Educar o ensenyar

Una de les primeres decisions del nou govern català ha estat el de rebatejar la majoria de conselleries. Una de les afectades ha estat la que durant el tripartit es va anomenar conselleria d'educació, que recupera el seu antic nom d'ensenyament.

Tot i ser del ram, mai no m'havia agradat el canvi de nom i difícilment l'he utilitzat espontàniament. Al cap i a la fi, educació i ensenyament no són mots sinònims i el fet d'usar-ne un o altre implica visions diferents de quina és la nostra tasca.

Segons el diccionari, educar és "ajudar (algú) a desenvolupar les seves facultats físiques, morals i intel·lectuals", mentre que ensenyar significa "comunicar a algú (una ciència, un art, coneixences, una habilitat, etc.) donant-li'n lliçons, explicacions, fent demostracions o fent-li realitzar exercicis pràctics".

Si ens hi fixem, educar és un concepte més ampli, ja que en el desenvolupament de les facultats intel·lectuals és on jugaria el seu paper l'ensenyament. El problema, però, és més de fons, ja que amb el canvi de nom semblava que la tasca d'educar quedava en mans dels docents, quan ha de ser de tot l'entorn de l'alumne, començant per la família, i continuant pels centres escolars, els mitjans de comunicació,...

Ara només falta veure si tot queda en un canvi de nom o des de la conselleria es valora com cal la feina i el respecte social de l'ensenyant.

Ofendre's

Mare de Déu (ai no, que es poden ofendre els ateus), senyor, on hem arribat. Si les coses segueixen així, ho tindrem negre (amb tot el respecte per als africans) per poder explicar a classe sobre cap matèria sense que a algú se li pugui aixecar la pell de tan fina que la tindrà. Suposo que no costa gaire endevinar que aquest inici tan raonat (sempre que no m'ho retregui un filòsof) respon a la notícia que s'ha produït a Cadis, és a dir, la denúncia a un professor per parlar del pernil en una aula on, per a mala desgràcia seva, hi havia un alumne magrebí més integrista que els inquisidors del segle XVI.

No entraré en judicis de valor perquè no crec que calgui fer-ne: l'alumne i la seva família són uns impresentables que no saben on viuen. I com ells, molts altres. Fa un parell d'anys, a l'institut on treballo vam viure un exemple semblant, sense que s'arribés a l'extrem de la denúncia: la mare d'una alumna magrebina va queixar-se davant la tutora de com se li explicava a la seva filla que hi havia molts déus (la professora explicava l'antic Egipte) quan de déu només n'hi havia un d'autèntic, que era Al·là. Per acabar de reblar el clau, va dir també que el professor de música els havia passat a classe una pel·li pornogràfica (Moulin Rouge deixa veure cuixes i cotilles, però de pono res de res). Vaja, o curta de mires o una experta en cultura i moral.

Hauria pogut ser una mica més políticament correcte, però aleshores hauria ofès els meus principis. I això, la meva religió m'ho impedeix.

Respondre

No tinc per costum dedicar espais d'aquest bloc a respondre comentaris, però aquesta vegada faré una excepció i replicaré gent que ha opinat sobre el text reproduït en la reflexió anterior en les versions digitals de Tarragona21 i Tottarragona:

Opinió 1.- Xavi TGN diu: "Esteu tanta gent tan obcecats amb el vostre melic que sou incapaços de mirar amb una mica de perspectiva aèria el barri i el que ha guanyat amb el comerç i la restauració que hi ha aterrat els darrers 15 anys. Si comencen a tancar, i estan fent-ho, les passarem putes (d'allò que tant poc us agradava als de la Cate de tota la vida)."

Resposta 1: Xavi, o no saps llegir o tens els ulls al clatell. En l'escrit afirmem que "no dubtem que la presència del comerç i de la restauració ha ajudat a millorar la imatge del barri", però, si us plau, els veïns que hi portem tota la vida també hi hem posat el nostre granet de sorra. Per tant, d'herois a qui hàgim de fer un monument n'hi ha molts més. En el meu cas, i sense voler-me posar medalles, et puc dir que vaig formar part de la comissió del PEPA (Pla especial de la Pat Alta),constituïda l'any 1986 (com pots veure, fa més de 15 anys).

