És ben cert que cada cultura té un sistema de salutació: petons en quantitats diverses, encaixades de mans amb diferent grau d'intensitat, fregament de nassos,... Però també és ben cert que ser educat és respectar les altres cultures, sobretot quan vius en un lloc on els costums són diferents als teus.
Si una dona catalana decidís anar a viure a Irak, per exemple, no tindria, segurament, altre remei que adaptar la seva manera de vestir a la d'allà, si no volgués ser objectiu de mirades despectives.
Per què, doncs, quan alguns (generalitzar mai no és bo) musulmans vénen a viure a Catalunya no accepten els nostres costums en aspectes aparentment tan secundaris com la salutació?
Totes aquestes reflexions deriven del que li va succeir a una companya de feina, tutora d'un alumne d'origen marroquí: en voler donar la mà al pare del noi, com fa amb tothom, aquest li va rebutjar, emparant-se en l'argument que ells no la donaven a les dones. La professora va respondre-li que, en quatre anys, era la primera vegada que es trobava en aquella situació. Per respecte i educació no el va engegar a dida, que era el que es mereixia.
Un reflex més de la necessitat que en algunes cultures queda molt per fer per tal d'aconseguir la igualtat entre homes i dones.
