Saber celebrar

En només cinc dies el món casteller ha pogut viure dues maneres totalment oposades de celebrar l'assoliment d'un castell.

Dimarts dia 19, a la plaça de les Cols de Tarragona, els matalassers descarregaven el 3 de 9 amb folre. Quan baixaven els sisens alguns ja fèiem juguesques de què faria un dels seus membres (que no es mereix ser esmentat) per celebrar-ho. I no ens vam equivocar. Com té per costum -d'on no n'hi ha mai no en podrà rajar- va dirigir la seva alegria envers la colla rival amb gestos evidents de mala educació: digiti impudici i botifarres bàsicament. Trist aquell que s'alegra dels seus èxits insultant els altres, perquè l'únic que aconsegueix és posar en el mateix sac tots els seus companys de colla.

Dissabte, al Catllar, es va viure un enfrontament casteller d'un altre nivell. La Vella de Valls va voler provocar els vilafranquins amb un 3 de 8 amb l'agulla: primer intent, primer descarregat. Vilafranca es va veure obligada a respondre amb la mateixa moneda, tot i no portar-la a la cartera del dia. Dit i fet: quan el pilar queda sol, el seu segon (en Fèlix Miret), es posa a girar el pilar mirant primer cap als vellacus. La resposta, un cop descarregat el castell va ser immediata per part de la gent de Valls: crits de "3 per sota, 3 per sota", en al·lusió al 3 de 8 per sota, castell que els verds mai no han assolit. Aquesta sí que és una rivalitat ben entesa, tot i la fatxenderia del segon vilafranquí.

Saber viatjar

Dimecres vaig tornar d'una setmana de vacances a Londres. El viatge de tornada en avió, mínim retard a banda, va ser deliciós: un grupet de nois i noies de col·legis de pago (perdoneu el castellanisme) de València també hi viatjaven, procedents del Canadà. Només arribar al meu seient, una d'elles ja va manifestar el seu desig d'ocupar-lo per poder seure més a la vora d'altres companys; es pensava que jo no l'entenia i hi vaig seure amb tota la tranquil·litat del món. El viatge va ser una mostra d'incivisme continu: passejades amunt i avall per la part posterior del passadís (ja que el grup estava repartit entre la part central i la cua de l'avió) amb el destorb que suposava per a les hostesses, converses a distància i, per tant, amb volum considerable. Ja als últims minuts, es van posar a cantar, la qual cosa va ocasionar que alguns altres viatgers es queixessin. Només quan una de les hostesses va demanar als responsables del grup que aquest es comportés, que hi havia queixes, un d'ells va fer quatre crits tímids perquè la gent callés. Durant la resta del trajecte havia estat mig adormit (tornar de Vancouver deu ser cansat), Doncs bé, això i no res...

Ara bé, la cosa no va acabar aquí. Durant l'espera, ja a l'aeroport, per mostrar la documentació, els dos acompanyants (a qui dubtaré d'anomenar responsables, ja que no van demostrar ser-ho gaire) van estar parlant amb l'acompanyant d'un altre grup, més reduït, que també havia viatjat en l'avió, sense controlar en cap moment el comportament dels seus pupils.

Per tant, dos grups de gent que no saben anar pel món: els nois i noies (del Liceo Francés i del Colegio San Pablo de València), que devien pensar que anaven en un avió privat on podien fer el que volguessin, i els acompanyants, que no saben controlar-los. Però, és clar, per una vegada que surten del niu.

Coincidir

Diuen que el món és petit. També he sentit a dir que resulta difícil fer alguna cosa d'amagat perquè sempre hi haurà algú que se n'assabentarà. Doncs bé, quan fa uns quants dies era a Londres, vaig experimentar aquestes sensacions. El més fàcil seria pensar que vaig trobar-hi algú conegut mentre visitava algun monument, museu o espai multitudinari (al cap i a la fi no resultava gens difícil sentir parlar català al British Museum, a la Tate Modern o a Trafalgar Square). Doncs no. La casualitat va fer que trobés una antiga companya de feina, amb els seus fills, al metro, en un trajecte que per a mi era de només una estació. El món, per tant, és petit.