Agrair

Fa un any llarg que no escrivia res al bloc, un any que ha estat molt mogut per al país.

Davant de l'actitud que han tingut els governants, els fiscals i la premsa espanyola, proposo que el dia que aconseguim desempallegar-nos d'Espanya sufraguem entre tots un monument als veritables pares de la nostra independència, que són tots ells: Aznar, Rajoy, García Margallo, Sánchez Camacho, Torres-Dulce,....

Sense ells l'indepentisme no hauria crescut com ho ha fet en els últims anys: cada frase que deien  contra Catalunya, contra el procés sobiranista... ajudava a convertir més catalans a l'independentisme.

Gràcies, moltes gràcies, pel favor que ens feu dia rere dia: Catalunya serà independent gràcies a vosaltres, no a Mas, Junqueras, Forcadell, Casals,...

Ser agraït

Dia: 28 d'agost.

Hora: poc després de les 4 de la tarda.

Lloc: Uztárroz, un poblet d'uns 200 habitants de la vall del Roncal.

Objectiu: visitar el museu del formatge que s'hi pot trobar.

L'entrada al museu és gratuïta i la visita sense guia. És per això que decideixo comprar, per 2 euros, el fulletó on s'explica el que es pot veure a les vitrines del museu. Pujo a la primera planta, on hi ha l'exposició i em disposo a veure'n el contingut amb l'ajuda del text. La disposició és a quatre columnes, en quatre llengües. Em fixo en les dues primeres: castellà i basc. Lògic. Imagino que les altres dues són anglès i francès. Però aquí la lògica falla i em sorprèn: la quarta columna sí que correspon a l'explicació en francès, però la tercera està redactada en català. Cara de sorpresa per part meva. A mesura que llegeixo veig que la redacció és correcta, que no s'ha fet amb bona voluntat.

Acabo la visita i torno a la planta baixa. En trobar-hi la noia que m'ha atès la felicito i li manifesto la meva estranyesa pel fet que en un racó de la vall del Roncal hagin tingut en compte l'existència del català a l'hora d'imprimir un fulletó explicatiu. M'explica el perquè, que respon del tot a la seva lògica: molts dels visitants del museu som catalans i, per tant, és normal que hagin usat la nostra llengua en l'explicació. Una simple qüestió d'agraïment.

Vaja, com en els museus importants d'algunes grans ciutats espanyoles, que ignoren les llengües de molts dels ciutadants del que encara avui és l'Estat espanyol i que paguem entre tots.

Carregar piles

Avui acabo les vacances, període que se suposa que serveix per recarregar les piles. 

Aquesta vegada només us convidaré a relaxar-vos amb aquests gairebé 30 segons de natura viva i relaxant.

(No) voler ser

No vull ser catalanista. Vull ser català.

No vull ser independentista, vull ser independent.

No vull ser titllat d'insolidari quan pertanyo a un país que coneix què vol dir solidaritat millor que cap altre.

No vull ser expoliat per Espanya, però tampoc no m'agradaria ser-ho per Barcelona.

No vull ser un ciutadà amb una llengua menystinguda i que es vol eliminar. Vull ser parlant normal d'una llengua normal.

I vull ser-ho aviat.

Hablar en español

Llegeixo al diari (i ahir vaig veure per la tele) la notícia per la qual la Plataforma per la Llengua denuncia l'augment d'atacs cap a la gent que parla en català. El que s'hi explica m'ha fet recordar dos fets que vaig viure ja fa uns quants anys, tots dos als jutjats de Tarragona:

1.- En un judici vaig demanar declarar en català. Com que la jutgessa no l'entenia em van posar una traductora. Fins aquí tot seria normal. La magistrada, però, així que va tenir ocasió, va deixar anar la seva conyeta: em va preguntar si calia que em traduïssin les seves preguntes al català. Com que sé idiomes, li ho vaig agrair, però vaig respondre-li que no calia.

