Educar o ensenyar

Una de les primeres decisions del nou govern català ha estat el de rebatejar la majoria de conselleries. Una de les afectades ha estat la que durant el tripartit es va anomenar conselleria d'educació, que recupera el seu antic nom d'ensenyament.

Tot i ser del ram, mai no m'havia agradat el canvi de nom i difícilment l'he utilitzat espontàniament. Al cap i a la fi, educació i ensenyament no són mots sinònims i el fet d'usar-ne un o altre implica visions diferents de quina és la nostra tasca.

Segons el diccionari, educar és "ajudar (algú) a desenvolupar les seves facultats físiques, morals i intel·lectuals", mentre que ensenyar significa "comunicar a algú (una ciència, un art, coneixences, una habilitat, etc.) donant-li'n lliçons, explicacions, fent demostracions o fent-li realitzar exercicis pràctics".

Si ens hi fixem, educar és un concepte més ampli, ja que en el desenvolupament de les facultats intel·lectuals és on jugaria el seu paper l'ensenyament. El problema, però, és més de fons, ja que amb el canvi de nom semblava que la tasca d'educar quedava en mans dels docents, quan ha de ser de tot l'entorn de l'alumne, començant per la família, i continuant pels centres escolars, els mitjans de comunicació,...

Ara només falta veure si tot queda en un canvi de nom o des de la conselleria es valora com cal la feina i el respecte social de l'ensenyant.

Ofendre's

Mare de Déu (ai no, que es poden ofendre els ateus), senyor, on hem arribat. Si les coses segueixen així, ho tindrem negre (amb tot el respecte per als africans) per poder explicar a classe sobre cap matèria sense que a algú se li pugui aixecar la pell de tan fina que la tindrà. Suposo que no costa gaire endevinar que aquest inici tan raonat (sempre que no m'ho retregui un filòsof) respon a la notícia que s'ha produït a Cadis, és a dir, la denúncia a un professor per parlar del pernil en una aula on, per a mala desgràcia seva, hi havia un alumne magrebí més integrista que els inquisidors del segle XVI.

No entraré en judicis de valor perquè no crec que calgui fer-ne: l'alumne i la seva família són uns impresentables que no saben on viuen. I com ells, molts altres. Fa un parell d'anys, a l'institut on treballo vam viure un exemple semblant, sense que s'arribés a l'extrem de la denúncia: la mare d'una alumna magrebina va queixar-se davant la tutora de com se li explicava a la seva filla que hi havia molts déus (la professora explicava l'antic Egipte) quan de déu només n'hi havia un d'autèntic, que era Al·là. Per acabar de reblar el clau, va dir també que el professor de música els havia passat a classe una pel·li pornogràfica (Moulin Rouge deixa veure cuixes i cotilles, però de pono res de res). Vaja, o curta de mires o una experta en cultura i moral.

Hauria pogut ser una mica més políticament correcte, però aleshores hauria ofès els meus principis. I això, la meva religió m'ho impedeix.