Ser cornuts i pagar el beure

Quan les coses anaven bé (o això ens feien creure) els funcionaris vam veure com ens congelaven el sou, amb la qual cosa el nostre nivell de vida patia una davallada respecte el d'altres treballadors.

Ara que les coses van malament (o això reconeixen obertament) som una altra vegada els bocs expiatoris, però d'una manera més descarada: a mig any ens retallen el sou; al setembre, els docents hem de fer una hora més de classe (per estalviar personal).

L'última ha estat ara al desembre, quan van informar-nos que el 80% de la paga extra ens ll'ingressarien el dia 28 de desembre (no hi havia millor dia o es pensem que som uns innocents?) i l'altre 20% durant l'any vinent. La sorpresa, però ens l'havien deixada per al dia del cobrament de la nòmina mensual: tots vam quedar-nos amb cara de moniato quan vam veure que ens havien descomptat l'IRPF de la nòmina (fins aquí bé) i de la paga extra íntegra. No sé si per por de fer front a milers de recursos o perquè els va caure la cara de vergonya en adornar-se que d'innocents res, al final han acabat pagant l'import total del que havíem de cobrar abans d'acabar l'any.

Quina serà la pròxima vegada que pagarem el beure de la festa?

Suïcidar-se

Fa uns dies es va suïcidar un jove tarragoní de 30 anys que coneixia. 

Parlant amb un amic comú va sorgir el debat típic d'aquests casos: el suïdici és un acte de valentia o de covardia? Acabàrem trobant un resposta que no aporta una solució definitiva (tampoc no era el nostre propòsit) però que ens va mig satisfer. Cal tenir en compte, sempre com a punt de partida, que les circumstàncies de cada suïcidi són diferents i que, per tant, la valoració variarà segons el cas:

1.- Renunciar a la vida, posant-hi fi, en comptes d'encarar-la pot semblar un acte de covard, perquè és la solució aparentment fàcil. Davant de qualsevol conflicte, intern o extern, optar per la solució de l'abandó, de no lluitar per intentar resoldre'l i fer-lo desaparèixer és aparentmentment la més còmoda, però no implica ignorar-ne l'existència. El suïcidi és vist com l'única manera d'eliminar el problema, perquè segurament pel cap del suïcida passa aquella idea de "morta la cuca, mort el verí" i ell es veu com la cuca.

2.- Alhora, però, cal tenir-los molt ben posats quan algú decideix prendre una de les poques decisions que no té marxa enrere: treure's la pròpia vida. Sobretot quan l'acte del suïcidi és el resultat d'una reflexió o d'una planificació. Crec que deixar una nota o preparar l'escenari on acabaràs amb la teva vida no ha ser fàcil, per molt desesperat que puguis estar. Per molt que intentis posar-te en la ment del suïcida i entendre els motius de voler acabar amb la seva vida (encara que els hagi deixat per escrit), mai no els podrem saber de debò, com tampoc podrem saber mai fins a quin punt pensava en les persones que l'estimaven o era egoista en només veure la seva situació a l'hora de fer el pas definitiu..

Abusar dels ajuts

Per fi algú posa negre sobre blanc allò que alguns ja fa temps que expressem en veu alta en moltes places castelleres: Vilafranca  fa alguns castells abusant de la col·laboració de les altres colles que actuen amb ells i fins i tot del públic. Felicitats, Ocaña; només espero que no siguis declarat persona non grata pels llangardaixos.

Molts castellers de la Jove encara recordem com l'anys passat, al Catllar, els verds no van parar fins que van fer baixar d'un terrat un parell de persones de color per posar-los a la seva pinya o com anaven pels carrerons del voltant de la plaça buscant "solidaris". Ja ho he dit altres vegades: no tindria cap problema a posar-me en la pinya d'una altra colla si: 1) aquesta decisió la prenc jo i no altres per mi i 2) sóc jo qui decideix posar-se en un últim cordó per qüestions de seguretat i no a galeres, és a dir, sota del folre de la colla necessitada de gent.

La foto que acompanya aquesta reflexió va ser feta per algun llangardaix vilafranquí en l'última diada de festa major de Vilanova, i correspon a la pinya del seu 2 de 9 amb folre i manilles: On són els peus del folre?, haurien fet el castell sols? Les paraules sobren.

Treure's l'espina

Ha costat, però avui ens hem tret l'espina que feia tants anys que teníem clavada: hem carregat el cinc de nou amb folre. M'havia fet el propòsit de no plorar, de celebrar-ho com la majoria de gent, ignorant el passat. Però m'ha estat imposible, perquè jo vaig viure l'època en què vam proposar-nos ser la primera colla que l'aconseguís el segle XX.

