Anar al teatre

Dimarts vaig anar a Barcelona per veure-hi el musical Què. Just dissabte havia escoltat per la ràdio una entrevista amb Àngle Llàcer, el director de l'obra, que creia que muntatges com aquest afavorien més l'accés al món del teatre que altres de més farragosos vistos pels joves senzillament perquè es corresponen a lectures obligatòries (i posava com exemple La plaça del Diamant). Veient la mitjana d'edat del públic assistent dimarts, he d'estar-hi totalment d'acord. Llàstima que no realitzin cap sessió de tarda entre setmana perquè des dels instituts es puguin organitzar assistències de grup. Així és difícil que molts joves de fora de Barcelona puguin introduir-se en el món del teatre.

Modificar

Dissabte, dia 6, els espanyols celebraven el dia de la Constitució, festa que hauria d'haver estat purament institucional des dels seus inicis, però que van col·locar en el calendari festiu general.

A la canalla, davant d'alguna cosa fràgil, se'ls diu allò de "es mira, però no es toca". Doncs bé, o la Constitució és feble, perquè ni pensaments de tocar-la, o bé és massa forta, perquè ho té tot lligat i ben lligat.

L'Estatut de Catalunya, en canvi, amb l'excusa d'estar supeditat a la Carta Magna, pot retallar-se tant com es vulgui per un tribunal anomenat constitucional.

Si no fos perquè altres anys, el pont esdevé aqüeducte, quants s'apuntarien a esborrar aquesta festa del calendari laboral?

Picar ferro fred

A vegades, sembla més fàcil obtenir suc de les pedres que aconseguir que algun alumne aprengui les nocions més elementals de la llengua: distingir un nom d'un verb o una síl·laba àtona d'una de tònica, per exemple. Però aquesta és la nostra feina i l'hem de dur a terme malgrat totes les bufetades que rebem: de la mateixa conselleria, de les famílies, dels informes sobre educació... En fi, paciència.

Saber guanyar

Castellers de Vilafranca han fet història avui en ser la primera colla que guanya quatre concursos de castells consecutius. Ara bé, la prepotència que gasten, i la manera de celebrar els castells el seu públic fanàtic (veritables hooligans del món casteller) no mereixen cap respecte. Impedir que una altra colla pugui dur a terme la seva actuació allargant més del compte les mostres de joia, o el desplegament d'un escut gegant a cada castell, demostren que saben aixecar grans construccions, però que no saber celebrar-les.

Ser curosos amb la llengua

Dimecres vaig veure les primeres hores de la gala d'aniversari de TV3. I només començar ja vaig tenir un esglai lingüístic: la cançó d'inici, que després servia de cortineta musical, tenia una tornada que en català sona malament: "Tenim vint-i-cinc". Vint-i-cinc, què? Perquè el verb tenir és transitiu i necessita un complement directe. Si no volien dir la paraula anys (que és el que tenen) calia utilitzar un pronom feble que la substituís, en aquest cas en.

L'endemà, durant la retransmissió de l'espectacle que s'oferia a l'Expo de Saragossa amb motiu de la diada, una segona pedrada: la lletra presentava diverses vegades la forma imperativa del verb donar escrita "Dona'm", sense l'accent. Se suposa que els subtítols havien pogut passar per algun corrector de la casa, però no.

No són les úniques vegades que he detectar errors en el subtitulat de programes de TVC. Si la cadena ha de ser una eina per a la normalització de la llengua, hauria de procurar ser més curosa a l'hora d'utilitzar-la, sobretot quan no és oral i espontània, com en aquestes dues ocasions.

Saber celebrar

En només cinc dies el món casteller ha pogut viure dues maneres totalment oposades de celebrar l'assoliment d'un castell.

Dimarts dia 19, a la plaça de les Cols de Tarragona, els matalassers descarregaven el 3 de 9 amb folre. Quan baixaven els sisens alguns ja fèiem juguesques de què faria un dels seus membres (que no es mereix ser esmentat) per celebrar-ho. I no ens vam equivocar. Com té per costum -d'on no n'hi ha mai no en podrà rajar- va dirigir la seva alegria envers la colla rival amb gestos evidents de mala educació: digiti impudici i botifarres bàsicament. Trist aquell que s'alegra dels seus èxits insultant els altres, perquè l'únic que aconsegueix és posar en el mateix sac tots els seus companys de colla.