2.- Un altre cop vaig haver d'anar a buscar un escrit als jutjats. Vaig entrar en un dels despatxos i preguntar a la funcionària que hi havia si ja el tenien en català. La resposta seva va ser taxativa: "Háblame en castellano (o español, no ho recordo, però tant se val)". Jo vaig seguir en català i ella em va etzibar que li parlés en la llengua veïna perquè "según la Constitución es la lengua oficial del Estado". Aquí ja no vaig aguantar més i vaig respondre-li, sense canviar mai de llengua: "Sembla mentida que algú que posa la Constitució com a argument i que treballa per al ministerio de Justicia sigui tan ignorant, ja que el mateix document reconeix la cooficialitat en aquells territoris que tenen una llengua pròpia d'aquest territori." Em vaig girar i vaig afegir-hi un "bon vent i barca nova" amb què vaig voler ser més educat que ella, ja que, altrament, l'hauria engegat directament a dida. Després vaig saber que era de Valladolid.

Fer culleres

En el refranyer català tenim l'expressió "Què en sap el gat de fer culleres, si mai no ha estat cullerer?" per referir-nos a algú que opina d'alguna cosa sense saber-ne res.

Doncs bé, a l'Aragó ha aparegut tot un grup de gats que pretenen fer de filòlegs i que s'han inventat la lapao (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental) per referir-se al català de la Franja.

A algú se li ha acudit dir mai que els andalusos parlen espi (espanyol del sud de la península ibèrica)? Jo ho proposo, malgrat anar en contra de la meva formació filològica.

Comparar

Ja fa temps que ho sospitava, però ara ho tinc clar: a les Espanyes més cavernàries necessiten lliçons urgents d'història. 

Ara s'han entossudit tots (polítics dels que desprestigien la política i periodistes que s'han tret el títol en una fira fonamentalment) a comparar el nacionalisme català (bàsicament) i basc amb el nazisme i l'estalinisme. Han preguntat mai als supervivents dels camps de concentració, com Neus Català, o dels gulags com es comportaven amb ells els alemanys i els soviètics, respectivament? 

Parlen d'eufemismes, però ells no es mosseguen la llengua a dir mentides i a ofendre, ja no els catalans i bascos, sinó els qui van sobreviure i els qui van morir (sobretot a aquests) sota els règims de Hitler i Stalin.

El que no tenen present és, tanmateix, que ells també són nacionalistes, espanyols.

Ser model

Se suposa que els mitjans de comunicació haurien de ser una eina fonamental per a la difusió de la llengua estàndard i que els seus periodistes haurien de saber utilitzar amb correcció la llengua. Però, si fem cas de les errades que vaig trobar ahir mentre llegia El Punt Avui -i no és el primer dia que em passa- en alguns casos no és així. 

Text 1

Text 2

Text 3

Fixem-nos-hi: 

• Els textos 1, 2 i 3 estan trets de la crònica sobre la victòria del Barça a Màlaga en el partit de quarts de final de la Copa. Què hi podem observar? Doncs una falta d'ortografia (succeir no porta dièresi perquè és un infinitiu),  una falta d'apostrofació (l'ocasió, perquè l'article femení s'ha d'apostrofar davant de vocal tret que aquesta sigui una i o una u àtones).  També hi trobem una falta morfosintàctica (fins al descans i no fins el), una de lèxica (parlem d'esdeveniments i no d'aconteixements) i una mala divisió sil·làbica a final de línia (In-iesta)
• El text 4 el trobem en el reportatge dedicat a les opinions de militants del PSC sobre la situació del seu partit. L'error que hi trobem és semàntic, ja que un carnet no es pot trencar ("Fer trossos o fragments [alguna cosa dura] colpint-la, prement-la"), en tot cas s'estripa ("Esquinçar", és a dir, "rompre, fer trossos, d'una estirada").  
• També hi ha una errada semàntica al text 5, corresponent a la notícia de la mort de sor María, la principal imputada en el cas de nens robats: no podem treure (que sempre té el sentit de "fer sortir") un nadó a la seva mare, en tot cas se l'hi pot prendre, que sí que té el sentit d'"agafar". Es tracta d'una traducció errònia del castellà quitar, que presenta els dos significats.   