Quan s'ha carregat no he pogut assolir el meu propòsit i he plorat com un nen: primer de ràbia i després d'alegria. He necessitat, he volgut, una estona per a mi, per descarregar tot allò que aquest castell suposava per a la colla i per a mi. He plorat, en primer lloc, de ràbia, perquè m'hauria agradat parar-lo a baixos i perquè era l'espina pendent. També he pensat en aquella gent que no l'ha pogut veure: en Miquel, el Vidalet, en Marrugat o l'Àngels. Després, potser durant gairebé un minut, he plorat d'alegria i he començat a abraçar-me amb els companys de colla. Un dels primers que he anat a buscar, amb tot, ha estat el Jordi Anguera: crec que li devíem aquesta fita.

Provocar, encara

"Ahir dimecres va tocar recriminar l'actitud d'un impresentable que du camisa a ratlles que respon al nom de Toni Morató i al malnom de Shin Chan. Aquest càncer dels matalassers en particular i del món casteller tarragoní sembla que no té remei: sempre ha de donar la nota."

Aquesta frase que vaig escriure en aquest bloc fa dos anys no ha perdut vigència. I el que és mes greu: la seva actitud sembla escampar-se entre altres castellers de la seva colla. També s'ha de dir, però, que molts dels matalassers són conscients del mal que els suposa tenir un individu com aquest. Quan, s'atreviran,emperò, a fer-lo fora? Quan no tingui la colla agafada pels collons (la seva marxa o expulsió suposaria perdre un pis sencer durant un temps) o quan prengui mal perquè algú s'escalfi massa?

He d'aplaudir l'actitud del Quico. Ell sí que és un senyor. Venir a parlar amb en Jordi Anguera després de les provocacions del Morató (i companyia) diu molt d'un casteller de debò.

El que no m'ha agradat és que gent de la meva colla respongués amb tir d'ampolles. S'ha de saber respondre amb elegància i amb castells, com hem demostrat descarregant el 4/8 amb l'agulla.

La segona part de la resposta espero que arribi divendres en forma de 5/9f i, si pogués ser, de pilar de 6 o de 7.

Parlar sense paraules

Aquests dies, amb tota la feinada de començament de curs, no havia tingut temps de poder dir-te, oh Alicia de Catalunya, com et devies trobar d'incòmoda diumenge durant la celebració oficial de la Diada Nacional (tingues ben present aquest adjectiu que companys teus com en Xavier de Badalona sembla haver oblidat). La teva cara era un veritable poema, tota tu estaves tensa, sobretot durant el discurs d'en Màrius Serra. És clar que l'actual situació de la nació i de l'Estat (no confonguis els dos conceptes, com fan els teus amics Mariano, Dolores, Soraya i companyia) i que algunes resolucions judicials et fan estar cofoia, et fan treure més pit que mai.

Estic convençut que diumenge hauries preferit estar amb Francisco Caja i altres com ell renegant de la llengua catalana, de la Diada i de tot el que faci tuf de català. Un que té la mateixa obsessió que tu, l'Alberto, va ser coherent i no va aparèixer per la Ciutadella. Per què no vas fer el mateix?

Ara bé, baixa dels núvols i sigues realista, Alicia d'España, està clar que aquest (Catalunya) no és ni serà mai el teu país de les meravelles.

Ser nacional

Ara fa dues setmanes era de vacances a Madrid amb la intenció, entre d'altres, d'emborratxar-me de pintura, visitant els tres grans museus: el Prado, el Thyssen-Bornemisza i el Reina Sofía.

El dimecres vaig anar al Museo Nacional del Prado. M'havia sorprès positivament que la pàgina web disposés de les versions en les diferents llengües oficials a l'Estat que no són la lengua común. L'alegria, però, no pot ser total, perquè els fulls informatius del museu estaven en diverses llengües, però no en català, euskera o gallec. Tan difícil, o tan car, és imprimir fulletons en aquestes llengües, que també són de l'Estat, quan se n'ha fet la versió de la pàgina web?

Lingüísticament està pitjor el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, ja que la pàgina web només està en castellà o anglès. De les altres llengües de l'Estat, ni rastre enlloc.