I una altra cosa: de botigues i restaurants en tanquen i obren contínuament a tota la ciutat, fins i tot on hi ha moltes places d'aparcament. Per tant, algun factor més hi deu haver que fa difícil mantenir un negoci. Se t'ha acudit que potser algú no ha fet l'estudi de mercat correctament per saber si determinada zona és la més adequada per obrir determinat negoci?

Xavier TGN també m'acusa de calcar les idees de l'Associació de Veïns de la Part Alta i algú que signa partalta de partidista. Doncs bé, ni milito en cap partit ni sóc membre de l'esmentada associació. Per tant, potser sí que "quina sort té l'Ajuntament que tothom està tan d'acord en el que intenta fer!" (Xavier dixit), no dec ser un pobre boig que desbarra i va a la seva.

Opinió 2: Un tal Dulos s'exclama: "Las ideas felices de unos pocos que no les importan la gente que realmente mantiene vivas las ciudades: los comerciantes y restauradores."

Resposta 2: Ja ho he dit abans, d'herois n'hi ha molts. D'acord que el comerç i la restauració donen vida a una ciutat. Però un barri és el que és gràcies també al fet que hi viu gent. O potser vols una Parta Alta que recordi una àrea més d'un parc temàtic com Port Aventura, que només tingui atraccions (és a dir, monuments) i negocis? Si us plau, que els centenars de persones que paguem els nostres impostos des de la Part Alta no som pàries ni indis d'una reserva, vaja, crec jo.

Opinió 3.- Ferran manifesta: "Però ha pujat vostè en cotxe alguna vegada? Donar voltes 20 minuts amb el cotxe li sembla que sempre hi ha places per aparcar? Increible, que poc coneixement." (Referint-se a la, segons ell, no disponibilitat de places per estacionar).

Resposta 3: Mira, Ferran, quan he anat a altres zones de la ciutat per compres o per qüestions personals a vegades m'hi he estat aquests minuts que dius i més. Sempre que no hagi fet ús d'un pàrquing de pagament, és clar. A Barcelona també voldries poder estacionar enmig del Raval o del barri gòtic davant mateix de la botiga o del restaurant? O acceptes haver de deixar el cotxe pagant?