Text 4

Text 5

Desgraciadament, aquest calc semàntic està molt estès, ja que en moltes retransmissions esportives sento a dir que "el jugador x ha tret la pilota al jugador y". Què passa?, que  la hi extirpa?

Respondre a la babalà (II)

Nou recull de respostes no gaire encertades a preguntes d'exàmens: 

   Defineix Romània: “conjunt de territoris on abans estava l’imperi romà, i es parla el romanès” (perquè diguin que un accent no importa: l’alumne barreja els conceptes de Romània i Romania). 

   Indica quina funció del llenguatge domina a l’oració “Família porta accent perquè és un mot esdrúixol”. “Multilingüística”. (és a dir, en moltes llengües? La resposta correcta és metalingüística.) 

   Digues els dialectes del català: “Nord-occità”. (I jo que creia que el català no era una llengua expansionista com altres? La resposta correcta és nord-occidental.) 

   Sobre el gènere gramatical: “El gènere pot ser singular o plural.” (i el nombre, masculí o femení, oi?) 

   En una redacció sobre el tema “Amb quin propòsit llegeixo la premsa”:  “Cada dia compro dos o tres premses”. (Per fer oli, potser, o per imprimir el teu propi diari? En tot cas compres els diaris o la premsa.) 

   Definició de refranys: “Dites populars de llarga tradició que, de manera directa o metamòrfica, expressen un coneixement extret de l’experiència o un ensenyament de caràcter moral”. (Deu ser d’una manera metafòrica, no metamòrfica, perquè no crec que els refranys tinguin a veure amb la modificació de les roques.) 

   Definició de diccionari bilingüe: “És el llibre que tradueix dues paraules en diferents idiomes”. (I quines són aquestes dues paraules?) 

   Quin és l’esquema que segueix una història narrada en ordre lineal?: “El numèric” (Sense comentaris. La resposta correcta és: plantejament, nus i desenllaç.)

Respectar drets

Fer vaga és un dret que va costar molt d'obtenir. Però és això, un dret. Em sembla molt bé que hi hagi piquets informatius que, com indica el seu nom, han (o haurien) d'informar els qui volen exercir el també dret a treballar. Però estic fart de veure per la tele com, a l'hora de la veritat, els seus components mostren actituds coercitives, amb amenaces i, a vegades, amb violència (trencament de vidres, cops, empentes,...)

Avui al matí m'he trobat amb un d'aquests imbècils que coneixen tan bé els seus drets, però no els dels altres. Quan intentava anar fins a la meva destinació amb el cotxe, un piquet obligava a desviar els cotxes que pretenien circular per la plaça Imperial Tàrraco. Quan li he preguntat per on havia de passar, la seva resposta ha estat molt clara (que no catalana): "Te hubieras quedado en casa". És a dir, fins i tot limitava el meu dret a la lliure circulació. No he volgut discutir-li, però he pensat: "I per què no t'hi quedaves tu?"

Fa anys em van ensenyar que la llibertat d'una persona acaba just on comença la de l'altra. Alguns devien faltar a classe quan els ho devien dir.

Mantenir

Ja fa un mes i mig llarg que van acabar les obres de desenrunament de les cases esfondrades al carrer dels Cavallers. Des de llavors convivim amb una estructura metàl·lica i una coberta de fusta que mantenen el tros de façana que va quedar dempeus i que protegeix la del conservatori. Ara bé, fins quan la tindrem? Quan es (re)construirà al solar? Com que temo que va per llarg, el dubte que se'm planteja és un altre: El solar es mantindrà en condicions perquè no acabi en un abocador de brossa i un cau de rates? Perquè la manera de protegir-lo és ben precària i la seva neteja deixa molt que desitjar. 

I si no, temps al temps.

Usar sigles

Fa alguns anys alguns programes de televisió eren coneguts per les sigles de les paraules que en formaven el títol. Així, OT era Operación Triunfo"; CQC, Caiga Quien Caiga o MQB, Más Que Baile.