En canvi, la sorpresa positiva la vaig trobar al Thyssen-Bornemisza. Si la pàgina web està només en castellà i anglès, el tríptic informatiu que inclou el plànol del museu està, entre altres, en les tres llengües de l'Estat que no són el castellà. És que potser les fundacions privades tenen més sensibilitat lingüística que els museus nacionales? És que s'hi nota l'origen català de la baronessa Thyssen?

Pagar car

Aquests dies és notícia que els taxis de Tarragona són els més cars de tot l'Estat. He de reconèixer que no en sóc usuari, perquè quan no em moc en cotxe ho faig a peu i, en casos extrems, en autobús. Ara bé, sí que puc afirmar que Oviedo o Madrid són més barates.

En el cas de la capital espanyola, dilluns passat, el recorregut des d'un hotel de la Gran Via fins a l'estació de la Puerta d'Atocha (poc més de dos quilòmetres) ens va costar, a les deu del matí, 4,90€. Uns dies abans, en horari nocturn, un trajecte de 7,5 quilòmetres per dins de la ciutat, ens havia costat uns 15 euros.

Em sembla que no hi ha res més a dir.

Cobrar per actuar

Les colles castelleres són entitats sense ànim de lucre que tenen despeses i que, per tant, la majoria de vegades cobren per actuar (dic la majoria perquè a vegades funciona el sistema d'intercanvi, sobretot en les diades de les colles).

També és cert que el "cachet" de les colles depèn del nivell de castells que et poden oferir a plaça i, en part, de la seva història.

En les últimes setmanes, tres notícies o comentaris m'han fet pensar sobre la relació entre una actuació i el seu valor econòmic:

1.- L'alcalde de la Bisbal del Penedès va dir que no volia gastar 25.000 euros en dues hores de festa major i que per això rebaixava l'actuació: en comptes de les tres colles de nivell habituals, només hi actuaven les dues de Valls i els Minyons de l'Arboç.

Algú de la Bisbal em va explicar que la reacció dels llangardaixos vilafranquins va ser voler muntar una actuació a la mateixa Bisbal dos dies abans convidant altres colles. Els bisbalencs van deixar-los clar que, per part seva, ni aigua.

2.- Diumenge passat a Torredembarra em van comentar per partida doble que els verds demanaven enguany per actuar el mateix que l'any passat més l'IPC. Quan els van respondre que no a la Torre (segons em van dir, insisteixo) la reacció seva va ser: "doncs porteu una colla que cobri menys que la Jove i així nosaltres podrem cobrar més." A l'hora de la veritat hi érem les dues colles.

3.- Ahir a Sitges la Joves de Valls va actuar-hi quan en principi no ho havia de fer. Segons em van explicar havien demanat poder actuar sense cobrar. Pel que sembla van curts de sortides.

PS: per cert, quant ens costarà als catalans l'anada dels llangardaixos a l'Índia en temps de retallades?

Apludir actituds

Aquest cap de setmana s'ha produït una notícia curiosa per poc habitual en el món de l'esport:

En un torneig de futbol aleví celebrat a Guipúscoa, s'enfrontaren a la final els equips del Sevilla i de l'Espanyol, aquest amb l'equip d'alevins de primer any. El partit va acabar amb empat a quatre i, per tant, es va haver de decidir als penaltis. Els més encertats van ser els més andalusos, amb la qual cosa guanyaven la copa. Però, en un gest sorprenent l'entrenador, i després de consultar-ho a l'organització i de parlar-ho amb els seus jugadors, va lliurar-la als espanyolistes, argumentant que, tot i ser un any més petits, havien jugat millor durant el torneig i que els penaltis no havien fet justícia a aquesta circumstància. Lògicament, la reacció de l'Espanyol va ser de sorpresa.
Alguns diran que en futbol no sempre guanya el millor, sinó el qui marca més gols que el rival; que l'actitud de l'entrenador sevillista no era la que corresponia, que si ells havien tingut més encert a la tanda de penes màximes... Però com Ernesto Chao, l'entrenador del Sevilla, va declarar: "ells han estat millors durant el torneig i durant la final, ells es mereixen la copa".

En el món del futbol professional, tots sabem que les regles són les que són, que els interessos que s'hi mouen són molts i que hi ha molts diners pel mig. Això no obstant, crec que en el futbol (i per extensió en tot l'esport) infantil el més important és formar esportistes, però, principalment, persones. I en aquest sentit, Chao va donar una lliçó millor que qualsevol altra que hagi doant en un camp d'entrenament.