Dissabte, al Catllar, es va viure un enfrontament casteller d'un altre nivell. La Vella de Valls va voler provocar els vilafranquins amb un 3 de 8 amb l'agulla: primer intent, primer descarregat. Vilafranca es va veure obligada a respondre amb la mateixa moneda, tot i no portar-la a la cartera del dia. Dit i fet: quan el pilar queda sol, el seu segon (en Fèlix Miret), es posa a girar el pilar mirant primer cap als vellacus. La resposta, un cop descarregat el castell va ser immediata per part de la gent de Valls: crits de "3 per sota, 3 per sota", en al·lusió al 3 de 8 per sota, castell que els verds mai no han assolit. Aquesta sí que és una rivalitat ben entesa, tot i la fatxenderia del segon vilafranquí.

Saber viatjar

Dimecres vaig tornar d'una setmana de vacances a Londres. El viatge de tornada en avió, mínim retard a banda, va ser deliciós: un grupet de nois i noies de col·legis de pago (perdoneu el castellanisme) de València també hi viatjaven, procedents del Canadà. Només arribar al meu seient, una d'elles ja va manifestar el seu desig d'ocupar-lo per poder seure més a la vora d'altres companys; es pensava que jo no l'entenia i hi vaig seure amb tota la tranquil·litat del món. El viatge va ser una mostra d'incivisme continu: passejades amunt i avall per la part posterior del passadís (ja que el grup estava repartit entre la part central i la cua de l'avió) amb el destorb que suposava per a les hostesses, converses a distància i, per tant, amb volum considerable. Ja als últims minuts, es van posar a cantar, la qual cosa va ocasionar que alguns altres viatgers es queixessin. Només quan una de les hostesses va demanar als responsables del grup que aquest es comportés, que hi havia queixes, un d'ells va fer quatre crits tímids perquè la gent callés. Durant la resta del trajecte havia estat mig adormit (tornar de Vancouver deu ser cansat), Doncs bé, això i no res...

Ara bé, la cosa no va acabar aquí. Durant l'espera, ja a l'aeroport, per mostrar la documentació, els dos acompanyants (a qui dubtaré d'anomenar responsables, ja que no van demostrar ser-ho gaire) van estar parlant amb l'acompanyant d'un altre grup, més reduït, que també havia viatjat en l'avió, sense controlar en cap moment el comportament dels seus pupils.

Per tant, dos grups de gent que no saben anar pel món: els nois i noies (del Liceo Francés i del Colegio San Pablo de València), que devien pensar que anaven en un avió privat on podien fer el que volguessin, i els acompanyants, que no saben controlar-los. Però, és clar, per una vegada que surten del niu.

Coincidir

Diuen que el món és petit. També he sentit a dir que resulta difícil fer alguna cosa d'amagat perquè sempre hi haurà algú que se n'assabentarà. Doncs bé, quan fa uns quants dies era a Londres, vaig experimentar aquestes sensacions. El més fàcil seria pensar que vaig trobar-hi algú conegut mentre visitava algun monument, museu o espai multitudinari (al cap i a la fi no resultava gens difícil sentir parlar català al British Museum, a la Tate Modern o a Trafalgar Square). Doncs no. La casualitat va fer que trobés una antiga companya de feina, amb els seus fills, al metro, en un trajecte que per a mi era de només una estació. El món, per tant, és petit.

Igualar

Durant les últimes setmanes hem viscut una ofensiva espanyolista des de dos flancs diferents: l'esport i la llengua.

El primer ha servit per omplir-nos el cap d'orgull espanyol des dels mitjans de comunicació amb seu a la villa y corte, però també des de molts de catalans (potser per desmentir allò de la crosta nacionalista que defensen alguns com el socialista Joan Ferran). Rere el "Podemos" adoptat com a lema de la cadena televisiva que emetia l'Eurocopa, hem pogut veure vermell pertot arreu en forma de samarretes o banderes (algunes d'elles amb l'aligot, tot i que això no sigui cap delicte, mentre que cremar-les sí). La victòria de la roja s'ha convertit en una fita més històrica que l'arribada de l'home a la Lluna o l'atemptat a les torres bessones de Nova York. I ha servit també per veure quina és la realitat del nostre país: molts catalans celebrant-la perquè són espanyols. Caldria seguir lluitant per tenir seleccions nacionals pròpies davant d'un fet així? Doncs, potser més mai.

El segon flanc és el de la llengua. Sota el paraigua d'un Manifiesto por la lengua común, promogut des dels mitjans de comunicació amb més fòbies contra tot el que suposa ser diferent al que ells representen, s'han aixoplugat polítics dels partits de dretes més nacionalistes espanyols (l'únic nacionalisme que accepten). Això és normal, perquè s'alimenten els uns dels altres. Però no els ha faltat temps a adherir-s'hi a alguns dels herois de la roja, com el seu entrenador o el seu porter titular, persones que no tenen cap problema perquè només parlen espanyol (No sé com s'ho farà Aragonès per fer-se entendre a Turquia.)