Ara sembla que aquest costum s'ha estès als programes radiofònics, concretament als de Catalunya Ràdio. Si les transmissions de futbol del Barça dirigides per Joaquim Maria Puyal van passar a ser la TDP (la Transmissió d'en Puyal), ara cada matí em faig un fart de sentir parlar del MCR, és a dir del "Matí de Catalunya Ràdio.

I jo em pregunto, cal arribar a aquests extrems? Cal convertir fins i tot la llengua oral en un llenguatge de xat o d'SMS?

Ara bé, si fins i tot algunes persones eren (són) conegudes per sigles, per què ens n'estranyem? Bé que parlem de ZP o de CR7 i ens entenem, oi? 

Ser una ciència exacta

Sempre he sentit a dir que les matemàtiques són una ciència exacta, i fins ara l'experiència m'ho ha confirmat.

Una de les realitats palpables és que 2 = 3 resulta impossible. Fa pocs dies ho he pogut comprovar, refrendat per aquella expressió que diu "tres són multitud". Per poder fer exacta la igualtat hi ha dues opcions: o sumes 1 al 2, o restes 1 al 3. Doncs algú va creure oportú optar per la segona via. Que li vagi bé.  

Cremar

Cada vegada que es produeix un incendi de grans proporcions em ve al cap la narració que fa Josep Pous i Pagès d'un gran foc que s'esdevé a la seva novel·la La vida i la mort de Jordi Fraginals, explicat al capítol VIII de la quarta part:

"Era al cor de l'estiu, feia més de tres mesos que no havia caigut una gota d'aigua, i tot el bosc baix, estepes, brucs, romanins i gatoses, semblava d'esca. L'incendi prengué tot seguit proporcions formidables.
[...] Mentrestant el monstre roig anava fent la seva tasca destructora. Traïdor, d'amagat, com serp que s'esmuny perl mig de la brossa, allargassava els braços encesos entre la fullaraca i els matoll, sota l'altívol brancatge dels arbres centenaris, que semblaven mirar amb menyspreu orgullós, del cim de llur alçària inaccessible, les vanes maniobres d'aquell enemic, que havia d'arrossegar-se arran de terra. Però, tot d'una, les maters de llur peu s'abratlaven amb gran flamarada; tot el fullam s'estremia, cruixint, reconquillant-se; les flames pujaven amunt, escalant el brancatge ràpidament, fins a senyorerar l'altívola copa; i les soques petaven esberlades, i el xiular de la saba bullent en les esquerdes era com el gemec d'aquells gegants en l'agonia, encesos de dalt a baix com immensos canelobres."

Esfondrar-se

De tant en tant veiem per la tele imatges d'una casa que s'ha esfondrat per raons diverses (explosions de gas, mal estat, obres al solar veí,...). Fa pocs dies era una casa ddel barri vell de Lleida, aquesta matinada ha estat una casa ben a prop de la meva.

He rebut trucades de coneguts interessant-se pel fet i per si n'havia estat afectat. Gràcies a tots.

Però la reflexió que em plantegen aquests fets és una i clara: qui n'és el responsable quan la casa cau només pel fet de ser vella? A Lleida han presentat una denúncia contra el propietari de l'immoble (casualment un exregidor de la ciutat). 

Desconec la raó de l'esfondrament a Tarragona, perquè encara és aviat, però l'estat de la casa no era precisament bo: el trespol d'una de les habitacions s'havia esfondrat fa molts anys i no s'havia reconstruït, pel que sembla per falta d'interès del propietari (casualment un exregidor de l'Ajuntament de Tarragona), el qual també té altres cases al barri en un estat si fa no fa semblant.

Com es poden evitar accidents com aquest? És l'amo el responsable últim? En té l'Ajuntament alguna responsabilitat per no fer inspeccions o per no exigir reformes?

