de desembre de l'any anterior, sinó, ens molts casos, per necessitat (els derivats de la salut o de la situació laboral, bàsicament) o per atzar (els sentimentals, per exemple).

Però, bé, d'alguna cosa s'ha de viure: recordar i fer-se il·lusions. Res de material, tot evanescent en la memòria o en l'oblit.

Viure el Nadal

"Una vegada hi havia un noi que passejava pels carrers d'una gran ciutat. Veia com tothom s'aturava embadalit davant dels aparadors plens de joguines, d'objectes de regal, de coses boniques i cares. Feia fred. Tothom anava amb uns bons abrics, però ell duia un simple jaquetó, mal sargit per més d'un lloc, i unes sabates mig desmanegades. Ningú no s'hi fixava: entraven i sortien de les botigues on, amb el so de les caixes de rerefons, es desitjaven unes bones festes.

Es feia fosc. El noi començava a tenir gana, però no tenir prou diners per comprar ni un panet. S'allunyà dels carrers més guarnits i plens de llums i músiques per endinsar-se per carrerons foscos i estrets. Mirava de trobar per les papereres alguna resta d'entrepà o de pasta, però sense èxit. Quan era a punt de deixar-ho anar i de cercar algun racó on ajaure's per dormir, observà una claror que sortia de dins d'una paperera. Era un estel daurat que infonia una sensació d'escalfor i de pau. Se'l posà a la butxaca del jaquetó, tocant al cor. En aquell moment escoltà una veu interior que li deia:

- És l'Esperit del Nadal. Torna als carrers plens de botigues i de llums, treu l'estel i reparteix-lo entre tothom que vegis que no sap el que vol dir el Nadal.

Així ho féu. Sense preocupar-se del fred ni de la gana, el noi se n'anà corrents i, quan arribà als carrers tan guarnits, intentà de donar un trosset d'estel a tothom qui veia amb les mans plenes de paquets o amb els ulls delerosos per allò que els aparadors exhibien. Però ningú no li feia cas.

Es va posar a cridar: "Tinc l'Esperit del Nadal. Vull compartir-lo!" Tothom, però, seguia mirant els aparadors, entrant en les botigues. Ell, malgrat tot, era feliç, perquè havia comprès el que és el Nadal."

Bon Nadal

Saber escriure

Fins ara he fet diverses reflexions sobre el fet de llegir, però no sobre el d'escriure.

Abans de tot, insistirem en un aspecte que sí he tractat: llegir ajuda a escriure bé (i no em refereixo a la cal·ligrafia, em sembla que queda clar.). Ara bé, hem de llegir textos ben escrits. Si jo hagués d'aprendre'n a partir dels escrits que he corregit aquests dies dels meus alumnes, aquesta reflexió ja estaria farcida de faltes d'ortografia, d'errades sintàctiques i de comes posades on no pertoca. I el que és més greu: segurament no tindria una estructura lògica.

Perquè, avui dia, més greu que deixar-se un accent, no apostrofar un article o escriure un barbarisme (errades totes elles que un corrector informàtic pot detectar) és no saber posar en negre sobre blanc els pensaments, simplement perquè no sabem ordenar-los, prioritzar-los i desenvolupar-los. Escriure bé ho és tot: tenir cura de la forma i, sobretot, del contingut.

Penjar el Pare Noel

Durant els últims anys, cada cop que s'acosten les festes de Nadal, ha començat a proliferar pels balcons de les nostres ciutats la presència d'un Pare Noel enfilant-se per un tros d'escala o aferrat directament a la barana. És una mostra més de la globalització de les festes (com ja passa per Tots Sants amb Halloween). A més, el seu gust estètic en moltes ocasions és francament discutible.
Per sort, sembla que la celebració pròpia de les nostres terres el dia de Nadal resisteix amb força: el "caga tió" sobreviu, en part pel paper de les escoles.

Saber circular

Cada cop són més les persones que trien la bicicleta com a mitjà de desplaçament per ciutat. I algunes es pensen que tenen carta blanca per circular com els doni la gana.

Avui mateix, a Tarragona, he vist un ciclista que, en poc més de mig quilòmetre, ha comès les següents imprudències: sortir d'un carrer en contra direcció, saltar-se un semàfor en vermell (que ja hi duia una estona), serpentejar entre els cotxes aturats (com fan ciclomotors i motos) i pujar a la vorera per circular-hi quan ha vist que per la calçada ho tenia difícil.