Davant d'actituds com aquestes, més de cent anys després que ho fes Joan Maragall, alguns tornem a dir "Adéu, Espanya", perquè no acceptem ser igualats.

Valorar

Ja fa gairebé quinze dies que els alumnes de 2n van representar l'obra de teatre. Valorar el seu treball des de dins o des de fora del muntatge ha estat força diferent.

Com a professor responsable de l'activitat, vaig veure-hi molts defectes (oblits de text, errors d'entrada en escena...). Tot i saber quins alumnes tenia, la primera sensació va ser una mica frustrant. Amb tot, els comentaris d'altres companys que també coneixen els alumnes en qüestió van fer-me veure que ho havia de considerar un èxit.

I tenen raó en alguns casos concrets, perquè són alumnes amb dificultats d'aprenentatge i per a ells i ells aprendre's un text i sortir en un escenari davant dels companys i familiars ja ha suposat un gran esforç. Per tant, gràcies a qui m'ha fet veure com els resultats s'han de valorar persona per persona.

Patir

Sóc patidor de mena, els qui em coneixen bé prou que ho saben. Quan fico la banya en un lloc no sé estar-me tranquil fins que tot ha passat.

Aquests dies els nervis se m'estan menjant per culpa, una vegada més, dels alumnes. En aquesta ocasió, dels alumnes d'un crèdit de teatre. D'aquí a deu dies justos hem d'estrenar l'obra i veure com algun membre de la companyia no se sap el paper, com s'endarrereix el procés d'enregistrament d'un vídeo que hi ha d'aparèixer, com és impossible de saber encara quant dura exactament el muntatge... són només alguns dels problemes que m'impedeixen dormir bé. Però ja se sap, qui no vulgui pols que no vagi a l'era.

Espero que tot surti mitjanament bé; amb l'alumnat que tinc en el grup ja seria un èxit. Per cert, l'obra està basada en Romeu i Julieta.

Esforçar-se, encara

Fent memòria, exercici que demana el seu esforç, he recordat que la picaresca de fer els treballs amb el mínim esforç ha existit sempre. Ja deu fer una dècada, o una mica més, quan encara no existia internet com a eina de suport, donava de tant en tant un cop de mà, sobretot en ortografia, al fill d'uns companys de feina de la meva mare. Quan estudiava 3r de BUP li va tocar llegir Terra baixa (no ens ha d'estranyar que l'obra de Guimerà acabi sent una altra vegada la víctima involuntària de l'anècdota, si tenim en compte que algunes lectures s'han perpetuat en la selecció de la conselleria), però sembla ser que li va fer mandra. En aquella època Catalunya Ràdio emetia a les nits el programa "La nit dels ignorants", que es basava en el mecanisme de preguntes i respostes expressades pels mateixos oients. Doncs bé, el noi va telefonar al programa demanant si algú li podia explicar de què anava el llibre perquè no l'havia acabat d'entendre; el locutor el va clissar i li va comentar si n'havia de fer un treball per a l'institut i a ell no li va quedar altre remei que reconèixer que sí.

Hi havia dies que jo escoltava el programa i aquell en va ser un. Quan me'l vaig trobar, una setmana més tard, li vaig estirar les orelles, sobretot quan em va dir que només li faltaven dos o tres dies per lliurar el treball i que encara no havia llegit l'obra teatral en qüestió.

Com es pot veure, les tecnologies avancen, però la picaresca roman.

Esforçar-se

Deixar en blanc una resposta en un examen pot respondre al fet de no saber-la o no haver tingut temps per redactar-la. Deixar-ne més d'una comença a anar més enllà; deixar-les totes sovint respon a un desinterès de l'alumne per l'assignatura.

Copiar les respostes del qüestionari d'un treball d'una de les pàgines d'internet més consultades pels alumnes (referida als dropos) és intentar enganyar el professor amb l'esperança d'obtenir el millor resultat amb el mínim esforç, ja que l'alumne ni ha llegit el llibre ni, per tant, sap donar-ne raó.

Ara bé, queixar-se davant del professor quan els ha descobert i els ho ha dit amb tots les lletres, passa de taca d'oli i limita amb la insolència i la cara dura.

Doncs bé, aquesta situació la vaig viure just abans de Setmana Santa: dos alumnes s'havien dedicat a copiar de la pàgina referida (que no necessita més publicitat) respostes a les preguntes que els havia posat per al treball de lectura de Terra baixa, de Guimerà. potser hauria colat, si no fos perquè tots dos havien expressat la mateixa opinió personal, opinió que no corresponia a la de cap dels dos perquè també era copiada. Quan els ho vaig retreure davant dels seus companys, un dels dos, amb tota la sorna i mala educació del món em va etzibar el següent comentari: "Sí que t'avorreixes, si et dediques a verificar treball per treball si l'hem fet nosaltres o no". No li vaig estampar els dits a la cara per dues raons ben clares: primera perquè, com a professor, no puc tocar ni un pèl a cap alumne i, segona i més important, perquè no volia trencar-me'ls en impactar en una superfície més dura que el ciment armat.