Respondre a la babalà

Ara que s'acosta el final de curs és un bon moment per recollir les respostes que han donat alguns alumnes a algunes preguntes que han sortit en exàmens o en altres exercicis:

•  A 4t d'ESO vaig demanar pel significat de les sigles NIF. Dues de les respostes van ser: 

        - Número d'Identificació Fotocopiat (suposo que quan és l'original les sigles deuen ser NIO).

        - Número d'Identificació de Fora (NID, de dintre?)

•  Què significa fotofòbia, també a 4t d'ESO:

        - Por a les fotografies.

        - Temor a sortir malament a les fotografies.

•  Els alumnes de 4t han estat molt creatius. Per a un alumne tsunami era un neologisme lingüístic del llatí o del grec antic.

•  També la geografia és un punt fort de l'alumnat de 4t. Algú m'explicava en una redacció sobre el viatge que li agradaria fer: "A Alemanya podria anar a l'estadi de futbol del Milan, que es diu San Siro...".

• Finalment, una de 1r de batxillerat. Per parlar d'un autor del segle XVI que defensà la llengua catalana, algú es va referir a Chistopher Despuig. És a dir, un tortosí amb un nom molt anglès.

Penjar-se medalles

Dijous passat professors, alumnes, exalumnes i pares de l'institut Torreforta vam realitzar una tancada al centre, promoguda des del mateix centre, per protestar contra les retallades i les mesures aprovades pel ministeri i la conselleria que afecten el nostre dia a dia. De 6 a 8 del vespre es van dur a terme activitats al pati, com pancartes o un mosaic amb les lletres S O S dibuixades amb els participants.

CCOO es va oferir a informar de l'acte als mitjans de comunicació, i així ho va fer. Fins aquí bé, i gràcies. Mentre els mitjans de comunicació van ser al centre hi va haver també una representant de l'esmentat sindicat, que va desaparèixer en el mateix moment que els periodistes. En canvi, un representant d'USTEC va romandre a les instal·lacions fins al final de la tancada del professorat, a mitjanit, sense que tampoc em quedi clar quin paper va venir a fer.

L'endemà a quarts de vuit del matí vaig sentir a Catalunya Ràdio que informaven de l'acte dient que havia comptat amb la participació de "professors, alumnes, pares i representants de CCOO". No sé si va ser una mala deducció dels periodistes de l'emissora de la nota de premsa, per la qual aquest sindicat hi participava activament, o que el sindicat havia fet entendre aquesta participació seva (que no seria el cas si veiem la nota), però em va fer molt mal efecte. No m'agrada que ningú es pengi medalles que no li pertoquen. En tot cas, qui podria tenir un "diploma olímpic" és el representant d'USTEC.

Per sort (perquè, si hagués passat, jo hauria marxat als dos minuts) els sindicalistes no van fer declaracions a la premsa, i van assumir el seu paper secundari.        

Caçar

Hi ha espècies que desapareixen per alteració del seu ecosistema, sigui per la causa que sigui: naturals, meteorits (els dinosaures) o intervenció de l'home. 
En canvi, hi ha una espècie que aquesta setmana ha fet intents per reduir la seva presència sobre la faç de la terra, però sense èxit: la família reial espanyola. Llàstima, perquè la data d'ahir era la bona: 14 d'abril.

Vetar

De què serveix l'ONU si cinc països poden exercir el dret de veto al consell de seguretat segons els seus interessos, amb la qual cosa no es pot actuar en aquells conflictes que necessiten de l'organisme?

Tinguem-ho clar: mai no s'intervindrà contra Israel pels lobbies jueus als Estats Units ni a Síria pels interessos armamentístics de Rússia i la Xina. 

Ser responsable

Ja faig temps que observo que hi ha gent que o bé no sap conviure o bé a casa seva no fa res, perquè té algun criat o criada que li soluciona la vida. M'explico amb dos casos concrets:

- per què als vestidors del gimnàs la gent que acaba un xampú és incapaç de tirar-ne l'envàs a la paperera i el deixa a la lleixa o al terra de la dutxa?

