Esquiar en família

El senyor Ernest Maragall (conegut també com el Tete) ens ha tornat a sorprendre. Just després de fer-se públic el nou calendari escolar, ens dóna la solució perfecta perquè l'alumnat ocupi la setmana de vacances que quedarà al febrer: pares, aneu amb ells a la neu o envieu-los-hi.

Quina ment més preclara: convé moltíssim que el jovent català aprengui a esquiar per al dia a dia de la vida moderna. Jo proposaria que aprenguessin, sobretot, la modalitat d'eslàlom, per aprendre a sortejar els obstacles que en tot moment ens apareixen.
Au va, Tete (perdona la confiança, perquè sé que no em llegiràs), ara resulta que fer una setmana blanca sí que és educatiu. Saps quin problema tens? Doncs que no ets capaç de veure la realitat: has llegit a la premsa d'avui quin és el nivell de comprensió lectora o de matemàtiques dels nostres joves? T'has dignat conèixer com vivim els docents la realitat diària a les aules, amb grups saturats o baixes que no es cobreixen, per exemple?
Aquí tens algunes propostes alternatives, i sovint molt més econòmiques (ara que és temps de crisi) que t'ofereixo de franc: visites culturals organitzades per a famílies (ruta del romànic del Pirineu, ruta del Cister, rutes a les mateixes ciutats per conèixer-les millor, visites als museus,...), sessions familiars de foment de la lectura a les biblioteques municipals, tallers d'aprenentatge de convivència pares-fills,...
I posats a fer maragallades: per què no proposes -pagant la conselleria, és clar- que els professors aprofitem aquesta setmana per recupera-nos psíquicament i físicament als balnearis, que també tenen dret a viure?

Saber començar

Un altre mal d'aquest país és la impuntualitat a l'hora de començar els espectacles. Que una obra o un concert anunciat per a una hora determinada comenci de set a deu minuts tard és el pa nostre de cada dia.
Recordo haver anat una vegada ja fa més de vint-i-cinc anys a Oxford a un concert. L'hora anunciada per al seu començament eren les vuit del vespre. I a les vuit els músics ja eren a l'escenari i començaven la primera peça. Puntualitat britànica.

Saber esperar

La setmana passada van començar al teatre Metropol de Tarragona el cicle de concerts de Joventuts Musicals. Un fet habitual que no em deixa de sorprendre quan hi vaig és el poc respecte d'una part del públic envers els músics al final del programa oficial de la vetllada. Mentre la majoria de les persones encara estem aplaudint a l'espera, com és força habitual que hi hagi algun bis, part del públic s'aixeca i marxa, actitud que no deixa de fer quan els intèrprets decideixen agrair els aplaudiments amb aquesta nova interpretació. Això provoca que els que ens hem quedat sovint no puguem sentir el títol de la peça (si l'anuncien) i que després s'origini un murmuri general ("què han dit?", "sí, tal peça de tal autor...").
Per desgràcia, aquesta falta d'espera per al final real de la vetllada no és exclusiva d'aquests concerts. Anar al cinema implica moltíssimes vegades no poder veure la pel·lícula fins que s'acaba de debò, és a dir, fins que acaben els títols de crèdit, perquè la desfilada de gent que s'aixeca i marxa és contínua. Actitud força vegades afavorida per la mateixa sala, perquè els llums s'encenen just després del "The end" de torn.

Anar amb compte

Fa uns mesos il·lustrava amb un video quin era l'estat de la vorera de la Via de l'Imperi que toca la muralla. Poc després (coincidència temporal) l'arreglaven.
Avui toca el torn a la vorera oposada a l'Ajuntament del carrer Rere Sant Domènec. No acabar-hi amb una torta de peu té el seu mèrit, us ho asseguro.