Voler una Part Alta de qualitat

A vegades, quan es planteja un problema s’oblida de tenir-ne una visió històrica. Això és el que sembla que els passi a tots aquells que es queixen contínuament del procés de peatonalització iniciat a la Part Alta. Des de fa una trentena d’anys molts veïns i comerciants del barri han lluitat perquè aquest es dignifiqui, tant per a la vida diària dels veïns com d’aquells que hi treballen i que hi pugen a visitar-lo.
En aquestes últimes dècades altres zones de la ciutat han estat també peatonalitzades, amb un recel inicial de veïns i comerciants, com poden ser el carrer de Méndez Núñez i la zona de Sant Agustí – Comte de Rius. I en un moment que no existien els pàrquings propers (Rambla Nova o la Pedrera, per exemple). Per tant, la gent havia d’anar-hi a peu, deixant a vegades el cotxe força lluny. Avui dia, aquest recel s’ha convertit en un comerç actiu, viu i dinàmic.
Vist el que passa en aquestes zones, per què no podem veure bé la mateixa solució per a la Part Alta? Amb la diferència que, a hores d’ara, disposem d’aparcaments pròxims a les dues entrades al barri, on sempre hi ha places disponibles, i que les distàncies màximes que s’han de fer a peu no su-peren els 500 metres. Amb tot, també creiem que s’ha d’ampliar el nombre de places que hi hagi al voltant del barri, com sabem que es vol fer (per exemple, el Roqueral).
Des del restauradors i els comerciants s’afirma que amb el nou pla de mobilitat els clients ja no podran arribar amb cotxe fins al barri i estacionar-hi. La Part Alta, per la seva pròpia estructura urba-nística, de carrers generalment estrets (com a conseqüència del seu origen medieval), no permet dis-posar d’espais adequats per a l’estacionament. Però no ho permet per a ningú: els mateixos veïns en som conscients. Així doncs, com s’ho feia fins ara la gent per aparcar quan pujava al barri? El pla limita l’accés i la circulació, però la normativa relativa a l’estacionament sempre ha estat la mateixa i, per tant, el barri no ha pogut, ni pot, assumir que tots els visitants hi deixin el cotxe quan hi vénen.
Durant el primer trimestre del 2009 l’Ajuntament va dur a terme uns tallers informatius oberts a tothom qui viu i treballa a la Part Alta perquè conegués quines intencions tenien a l’hora d’elaborar el pla de mobilitat. En aquestes mateixes sessions es va oferir la possibilitat que els participants expressessin les seves opinions i propostes de cara a incorporar-les al projecte municipal. Posterior-ment, els representants del consistori han mantingut contactes amb representants dels diversos sectors del barri, és a dir, ningú pot dir que li manca informació i que no ha estat escoltat.
Així, un dels temes tractats en els tallers i en el qual l’Ajuntament ha treballat a favor dels comer-ciants és el dels horaris de càrrega i descàrrega, ja que l’han ampliat. També els ha afavorit a l’hora de facilitar l’entrada dels proveïdors amb targetes d’accés. El que no es pot pretendre és poder acce-dir a qualsevol hora i a qualsevol lloc, quan tota la ciutat té horaris i zones clarament establerts i respectats.
No dubtem que la presència del comerç i de la restauració ha ajudat a millorar la imatge del barri. La seva reforma, però, també ha estat possible gràcies a l’esforç i voluntat dels veïns que han refor-mat casa seva i que han arreglat façanes o han millorat serveis com la llum i l’aigua, i d’aquella gent que ha establert a la Part Alta la seva residència.
Vist el funcionament dels barris vells peatonalitzats d’altres ciutats europees i del país, així com d’altres zones de la ciutat, creiem que la peatonalització de la Part Alta comporta tot un seguit d’avantatges:
- Bon manteniment dels elements urbans, com voreres, senyals o balcons de primers pisos.
- Reducció de la contaminació, tant de CO2 com de soroll.
- Més tranquil·litat i seguretat per a la gent amb mobilitat reduïda en especial, i per a tots els vianants en general.
- Millora de la imatge del barri de cara als turistes, ja que poden passejar-hi gaudint amb més tranquil·litat del valor monumental i dels serveis del barri.
- Augment del valor comercial del barri com a conseqüència de l’augment de qualitat de vida.

(Text signat conjuntament amb Raquel Pérez i aparegut en mitjans de comunicació locals l'última setmana d'octubre.)

Ser coherents

Quan han passat deu dies de la vaga general convocada pels sindicats, hi ha dues coses que encara no tinc clares:

1- No havien dit que els piquets serien informatius? Per què, doncs, en comptes de limitar-se a explicar a qui volia treballar els motius de la vaga, els convidaven a tancar els establiments o els impedien d'accedir al lloc de treball?

2- Els alliberats sindicals van fer vaga? O dit d'una altra manera: van deixar de cobrar el sou del dia 29 i la part proporcional de la paga extra? O se'ls van embutxacar mentre els treballadors de debò feien un sacrifici de debò?

Treballar per un somni

Diumenge durant el concurs de castells els de la Jove vam intentar realitzar el nostre somni (el 5 de 9 amb folre), per al qual semblava feta la cançó de Serrat "Per construir un bell somni":

Per construir un bell somni
el primer que cal és estar despert,
mà ferma per dur les brides
i fer-se un projecte a mida
comptant que tot s'encongeix.

Materials de primera.
Amples i profunds els seus fonaments,
a prova de malentesos,compromisos,
interessos i accidents.
Orientat al sud i protegit dels vents.

Res no cura les ferides com un bell somni.
Qui és que no arrisca la vida per un bell somni?
Què seria de nosaltres sense un bell somni?
Què en faríem, del dia i de la nit?

Per construir un bell somni
cal posar-s'hi a plena dedicació
i estar pendent, a tota hora,
de si riu, si dorm, si plora
com si es tractés d'un nadó.

I pel bé de l'empresa
és indispensable estar assabentat
que a la fi de la proesa
serà una sorpresa el seu resultat.
Hi ha un bon tros entre els somnis i la realitat.