- per què en molts llocs de treball la gent que compateix vàters és incapaç de canviar el cartró del rotlle de paper higiènic quan s'acaba o, com a molt, el deixa acabat damunt de la cisterna o del porta-rotlles, o directament al terra? Per què deu pensar tothom que el canviï el següent?

Pel que sembla, es fa molt difícil ser una mica responsable.



Ser cornuts i pagar el beure

Quan les coses anaven bé (o això ens feien creure) els funcionaris vam veure com ens congelaven el sou, amb la qual cosa el nostre nivell de vida patia una davallada respecte el d'altres treballadors.

Ara que les coses van malament (o això reconeixen obertament) som una altra vegada els bocs expiatoris, però d'una manera més descarada: a mig any ens retallen el sou; al setembre, els docents hem de fer una hora més de classe (per estalviar personal).

L'última ha estat ara al desembre, quan van informar-nos que el 80% de la paga extra ens ll'ingressarien el dia 28 de desembre (no hi havia millor dia o es pensem que som uns innocents?) i l'altre 20% durant l'any vinent. La sorpresa, però ens l'havien deixada per al dia del cobrament de la nòmina mensual: tots vam quedar-nos amb cara de moniato quan vam veure que ens havien descomptat l'IRPF de la nòmina (fins aquí bé) i de la paga extra íntegra. No sé si per por de fer front a milers de recursos o perquè els va caure la cara de vergonya en adornar-se que d'innocents res, al final han acabat pagant l'import total del que havíem de cobrar abans d'acabar l'any.

Quina serà la pròxima vegada que pagarem el beure de la festa?

Suïcidar-se

Fa uns dies es va suïcidar un jove tarragoní de 30 anys que coneixia. 

Parlant amb un amic comú va sorgir el debat típic d'aquests casos: el suïdici és un acte de valentia o de covardia? Acabàrem trobant un resposta que no aporta una solució definitiva (tampoc no era el nostre propòsit) però que ens va mig satisfer. Cal tenir en compte, sempre com a punt de partida, que les circumstàncies de cada suïcidi són diferents i que, per tant, la valoració variarà segons el cas:

1.- Renunciar a la vida, posant-hi fi, en comptes d'encarar-la pot semblar un acte de covard, perquè és la solució aparentment fàcil. Davant de qualsevol conflicte, intern o extern, optar per la solució de l'abandó, de no lluitar per intentar resoldre'l i fer-lo desaparèixer és aparentmentment la més còmoda, però no implica ignorar-ne l'existència. El suïcidi és vist com l'única manera d'eliminar el problema, perquè segurament pel cap del suïcida passa aquella idea de "morta la cuca, mort el verí" i ell es veu com la cuca.

2.- Alhora, però, cal tenir-los molt ben posats quan algú decideix prendre una de les poques decisions que no té marxa enrere: treure's la pròpia vida. Sobretot quan l'acte del suïcidi és el resultat d'una reflexió o d'una planificació. Crec que deixar una nota o preparar l'escenari on acabaràs amb la teva vida no ha ser fàcil, per molt desesperat que puguis estar. Per molt que intentis posar-te en la ment del suïcida i entendre els motius de voler acabar amb la seva vida (encara que els hagi deixat per escrit), mai no els podrem saber de debò, com tampoc podrem saber mai fins a quin punt pensava en les persones que l'estimaven o era egoista en només veure la seva situació a l'hora de fer el pas definitiu..

Abusar dels ajuts

Per fi algú posa negre sobre blanc allò que alguns ja fa temps que expressem en veu alta en moltes places castelleres: Vilafranca  fa alguns castells abusant de la col·laboració de les altres colles que actuen amb ells i fins i tot del públic. Felicitats, Ocaña; només espero que no siguis declarat persona non grata pels llangardaixos.

Molts castellers de la Jove encara recordem com l'anys passat, al Catllar, els verds no van parar fins que van fer baixar d'un terrat un parell de persones de color per posar-los a la seva pinya o com anaven pels carrerons del voltant de la plaça buscant "solidaris". Ja ho he dit altres vegades: no tindria cap problema a posar-me en la pinya d'una altra colla si: 1) aquesta decisió la prenc jo i no altres per mi i 2) sóc jo qui decideix posar-se en un últim cordó per qüestions de seguretat i no a galeres, és a dir, sota del folre de la colla necessitada de gent.

