Durant les últimes setmanes hem viscut una ofensiva espanyolista des de dos flancs diferents: l'esport i la llengua. 
El primer ha servit per omplir-nos el cap d'orgull espanyol des dels mitjans de comunicació amb seu a la villa y corte, però també des de molts de catalans (potser per desmentir allò de la crosta nacionalista que defensen alguns com el socialista Joan Ferran). Rere el "Podemos" adoptat com a lema de la cadena televisiva que emetia l'Eurocopa, hem pogut veure vermell pertot arreu en forma de samarretes o banderes (algunes d'elles amb l'aligot, tot i que això no sigui cap delicte, mentre que cremar-les sí). La victòria de la roja s'ha convertit en una fita més històrica que l'arribada de l'home a la Lluna o l'atemptat a les torres bessones de Nova York. I ha servit també per veure quina és la realitat del nostre país: molts catalans celebrant-la perquè són espanyols. Caldria seguir lluitant per tenir seleccions nacionals pròpies davant d'un fet així? Doncs, potser més mai.
El segon flanc és el de la llengua. Sota el paraigua d'un Manifiesto por la lengua común, promogut des dels mitjans de comunicació amb més fòbies contra tot el que suposa ser diferent al que ells representen, s'han aixoplugat polítics dels partits de dretes més nacionalistes espanyols (l'únic nacionalisme que accepten). Això és normal, perquè s'alimenten els uns dels altres. Però no els ha faltat temps a adherir-s'hi a alguns dels herois de la roja, com el seu entrenador o el seu porter titular, persones que no tenen cap problema perquè només parlen espanyol (No sé com s'ho farà Aragonès per fer-se entendre a Turquia.)
Davant d'actituds com aquestes, més de cent anys després que ho fes Joan Maragall, alguns tornem a dir "Adéu, Espanya", perquè no acceptem ser igualats.