Si a una persona com aquesta li passa algun incident, de qui serà la culpa? Perquè ella sempre serà la part dèbil, el més desprotegit.No ho sé, espero no trobar-me mai en el paper de l'altre.

Ensenyar a llegir

Aquests dies he tingut l'ocasió de llegir un llibre molt breu (només 62 pàgines), però molt interessant per als pares, però també per als qui ens dediquem a l'ensenyament: Llegir per a créixer, de Joan Carles Girbés (de Bromera). El llenguatge és planer i l'obra té un gran valor didàctic, per l'ús del resum i de la remarca de les idees principals.
En aquestes poques pàgines es parla dels beneficis de la lectura, de com afavorir-ne la pràctica i també, i molt important, de què cal fer perquè els nens no avorreixin els llibres.

Canviar les celebracions

D'avui en vuit serà 1 de novembre. Per a molta gent aquest dia es correspon encara amb la festa de Tots Sants, amb el que implica d'anar al cementiri o de menjar panellets. Cada cop més, però, aquesta celebració s'està substituint per la de Halloween, importada d'Estats Units, i les carabasses o les disfresses de por s'incorporen a l'atrezzo de la jornada. (Campanyes com la d'un conegut part temàtic hi ajuden força, per cert.)

Aquesta és una de les conseqüències de l'anomenada globalització. D'aquí a dos mesos, molta canalla ja no celebrarà el tió o els Reis, sinó el Pare Noel (amb el vestit vermell imposat per una marca de refrescos). Al febrer, sant Valentí intenta fer-se forat com a festa dels enamorats; sort que sant Jordi encara aguanta a Catalunya.

Fins on arribarà aquest procés d'importació?

Anomenar-se

Diuen que el nom fa la cosa.

Doncs bé, jo no tinc per nom Antonio, Anthony, Antoine, Andoni o Antwan. Senzillament em dic Antoni, perquè sóc el que sóc: català.

Estar orgullós

Com es pot mostrar algú orgullós d'alguna cosa sense respectar que altres persones puguin no estar-ho, senzillament perquè no s'hi sentin? Demana que tothom (perdó, els espanyols) mostrin allò que guarden al seu cor i ell, donant exemple, ens ensenya el seu pensament ranci, més propi dels primers anys del franquisme que no pas de l'Europa de principis del segle XXI.

Enhorabona. Que segueixi així, fent ús del concepte nació per a allò que és un estat i negant-lo per a aquells territoris que ho són de debò. No sap el favor que ens fa.

Celebrar?

Cada 12 d'octubre alguns s'encarreguen de recordar que celebren allò que anomenen dia de la Hispanidad? I jo, cada any, com molts d'altres, em pregunto què se celebra realment.

L'arribada dels castellans a Amèrica va suposar un genocidi mai no acceptat com a tal. Amb l'argument de la creu i l'espasa van iniciar l'extermini cultural de tots els qui vivien a casa seva, van obligar-los a aprendre el castellà i a convertir-se al catolicisme. però, a més, van exportar tota una sèrie de malalties que no s'hi coneixien.

I avui, cinc segles després, els hereus de tots aquells qui van veure envaït el seu territori, són els més pobres entre els pobres, els qui es troben en una situació més precària i els qui tenen més dificultats per usar lliurement les seves llengües. Per tant, tots avui commemoraran amb joia immensa el gran regal que els van fer aquell llunyà 12 d'octubre de 1492.

Reciclar

Fa uns dies, en arribar a casa, vaig trobar a l'entrada un dels cartells de la campanya municipal (de Tarragona) de promoció d'ús dels contenidors soterrats de reciclatge. És bo que la gent aprengui a separar els residus, però sempre que sigui tingui la possibilitat real de fer-ho.

A la Part Alta, aquesta campanya resulta a l'hora de la realitat, inútil, encara que sigui pel fet que no s'hi ha instal·lat cap contenidor soterrat (les característiques del subsòl i l'estretor dels mateixos carrers ho impedeixen). Però és que, a més, per als veïns que volem ser solidaris, sostenibles, conscients de la importància d'ajudar el medi ambient... dur a terme el procés de reciclatge és tota una aventura. De contenidors de plàstic, paper o matèria orgànica n'hi ha ben pocs. I els de vidre, muralles endins, busqueu-los, i si en trobeu més de dos feu-m'ho saber.