La foto que acompanya aquesta reflexió va ser feta per algun llangardaix vilafranquí en l'última diada de festa major de Vilanova, i correspon a la pinya del seu 2 de 9 amb folre i manilles: On són els peus del folre?, haurien fet el castell sols? Les paraules sobren.

Treure's l'espina

Ha costat, però avui ens hem tret l'espina que feia tants anys que teníem clavada: hem carregat el cinc de nou amb folre. M'havia fet el propòsit de no plorar, de celebrar-ho com la majoria de gent, ignorant el passat. Però m'ha estat imposible, perquè jo vaig viure l'època en què vam proposar-nos ser la primera colla que l'aconseguís el segle XX.

Quan s'ha carregat no he pogut assolir el meu propòsit i he plorat com un nen: primer de ràbia i després d'alegria. He necessitat, he volgut, una estona per a mi, per descarregar tot allò que aquest castell suposava per a la colla i per a mi. He plorat, en primer lloc, de ràbia, perquè m'hauria agradat parar-lo a baixos i perquè era l'espina pendent. També he pensat en aquella gent que no l'ha pogut veure: en Miquel, el Vidalet, en Marrugat o l'Àngels. Després, potser durant gairebé un minut, he plorat d'alegria i he començat a abraçar-me amb els companys de colla. Un dels primers que he anat a buscar, amb tot, ha estat el Jordi Anguera: crec que li devíem aquesta fita.

Provocar, encara

"Ahir dimecres va tocar recriminar l'actitud d'un impresentable que du camisa a ratlles que respon al nom de Toni Morató i al malnom de Shin Chan. Aquest càncer dels matalassers en particular i del món casteller tarragoní sembla que no té remei: sempre ha de donar la nota."

Aquesta frase que vaig escriure en aquest bloc fa dos anys no ha perdut vigència. I el que és mes greu: la seva actitud sembla escampar-se entre altres castellers de la seva colla. També s'ha de dir, però, que molts dels matalassers són conscients del mal que els suposa tenir un individu com aquest. Quan, s'atreviran,emperò, a fer-lo fora? Quan no tingui la colla agafada pels collons (la seva marxa o expulsió suposaria perdre un pis sencer durant un temps) o quan prengui mal perquè algú s'escalfi massa?

He d'aplaudir l'actitud del Quico. Ell sí que és un senyor. Venir a parlar amb en Jordi Anguera després de les provocacions del Morató (i companyia) diu molt d'un casteller de debò.

El que no m'ha agradat és que gent de la meva colla respongués amb tir d'ampolles. S'ha de saber respondre amb elegància i amb castells, com hem demostrat descarregant el 4/8 amb l'agulla.

La segona part de la resposta espero que arribi divendres en forma de 5/9f i, si pogués ser, de pilar de 6 o de 7.

Parlar sense paraules

Aquests dies, amb tota la feinada de començament de curs, no havia tingut temps de poder dir-te, oh Alicia de Catalunya, com et devies trobar d'incòmoda diumenge durant la celebració oficial de la Diada Nacional (tingues ben present aquest adjectiu que companys teus com en Xavier de Badalona sembla haver oblidat). La teva cara era un veritable poema, tota tu estaves tensa, sobretot durant el discurs d'en Màrius Serra. És clar que l'actual situació de la nació i de l'Estat (no confonguis els dos conceptes, com fan els teus amics Mariano, Dolores, Soraya i companyia) i que algunes resolucions judicials et fan estar cofoia, et fan treure més pit que mai.

Estic convençut que diumenge hauries preferit estar amb Francisco Caja i altres com ell renegant de la llengua catalana, de la Diada i de tot el que faci tuf de català. Un que té la mateixa obsessió que tu, l'Alberto, va ser coherent i no va aparèixer per la Ciutadella. Per què no vas fer el mateix?