Per això, en la meva reflexió anterior, he aplicat de manera honesta la llei del mínim esforç, no escrivint res.

Aplicar la llei del mínim esforç

Viure la bipolarització

Aquest matí, mentre estava exercint el meu dret al vot, he estat testimoni d'una mostra de la bipolarització en clau espanyola de les eleccions generals: una dona ha comentat, en castellà, que a la cabina no hi havia les paperetes de tots els partits. Quan li han dit que això no era possible, ella s'ha queixat que resultava impossible el vot secret i que no hi havia les paperetes del PSOE. No sé qui devia votar en eleccions anteriors, però les paperetes del PSC (PSC-PSOE) sempre s'han trobat als col·legis electorals.

Com deia, una mostra més que les eleccions s'han venut com una cosa de dos.

Reduir hores = reduir competència

A partir del curs vinent, la conselleria d'Educació pretén reduir les hores de llengua (catalana i castellana), de filosofia i d'història al batxillerat per considerar desproporcionat el pes que tenen aquestes matèries comunes en el currículum dels nostres batxillers. Lògicament, els professors dels àmbits científic i tècnic n'estan satisfet i els de les àrees afectades no ho estem gens.

Des de la conselleria s'ha respost a la queixa dels docents de llengua dient que un alumne ha d'haver assolit el domini bàsic (i suficient) en llengua en finalitzar l'ESO i que els professors de les altres àrees també valoraran la capacitat d'expressió dels alumnes.

Què em fa pensar que aquests arguments són una fal·làcia?:

1) La realitat de l'ESO és massa complexa per poder afirmar que tots els alumnes que l'acaben són competents en llengua. En primer lloc, la diversitat de nivells dels alumnes tendeix a rebaixar continguts per atendre l'alumnat amb més dificultats i, en conseqüència, aquells qui poden excel·lir es veuen condemnats, com un Sísif qualsevol, a revisar curs rere curs els mateixos continguts. I, en segon lloc, cada centre respon a uns paràmetres diferents: no és el mateix un centre d'Olot (com tant li agrada exemplificar al conseller), que un institut com el de Torreforta, on jo treballo, que té 50 alumnes en aula d'acollida i pràcticament cap alumne catalanoparlant, i que és en un entorn socioeconòmic molt diferent.

2) Sense voler dubtar de la seva professionalitat, són alguns dels professors de les altres àrees prou competents ells mateixos en llengua com per detectar un text en què falla alguna de les propietats textuals? La correcció ortogràfica potser sí, ja que se suposa que tenen el nivell C de català (per molt que en alguns casos només sobre el paper, perquè les classes les fan en castellà). Però si faig cas de la meva experiència quan he vist alguns treballs de recerca, dubto que en algunes ocasions sàpiguen detectar problemes de cohesió, coherència o adequació. A més, aquells docents que sí que sàpiguen discernir totes les errades d'un text tindran la valentia de penalitzar els seus alumnes per haver-les comès o mantindran la nota de continguts perquè ells no són oficialment professors de llengua?

En definitiva, les llengües són imprescindibles per expressar-se en qualsevol àrea de coneixement, i no tenir-ne prou domini incideix negativament en totes elles.

Valorar el zero

Quan es vol menystenir algú, considerant que no se'l té en compte per a res, es diu que és un zero a l'esquerra.

Quan s'estableix una escala o volem comptar els objectes d'una sèrie, el punt de partida és el zero. O això és el que diu el diccionari, perquè, a l'hora de la veritat, això no passa sempre. I si no, que ens ho preguntin als professors.

A l'Avui de dilluns 31 de desembre hi havia un article signat per Xavier Gual, titulat "Apologia del zero", que l'encerta de ple. En el primer paràgraf descriu quina és la situació que hem de viure cada vegada que intentem posar aquesta nota tan rodona a un alumne que no ha fet absolutament res. A partir d'aquí, explica la perversió que la impossibilitat de reflectir aquest no-res en un butlletí planteja i els tabús que s'amaguen rere aquesta política educativa.

Potser haurem de pensar que els ideòlegs de la política educativa que ha impossibilitat l'existència del zero en l'escala de les avaluacions són hereus de la filosofia aristotèlica, que rebutjava l'existència del no-res. O potser tenen por que ells poguessin ser els destinataris d'aquesta qualificació.