Res no cura les ferides com un bell somni.
Qui és que no arrisca la vida per un bell somni?
Què seria de nosaltres sense un bell somni?
Què en faríem, del dia i de la nit?

Per construir un bell somni
cal a més a més ser prou eixerit
-quan es gira la fortuna-
per sortir d'entre les runes
i fer-ne un altre, tot seguit.

No va poder ser tot i estar desperts, tot i disposar de material de primera, d'amples i profunds fonaments, tot i posar-hi molta dedicació, tot i saber que seria una sorpresa el seu resultat i que hi ha un bon tros entre els somnis i la realitat.

Però estic convençut que sortirem d'entre les runes per fer-ne un altre, tot seguit.

(Podeu veure el video de l'assaig del passat dijous clicant sobre el botó de youtube del lateral)

Plorar per mamar

Des de fa cosa d'un mes la Part Alta viu en el debat de la seva peatonalització. Bé, de fet, del tema se'n parla al barri des de fa ja anys, però ara les divisions de parers s'han fet evidents. Un grup de botiguers, restauradors i veïns han manifestat públicament la seva oposició al pla de mobilitat que pretén convertir el barri en zona peatonal i que es va començar a aplicar el passat dia 19 de juliol coincidint amb les obres a la muralla.

Si llegim el cartell que han penjat en molts aparadors (vegeu-lo sota), hi dues coses amb les quals no puc estar d'acord (i parlo com a veí):

1.- En nom de quants veïns, comerciants i restauradors parlen? Hi ha darrere alguna associació? A mi no em queda clar. Quan parlen de de veïns/es jo no m'hi considero inclòs i, pel que sé, en som uns quants.

2.- Volen un barri on convisqui tothom. Totalment d'acord. Però no amb la segona part, perquè, torno a dir, no sé qui inclou de debò: "som nosaltres els qui més hi tenim a dir". Insisteixo: qui (i quants) forma part d'aquest "nosaltres"?

En un comunicat reproduït per Notícies TGN el dia 1 de setembre manifesten que "en cap moment s'ha pogut comptar amb el suport generalitzat dels afectats senzillament perquè mai s'ha demanat el nostre parer al respecte, ni n'hem tingut cap informació fins pocs dies abans de l'inici del Pla". Més endavant reclamen que "qualsevol acció important sobre el nostre barri i afecti la nostra vida quotidiana o activitat laboral de manera important com és aquest cas, sigui precedit d'un autèntic i valent procés participatiu i un cop acabat aquest i confeccionat el projecte és indispensable una informació clara, àmplia i individualitzada per part de l'Ajuntament".

Senyors, quan de temps fa que viuen o treballen a la Part Alta? On eren l'any passat? Durant el febrer i el març de l'any 2009 el veïnat del barri, tots els qui hi vivim o hi treballem vam ser convidat a participar a l'edifici consistorial en un debat sobre el model de mobilitat que volíem tenir. Es van debatre temes com la regulació del trànsit (qui hi havia de poder entrar i qui no), horaris i zones de càrrega i descàrrega,... I una qüestió vam tenir clara tots els que hi vam anar: el barri és primer de tot de i per a aquells que hi duem a terme la nostra activitat domèstica o laboral, és a dir, el barri ha de ser concebut per i per als veïns.

Segur que en alguns punts tenen raó, com per exemple amb les poques places d'aparcament que hi ha al voltant del barri, que a la gent li agrada poder anar fins a la porta de la botiga o del restaurant en cotxe. Però passegin-se pels barris vells de moltes ciutats (els poso Oviedo i Toledo com a exemples que conec) i comprovin qui circula pels seus carrers i a quines hores.

Ah, i sobretot, aprenguin a plorar quan toca, no un any i mig després.

Participar sense mèrits

Falten pocs dies perquè es determini quines colles castelleres participaran al concurs de castells del dia 2 d'octubre i la cosa està més emocionant que mai per acabar de tancar la llista de les catorze que ho faran.