Per si no n'hi hagués prou, la sensació que no n'hi ha prou es multiplica per la quantitat de locals com bars o restaurants, que originen quilos i més quilos de residus, molts dels quals són dipositats de qualsevol manera al costat dels (mini)contenidors generals de la brossa.
Per tant, i capgirant-ne el destinatari, com a veí de la Parta Alta, sóc jo qui demana a l'Ajuntament "ajuda'ns", com resa el cartell de la campanya, per millorar.

Fracassar

Segons el diccionari, fracassar significa no reeixir en una empresa. Per tant, no em costa reconèixer que diumenge vaig arribar a casa convençut d'haver viscut un fracàs.

Amb tot, no assolir els objectius que la colla s'havia marcat per a la diada (el 3 de 9 amb folre i el 5 de 8), quan els assajos havien anat força bé, va produir una sensació entre la ràbia i la frustració, i no tant per la part de feina que m'havia tocat fer en aquests dos castells, com per no saber encara quin ha de ser el desllorigador que permeti a la colla desfer-se dels fantasmes que sempre ens envolten o dels errors que es perpetuen any rere any.

Encara a plaça vaig manifestar tant al cap de colla com al president que ells havien d'estar tranquils per com havien fet la feina fins aleshores. Dos dies després em mantinc en aquest convenciment. L'únic que els demano, passats dos dies, és que sàpiguen trobar per fi quines raons hi pot haver darrere d'un resultat no desitjat, ja que, com Charles Dickens deia, "cada fracàs ensenya a l'home alguna cosa que necessitava aprendre".

Llegir, encara

Fa uns dies comentava que llegir plantejava uns esforços que per a alguns alumnes eren difícils d'assumir. Ara que hem començat un curs nou, a mi com a professor se m'ha plantejat el dubte permanent de cada any: és bo fer llegir per obligació? i en el cas de batxillerat, és bo que sigui la conselleria qui dicti els títols que els alumnes han de llegir si us plau per força?

Anem a pams:

1.- Llegir per obligació: sovint l'única garantia que tenim que els joves llegeixin és la que es deriva d'un programa de lectures obligatòries. Sóc conscient que triar uns títols que puguin agradar la gran majoria d'alumnes d'un nivell és difícil, perquè, segons quina sigui la seva realitat social, els llibres els són més estranys que el peix o la verdura. I a més, tants caps tants barrets pel que fa als temes que els puguin atreure.

2.- Llegir obligatòriament uns títols determinats: l'únic positiu és que després alguna pregunta de les PAU s'hi pot referir (però no tots els alumnes de batxillerat fan la selectivitat).Sempre m'ha produiït la sensació que les autoritats docents no confiïn en el criteri dels professors a l'hora d'establir unes lectures que puguin acostar-se més bé als interessos de l'alumnat bé a la seva facilitat per entendre uns determinats textos. A més, la tendència és la de donar sempre una visió molt restringida de la literatura, ja que es mouen en uns pocs títols que van apareixent i desapareixent (Terra baixa, La plaça del Diamant, per exemple).

Que alguns instituts es plantegin fer plans de lectura per facilitar la comprensió lectora o el plaer de llegir pot ser un primer pas perquè aquest dubte de cada inici de curs s'esvaeixi del meu cap.

Suggerir

Normalment dues persones que miren un quadre en una exposició acostumen a expressar sensacions diferents en veure'l; quan llegeixen un llibre manifesten opinions diverses sobre allò que pretenia dir l'autor; o bé reaccionen de manera diferent quan escolten una peça de música.

I segurament el pintor, l'escriptor i el músic, en el moment de crear la seva obra, s'han mogut per unes sensacions o uns sentiments que no es corresponen a cap de les dues lectures. I potser, fins i tot, no tenien altre objectiu marcat que provocar una suggestió en el receptor. En poesia, un dels exemples clàssics d'aquesta voluntat suggeridora són els haikús; en narrativa, els finals oberts pretenen que el lector pugui continuar la història...

Saltar-se els conductes

Qui fes el servei militar recordarà que una de les primeres coses que s'ensenyaven era que calia respectar els conductes reglamentaris, és a dir, que no podies anar directament al general, si abans hi havia el sergent, el capità o el comandant (per exemple).