Fa uns mesos ja es va produir una situació comparable quan Sergi Barjuan, entrenador del juvenil B del Barça va ordenar als seus jugadors que es deixessin marcar un gol després que ells n'haguessin fet un a l'equip rival (el Castelldefels) quan el seu porter era al terra, perquè tot quedés com abans, és a dir, empatat.

Fa uns anys, quan treballava a l'Arboç, se celebrava la jornada de portes obertes. Era dissabte al matí i, a mitja jornada, va arribar el germà petit d'una alumna; venia de jugar a futbol i la seva mare li va preguntar: "Heu guanyat?". No em poder estar de fer un petit reny: "Perdó, però crec que la pregunta està mal feta. Quan tenen aquesta edat la primera pregunta hauria de ser 'Com ha anat?'. La vostra fomenta la competivitat, mentre que el que primer han de fer és passar-ho bé. Si, a més, es guanya, millor, però no ha de ser el primer objectiu".

Apretar-se el cinturó

Dijous vaig sentir al telenotícies una expressió que em va preocupar, no pel seu significat sinó per la seva forma: apretar-se el cinturó. D'acord que l'economia està malament i que hàgim de fer miracles per arribar a finals de mes, però que TV3, una de les missions de la qual és difondre la nostra llengua, es dediqui a destrossar-la en un informatiu indica que alguna coasa grinyola. I no serveix l'excusa que el periodista informava en directe (que també seria greu), ja que la notícia estava enregistrada.

A Catalunya Ràdio tenen la UAL (Unitat d'Assessorament Lingüístic), que controla el model lingüístic de les emissores del grup i al qual es remeten alguns dels periodistes en veu alta durant els programes quan sorgeix algun dubte. M'agradaria saber si a TVC aquest serveix existeix, perquè aquesta errada no és la primera i, per desgràcia, no serà l'última.

Per cert, el cinturó, en català, ens l'estrenyem.

Ser un equip

El Barça va demostrar ser un equip actuant com a tal i no com una suma d'individualitats. I no parlo ja del joc al camp, sinó de comportaments com el de Puyol en cedir el braçalet de capità a Abidal perquè recollís la copa. També diu molt a favor de la persona l'actitud de record del jugador de la Pobla envers un jugador d'un altre equip, Miki Roquer, que també està passant per moments difícils.

Davant d'actituds així, chapeau.

Saludar

És ben cert que cada cultura té un sistema de salutació: petons en quantitats diverses, encaixades de mans amb diferent grau d'intensitat, fregament de nassos,... Però també és ben cert que ser educat és respectar les altres cultures, sobretot quan vius en un lloc on els costums són diferents als teus.

Si una dona catalana decidís anar a viure a Irak, per exemple, no tindria, segurament, altre remei que adaptar la seva manera de vestir a la d'allà, si no volgués ser objectiu de mirades despectives.

Per què, doncs, quan alguns (generalitzar mai no és bo) musulmans vénen a viure a Catalunya no accepten els nostres costums en aspectes aparentment tan secundaris com la salutació?

Totes aquestes reflexions deriven del que li va succeir a una companya de feina, tutora d'un alumne d'origen marroquí: en voler donar la mà al pare del noi, com fa amb tothom, aquest li va rebutjar, emparant-se en l'argument que ells no la donaven a les dones. La professora va respondre-li que, en quatre anys, era la primera vegada que es trobava en aquella situació. Per respecte i educació no el va engegar a dida, que era el que es mereixia.

Un reflex més de la necessitat que en algunes cultures queda molt per fer per tal d'aconseguir la igualtat entre homes i dones.

Arribar i moldre

Sempre hi ha hagut gent que s'ha cregut imprescindble, que ha pensat que sense ells no es pot fer res. En tots els àmbits, fins i tot en el món dels castells.

No hem de confondre aquests personatges amb les vaques sagrades, tot i que s'assemblin. Les segones són persones que no apareixen als assajos fins als moments importants, amb un lloc més o menys assegurat per la seva experiència. Els primers, dels quals, per sort, n'hi ha menys, són aquells que no vénen fins que la temporada comença de debò, que es permeten el luxe de faltar quan volen i que acostumen a fer-se veure, bé perquè sempre han de dir-hi la seva, bé perquè presumeixen de no haver vingut.

El pitjor del cas no és que aquests personatges facin allò d'arribar i moldre, sinó que sovint actuen amb l'aquiescència de l'equip tècnic, que els fan el joc en detriment dels qui s'han xupat els assajos de pretemporada. Són els qui van fent amics, com Mourinho.