Segons les bases les colles de Tarragona tenen el dret adquirit de participar-hi, per la qual cosa només queden deu places disponibles. I aquí és on comença el problema real: a dia d'avui aquesta norma no garanteix que vinguin les millors colles (tret dels Minyons de Terrassa, els quals per filosofia de colla no hi han participat mai), ja que, les dues colles petites de Tarragona, que es mouen com a molt en la gamma mitja-alta de set, impediran que dues colles que han (des)carregat algun castell de vuit (Sagals d'Osona i Xiquets de Reus, si el rànquing es tanqués avui dia 20 d'agost) hagin de veure el concurs per la tele en comptes de venir amb la camisa i la faixa posades a la Tarraco Arena (quina mania de posar noms amb estructura sintàctica anglosaxona, però aquest és un altre tema) per enlairar les seves construccions.

Suposo que trobar una solució que satisfaci tothom resulta difícil, però jo crec que haurien de prevaler els valors purament castellers per damunt dels localistes.

Saltar-se les normes

A vegades penso que hi ha gent que no sap anar pel món o que és analfabeta total, ja que no sap llegir ni les imatges. La reflexió la faig cada cop que visito algun monument i veig com la gent fa anar les càmeres de vídeo o de fotografia malgrat els senyals o indicacions de prohibició per fer-ho que es troben, a les entrades (quan cal pagar-ne), als accessos o a les parets.
Ara fa uns dies, a la catedral d'Oviedo, els visitants vam haver de sentir dos camins com el vigilant repetia "fotos no" quan algú havia fet cas omís de la prohibició. A Covadonga, dilluns, a la cova de la Santina, les càmeres anaven a cor què vols, amb la gent posant-se al costat de la imatge, enquadrant,... I això que els senyals prohibint fer fotos o vídeo eren ben evidents.

El mal, amb tot, sembla general, perquè altres anys he viscut la mateixa situació a Praga o a Londres.

Arreglar o espatllar

Fa una setmana, i fent una via inusual, van tornar a col·locar les pilones del carrer del Comte, que no estava acabat d'arreglar del tot. La urgència per instal·lar-los quedava justificada pel fet que dissabte es celebraven les festes del carrer i un dels actes era la "Pilon parade", consistent que, qui volgués, podia pintar una de les pilones.

En el seu moment, fa cinc anys, les pilones van tenir la funció d'evitar que s'estacionés al carrer, la qual cosa impedia l'accés de vehicles d'emergència a la zona. Avui, però, la seva existència no té sentit, per diversos motius:

1.- S'han suprimit les voreres, amb la qual cosa s'entén que el carrer està concebut per a vianants.

2.- La voluntat és la peatonalització del barri, és a dir, els únics vehicles que han de poder circular-hi són els dels veïns. I aquests haurien de ser els primers conscienciats a respectar-ho.

3.- La resta de carrers que s'han arreglat seguint el mateix model de terra (Cuirateries, Mediona, de la Nau,...) no en presenten, tot i que en algun cas són més amples. L'Ajuntament, per tant, hauria de ser coherent i aplicar els mateixos criteris per a totes les vies de la zona.

Ara bé, per què s'hi han instal·lat de nou? Segons el Pep Escoda (fotògraf i veí del carrer) havien esdevingut un reclam turístic perquè apareixen en foto de mig món i "junt amb la façana de la plaça dels Sedassos són l'objecte més fotografiat de la Part Alta". Quin consol! Jo preferiria que ho fossin la volta del Pallol, les escales de la Catedral o el carrer de Riudecols, per exemple.

La regidora del PIPA Carme Crespo manifesta "que els veïns ho sol·licitaren i s'han mantingut, perquè considerem que ja són un signe de la seva identitat". Quins veïns ho han demanat? Amb quina finalitat real? Si algun veí d'algun altre carrer en vol, també n'hi posaran?

Tornar enrere

Em pensava que feia anys que havia caigut en l'oblit aquella idea de la España una, grande y libre, que amb la democràcia s'havia reconegut la plurinacionalitat de l'Estat espanyol. Però no, aquests dies estem contemplant que el Cisquet (o Paco Pantanos, com preferiu) ho va deixar tot atado y bien atado:

- España una, com repeteix contínuament la sentència del TC en parlar fins a catorze vegades, catorze!, de la indisolubilidad del Estado.