Doncs bé, ahir vaig saber d'uns pares que, per expressar una queixa sobre l'institut, van anar pel dret i van adreçar l'escrit directament a l'honorable conseller d'educació. Quan els pares van parlar després amb la direcció del centre van al·legar, per justificar aquest ús de la via directa amb el màxim responsable de la conselleria, que es pensaven que durant el mes de juliol no hi havia ningú ni a l'institut ni als serveis territorials. (Encara hi ha qui pensa que el professorat es passa mig any de vacances).

Ara bé, fins aquí es podria acceptar la ignorància o la ingenuïtat dels pares. El més curiós de la història, però, és que l'honorable conseller els va contestar. És a dir, el general va fer cas del soldat ras, com si no tingués res més important a fer!

Morir anònimament

Quants infants, joves i grans hauran mort durant el minut de silenci que s'ha guardat per recordar un jove que era famós sense que ningú sàpiga ni tan sols que han passat pel món, només per haver nascut pobres o per haver viscut també de la seva feina sense que aquesta hagi transcendit? (Amb tots els respectes pel jugador.)

Ser fi d'oïda

Avui no he sabut si sentir-me un privilegiat o un bitxo raro. Quan al gimnàs on vaig m'he queixat de l'excessiu volum de la música (costum que tenen dia sí i dia també) i he demanat que la posessin a un volum raonable (costum meu dia sí i dia també), m'han preguntat què entenia per raonable i m'han comentat que jo era l'únic client que la trobava massa forta. Però el que més m'ha sorprès era que la culpa no era del volum, sinó que, segons el monitor, jo devia tenir la oïda molt fina i que devia pasasr satisfactòriament totes les audiometries.

Tenint en compte la mitjana d'edat dels usuaris vespertins del gimnàs no m'hauria d'estranyar: la societat d'avui dia viu immersa en una bombolla de soroll que s'ha fet normal i el silenci (o en el seu defecte el so a un volum normal) és un bé escàs que sembla que no es trobi a faltar.

I jo que anava al gimnàs a fer manteniment! Ara resulta que hi vaig a fer ostentació d'una capacitat auditiva impressionant.

Llegir

Durant el curs 2004-2005 vaig fer llegir a 4t d’ESO el llibre de Samuel Golding Senyor de les mosques. Quan vaig dir el títol a classe, algú em va preguntar si podia fer el treball a partir de la pel·lícula. La resposta va ser la lògica per a mi com a professor: no.
No nego que en un moment determinat pugui venir més de gust veure una pel·lícula que llegir un llibre, perquè les dues activitats no han de ser incompatibles, però defugir-ne una perquè l’altra és més còmoda a l’hora de fer un treball (la raó de fons del plantejament de l’alumne) no és només voler aplicar la llei del mínim esforç.
Llegir demana més esforç, més predisposició; altrament té una sèrie d’avantatges que la gent que no llegeix sovint no sap apreciar:
- La imaginació s’ha de treballar molt més: el lector ha de construir els paisatges, els escenaris, els personatges i les accions; l’espectador s’ho troba fet: els personatges tenen la cara d’un actor o actriu determinats; les llums, els colors han passat pel sedàs del director i del seu equip...
- S’adquireix tot un vocabulari que difícilment es pot plasmar en imatges. Pensem que un dels problemes de què més es queixen molts docents és la pobresa lèxica de l’alumnat.
- S’afavoreix la comprensió textual. Avui dia ja no es parla simplement d’analfabetisme, sinó d’analfabetisme funcional.

El polític i escriptor irlandès Richard Steele (1672-1729) va manifestar que “la lectura és a la ment el que l’exercici és al cos”. Per desgràcia molta gent practica en negatiu les dues relacions: ni fa exercici físic ni llegeix.

Per què "Sense moure soroll"

Hi ha gent a qui li agrada fer-se notar cridant com més i més fort millor. Sovint rere aquests crits hi ha paraules buides, missatges que no porten enlloc.
Escriure permet expressar-se sense cridar, sense gairebé fer-se notar, com el lleu xiuxiueig de les fulles al bosc o el so de les onades encalmades a la platja. A més, demana més temps i, per tant, possibilita una millor reflexió.
Però, a més, el meu desig és no fer soroll en el sentit de no voler ser transcendent. En aquest bloc deixaré anar, sense una periodicitat marcada, petites reflexions sobre la vida, les afeccions, la feina. Reflexions que no pretenen anar més enllà de l'opinió personal, sense entrar en la profunditat de la filosofia. Per tot això, penso parlar sense moure soroll.