Quadre esperpèntic
Dilluns al voltant de les 8 del vespre: dues tanques impedeixen que els cotxes accedeixin a la plaça del Pallol i, per tant, al carrer dels Cavallers i perpendiculars. Tres cotxes estan aturats davant les tanques, amb els llums d'emergència engegats, impedint una hipòtètica circulació cap als carrers tallats.
Un quart cotxe, el meu, arriba a la plaça amb la voluntat d'accedir al carrer del Comte, enretirant les tanques com he fet cada dia des que duren les obres. Lògicament, no puc passar.
Baixo del cotxe i m'adreço a la conductora d'un dels vehicles (color bordeus i matrícula V-88xx-xx) per dir-li que fa nosa, que marxi.
Resposta contundent i sabuda, per evident: "No es pot passar. Està tallat".
Li faig saber que sóc veí de la zona i que, tot i les obres, puc anar fins a la meva destinació, que ella està obstruint el pas.
Comentari de pes: "Si jo no passo, tu tampoc no pots." Tots iguals, però no. Li retrec que ella no té cap necessitat d'entrar amb cotxe fins a Cavallers, que es pot anar al conservatori caminant.
La senyora té el dia enginyós i m'engega un nou argument irrefutable: "La meva filla és menor d'edat i l'he de poder dur amb cotxe". I rebla el clau: "Amb el que pago de matrícula tinc dret a portar-la en cotxe fins a la porta."
Li afirmo que aquest no és un argument vàlid i que trucaré a la guàrdia urbana.
Mentre compleixo amb l'amenaça (amb el comentari de l'urbà de "passo avís"), els altres dos vehicles han finalitzat la seva estada a la plaça (el seu objectiu era, lògicament, el mateix: recollir canalla al conservatori). La senyora del cotxe color bordeus es mou per ocupar l'espai desocupat. Conseqüentment, jo puc, per fi, passar i arribar a la meva destinació. Han transcorregutt uns set minuts llargs des dels fets narrats al punt 2.
Tanco el cotxe i torno a sortir fins a la plaça a peu. La senyora segueix esperant, i s'entreté parlant pel mòbil. Passen uns dos minuts i marxa sense que hagi recollit ningú (Recordem que era el seu objectiu.). Uns veïns de la zona que ho han presenciat tot mentre prenien un refresc en una taula comenten que tornarà.
Hi peto la xerrada, comentant-hi tota la jugada. Ens hi estem, tal vegada, set o vuit minuts.
Final de la història: durant aquesta estona la senyora no torna a aparèixer...
(Per cert, però no ho digueu a ningú perquè és un fet estrany en aquest barri, encara és hora que la guàrdia urbana aparegui per l'escenari dels fets.)
Conclusió: hauré d'informar-me de si és cert que quan algú es matricula per estudiar música al conservatori va inclòs en el preu el dret de circulació i de recollida pel carrer dels Cavallers.
Segons un informe de l'OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament) a l'Estat espanyol es dedica un 16% del temps lectiu a haver de demanar silenci a la classe. I em pregunto: qui és el responsable d'aquests resultats? Sempre hi haurà qui cregui que són els mateixos professors els qui han d'aconseguir motivar l'alumnat perquè calli i atengui. Altres diran que els primers educadors són la família i que és en aquesta primera esfera que s'han de rebre les nocions bàsiques de disciplina. Altres, finalment, donaran la culpa al model social: es pot aconseguir fama sense gaire esforç.