- España grande: com la roja guanyi demà el Mundial de futbol, ja ens podem preparar a viure espanyolitat pertot arreu..

- España libre, quan els catalans decidim posar les coses al seu lloc i abandonar aquest vaixell que fa tuf a galera del segle XVI.

Com ja va dir Maragall (el poeta), "Adéu, Espanya".

Guardar la vinya

Han passat ja gairebé quinze dies dels fets esdevinguts a l'estació de ferrocarril de Castelldefels platjai fins ara no he tingut temps de dir el que en penso:

1. La tragèdia és fruit de la imprudència d'un grup de gent que tenia pressa per arribar a la platja. Excusar-se amb el fet que el pas soterrani estava col·lapsat de gent no és cap raó, ja que aquesta mateixa gent segur que havia fet més d'una vegada cua, per exemple, a la porta d'una discoteca sense la idea de buscar com colar-s'hi per fer més via a accedir-hi.
2. Potser sí que hi havia algunes mancances a l'estació, però cap d'elles hauria d'actuar com a eximent. Les declaracions d'alguns dels imprudents que se'n sortiren o d'altres usuaris del tren, així com del cònsol d'algun dels països d'origen de les víctimes, en aquest sentit no són governades pel sentit comú.
3. La veritable víctima de la tragèdia és un dels supervivents: el conductor del tren. S'ha comprovat que el ferrocarril anava a una velocitat inferior fins i tot a la que podia dur en el seu pas per l'estació; per tant, ell no en té cap culpa. Però, quant de temps trigarà a recuperar-se de les seves ferides? Les seqüeles psíquiques d'un accident sovint són més greus que les físiques, quan no es produeix un resultat mortal.

Fa temps un anunci de la DGT (Dirección General de Tráfico) presentava el següent eslògan: "Les imprudències es paguen, cada cop més". Com s'ha pogut veure en aquesta ocasió, no només és vàlid en el trànsit de vehicles a la carretera.

Però segurament prefereixo el refrany català que m'ha servit per donar títol a aquesta reflexió: "La prudència guarda la vinya". I com diu l'escriptor escocès Tobias George Smollet (1721-1771): "Una unça de prudència val més que una lliura d'or".

Continuar patint

Ara que em feia a la idea de tornar a la normalitat pel que respecta a poder tancar el cotxe a casa, llegeixo a la premsa que no, que des de l'Ajuntament continuen amb ganes de fer-nos patir.

Anem per ordre:

- des de sant Joan del 2009 fins al 15 de febrer de 2010 el portal del Roser va estar tancat per obres. Conseqüència: haver de fer el tomb cada dia pel portal de sant Antoni (un quilòmetre llarg extra).

- des del dia 1 de febrer que no puc tancar el cotxe a casa perquè el carrer del Comte és en obres.

- les obres del carrer de la Nau porten també no sé quants mesos.

- a partir de l'1 de juliol "els treballs de rehabilitació del tram de vint metres de muralla de Tàrraco entre el fortí Negre i l'Hort de l'Arquebisbe alteraran el trànsit rodat a la Part Alta de Tarragona durant mig any. [...], la Baixada del Roser estarà tallat al trànsit de vehicles " (El Punt, 9-6-10). Si tenim en compte que "segons dades de l'àrea de Mobilitat, pel portal de Sant Antoni hi entren diàriament uns sis mil vehicles, tant turismes com furgonetes i camions (El Punt, 11-6-10), dels quals m'agradaria saber quants no són veïns del barri, quina solució hi ha per fer compatible el trànsit de vianants (sobretot al carrer Major) i la circulació de vehicles?

Fa temps que em formulo una sèrie de preguntes:

1) Per què no hi ha la valentia d'impedir el pas a tots els vehicles que entren només per fer càrrega i descàrrega de criatures just davant de les portes del conservatori i de l'Ensenyança? Que obliguin els pares a portar-los a peu des de l'avinguda de Catalunya o des del passeig de Sant Antoni, que caminar no fa cap mal.

2) Per què no s'han regulat unes zones i horaris de càrrega i descàrrega com es va demanar a les reunions del pla de mobilitat del febrer de 2009? A dia d'avui els conductors dels vehicles s'aturen on volen i a l'hora que volen.