Ara bé, baixa dels núvols i sigues realista, Alicia d'España, està clar que aquest (Catalunya) no és ni serà mai el teu país de les meravelles.

Ser nacional

Ara fa dues setmanes era de vacances a Madrid amb la intenció, entre d'altres, d'emborratxar-me de pintura, visitant els tres grans museus: el Prado, el Thyssen-Bornemisza i el Reina Sofía.

El dimecres vaig anar al Museo Nacional del Prado. M'havia sorprès positivament que la pàgina web disposés de les versions en les diferents llengües oficials a l'Estat que no són la lengua común. L'alegria, però, no pot ser total, perquè els fulls informatius del museu estaven en diverses llengües, però no en català, euskera o gallec. Tan difícil, o tan car, és imprimir fulletons en aquestes llengües, que també són de l'Estat, quan se n'ha fet la versió de la pàgina web?

Lingüísticament està pitjor el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, ja que la pàgina web només està en castellà o anglès. De les altres llengües de l'Estat, ni rastre enlloc.

En canvi, la sorpresa positiva la vaig trobar al Thyssen-Bornemisza. Si la pàgina web està només en castellà i anglès, el tríptic informatiu que inclou el plànol del museu està, entre altres, en les tres llengües de l'Estat que no són el castellà. És que potser les fundacions privades tenen més sensibilitat lingüística que els museus nacionales? És que s'hi nota l'origen català de la baronessa Thyssen?

Pagar car

Aquests dies és notícia que els taxis de Tarragona són els més cars de tot l'Estat. He de reconèixer que no en sóc usuari, perquè quan no em moc en cotxe ho faig a peu i, en casos extrems, en autobús. Ara bé, sí que puc afirmar que Oviedo o Madrid són més barates.

En el cas de la capital espanyola, dilluns passat, el recorregut des d'un hotel de la Gran Via fins a l'estació de la Puerta d'Atocha (poc més de dos quilòmetres) ens va costar, a les deu del matí, 4,90€. Uns dies abans, en horari nocturn, un trajecte de 7,5 quilòmetres per dins de la ciutat, ens havia costat uns 15 euros.

Em sembla que no hi ha res més a dir.

Cobrar per actuar

Les colles castelleres són entitats sense ànim de lucre que tenen despeses i que, per tant, la majoria de vegades cobren per actuar (dic la majoria perquè a vegades funciona el sistema d'intercanvi, sobretot en les diades de les colles).

També és cert que el "cachet" de les colles depèn del nivell de castells que et poden oferir a plaça i, en part, de la seva història.

En les últimes setmanes, tres notícies o comentaris m'han fet pensar sobre la relació entre una actuació i el seu valor econòmic:

1.- L'alcalde de la Bisbal del Penedès va dir que no volia gastar 25.000 euros en dues hores de festa major i que per això rebaixava l'actuació: en comptes de les tres colles de nivell habituals, només hi actuaven les dues de Valls i els Minyons de l'Arboç.

Algú de la Bisbal em va explicar que la reacció dels llangardaixos vilafranquins va ser voler muntar una actuació a la mateixa Bisbal dos dies abans convidant altres colles. Els bisbalencs van deixar-los clar que, per part seva, ni aigua.

2.- Diumenge passat a Torredembarra em van comentar per partida doble que els verds demanaven enguany per actuar el mateix que l'any passat més l'IPC. Quan els van respondre que no a la Torre (segons em van dir, insisteixo) la reacció seva va ser: "doncs porteu una colla que cobri menys que la Jove i així nosaltres podrem cobrar més." A l'hora de la veritat hi érem les dues colles.

3.- Ahir a Sitges la Joves de Valls va actuar-hi quan en principi no ho havia de fer. Segons em van explicar havien demanat poder actuar sense cobrar. Pel que sembla van curts de sortides.

PS: per cert, quant ens costarà als catalans l'anada dels llangardaixos a l'Índia en temps de retallades?