(Aquest article està dedicat al propietari de les cames de la fotografia, que es pensa que en sap molt quan no en sap gens. Oi, JB?)

Rostir o confitar

Avui he dinat a Breda. Al menú oferien com a segon "Cuixeta d'ànec rostit i cruixent amb cebes petites i codony caramelitzat". Com que l'ànec m'encanta i feia temps que no en menjava de rostit, l'he demanat. Sorpresa meva: la cuixeta era d'ànec confitat, no rostit. No he dit res i me l'he menjat. Però el fet m'ha provocat aquesta reflexió: "Costa gaire dir la veritat en les cartes?". Està bé que indiquin la guarnició, però també ho estaria que la manera de coure la carn també fos la correcta.

Per si algú no té clara la diferència, aquí teniu les definicions:

Rostir: Coure (carn) sotmetent-la en un ast, en un forn, etc. a un foc viu untada o ruixant-la amb greix.

Confitar: Posar (fruites o viandes) en algun suc que les penetri i serveixi per a conservar-les.

Com podeu veure, la diferència és important i radica en la força del foc.

Marxar a deshora

Ja he expressat en anteriors ocasions quin és el comportament d'una sèrie de persones que acudeixen els dimarts als concerts de Joventuts Musicals: parlar durant les interpretacions, desembolicar caramelets i estossegar, marxar durant el bis final, ... Però el que vaig viure ahir va ser ja el súmmum de la mala educació i de la poca cultura d'algunes dones. M'explico: el programa del concert estava format per peces poc habituals, tret de la magnífica Pavana de Fauré: el Nonet de Martinu, una composició d'un músic argentí contemporani (Serafini) i el Nonetto de Nino Rota.

Hi ha gent que va marxar a la mitja part perquè no els acabava d'agrada el repertori (Martinu i Serafini). Res a dir-hi. Però les de sempre van haver de donar la nota: d'un grupet de sis dues es van aixecar i marxar mentre s'interpretava la peça de Rota (l'última del concert) després de parlar (suposo que per acordar marxar juntes). Un o dos minuts despés, quan es tocava el quart dels cinc moviments de la composició -una magnífica canzone amb variacions- unes altres dues es van mirar amb complicitat i van fer el mateix: aixecar-se i marxar.

Si no els satisfeia el concert tenien dues opcions: o bé haver marxat a la mitja part o haver-se esperat fins al final per educació i respecte a la resta del públic, que sí volia gaudir de la interpretació de la Martinu Ensemble.

Jo sóc el primer a qui li costa escoltar certa música, però abans que fer el numeret ja no em moc de casa o me'n vaig durant el descans. Però hi ha gent que és massa estreta de mires i si l'apartes del Beethoven, Bach, Brahms, Chopin, Strauss o Dvorak de torn (per citar només alguns exemples de compositors coneguts) ja troba que el programa no els agrada o no val la pena. Doncs que es quedi a casa o vagi al Leman a fer el cafè, però que no molesti els qui volem escoltar peces poc habituals i interessants.

Fixar-s'hi

Pregunta d'examen de 2n d'ESO: digues tres llengües romàniques que no es parlin a la península ibèrica.

Davant de les respostes que he trobat durant la correcció no sé què pensar: o bé 1) la pregunta és extremadament complicada, o bé 2) contesten sense fixar-se en el que demana l'enunciat. Perquè, amb tot, hi ha qui m'ha inclòs en la resposta el català i el portuguès.

Una tercera opció és que no tinguin ni idea del que és una llengua romànica. I és llavors que em trobo en la llista idiomes com el grec, l'anglès o l'alemany.

Però és que quan demano en quins cinc territoris de l'estat espanyol es parla català (Catalunya, País Valencià, Balears, Franja d'Aragó i el Carxe) hi ha qui m'escriu que al País Basc. Sense paraules.

Trobar a faltar

Fa una setmana que hem recomençat el curs després de les vacances de Nadal i a l'institut hem trobat un buit que no es podrà omplir, el del Nico, el conserge, que va morir la vigília del dia de Nadal. Qui em retraurà a partir d'ara que enguany no es farà teatre?

Dimarts la Jove de Tarragona va començar a assajar de cara a la diada de la Candela de Valls. A l'hora de cantar les pinyes hem trobat a faltar un nom, el del company Escamilla, que va morir durant el pont de la Immaculada.

Diuen que ningú no és imprescindible, però l'absència d'algú que aprecies, amb qui comparteixes hores i activitats sempre es fa patent. Nico, Antonio, sempre en el record.