3) Per què no tanquen també el portal de sant Antoni com han fet amb el del Roser? I que ningú no s'empari en el pàrquing de Jaume I (si mai arriba a ser una realitat) per no fer-ho, perquè sóc de l'opinió que les places que acabi tenint s'han d'oferir exclusivament als veïns de la Part Alta.

Aplaudir

Dimarts al concert de Joventuts Musicals es va viure una situació si més no curiosa, no per ella sinó per la seva resolució: en acabar-se un dels moviments de la peça amb què s'iniciava la segona part (la Suite Txeca en re major op. 39 de Dvorak) algú del públic va aplaudir, suposo que perquè imaginava que la peça havia acabat. Es va quedar sol, però el director de l'orquestra es va girar cap a la platea i, sense perdre el somriure, va advertir que encara quedaven dos moviments.

Es tracta d'una anècdota graciosa per com es va resoldre, però em va recordar altres situacions en què a vegades s'aplaudeix fora de temps, especialment en el món casteller. És fàcil que entre el públic hi hagi gent que no conegui exactament les normes que regeixen quan s'ha d'aplaudir i que ho faci a destemps, és a dir, abans que l'enxaneta faci l'aleta.

A plaça resulta dificultós fer didàctica, però, en un concert on, se suposa, qui hi va hauria de tenir prou coneixements per aplaudir quan toca, fets com el de dimarts no s'haurien de repetir.

Tenir visibilitat

Fa ja gairebé tres mesos que els veïns podem tornar a entrar pel portal del Roser amb cotxe. S'ha de reconèixer que el sistema és ràpid, però (sempre hi ha d'haver un però) hi ha un petit problema: quan ets al portal s'ha de fer un estop que resulta dificultós, perquè la visibilitat a l'esquerra no és gaire bona. Cal treure una mica el morro del cotxe i això pot comportar alguna conseqüència desagradable. No sóc tècnic i per tant la pregunta que em faig pot tenir una resposta impossible: es podria instal·lar alguna mena de semàfor a la baixada del Roser coordinat amb el descens de la pilona de l'entrada al portal, de manera que qui s'aturés fos el vehicle que va més ràpid?

El video està fet anant a peu, però és suficient per fer-se una idea de quina pot ser la visibilitat dalt d'un cotxe.

Viure o morir

He deixat passar una setmana abans de posar negre sobre blanc el que ara diré per no expressar-me a cop calent i que la reflexió fos meditada. Tot i així em costarà no ser radical, senzillament perquè hi ha coses que em superen.

En dos dies vaig haver d'anar a dos enterraments. El de divendres no va sorprendre'm: al cap i a la fi, la persona difunta tenia 103 anys i, com es diu en aquests casos, li havia arribat l'hora amb força propina.

Dissabte va ser diferent: era l'enterrament d'una companya de feina de només 38 anys. Havia tingut coneixement de la seva mort el mateix dia (dijous) que el de la meva parenta llunyana, amb la diferència que el factor sorpresa sí havia existit. Sabia de la seva malaltia, però no que el seu estat fos tan greu com per arribar a aquesta fi. El mateix dissabte vaig saber el perquè del desenllaç: era testimoni de Jehovà i tot s'havia complicat no per la seva malaltia en si sinó pel fet de necessitar una transfusió de sang. I aquí es on tot es complicà: els testimonis de Jehovà no admeten les transfusions sanguínies.

Durant aquests dies he buscat alguna informació sobre els motius pels quals s'esdevé aquest refús. En tots els casos he trobat que la prohibició prové d'una interpretació de la Bíblia, en concret del Gènesi (9:4): "Però no mengeu la carn amb la seva vida, és a dir, amb la seva sang." Segons els testimonis de Jehovà, fer una transfusió de sang és consumir-la.

El procés de deducció lògica no resulta gaire complicat: si no admeten la transfusió de sang, prefereixen deixar(-se) morir que poder salvar la vida. Es planteja un enfrontament, per tant, entre norma religiosa (perquè per a mi això no es pot entendre com a fe) i raó amb les seves conseqüències:

• Si qui necessita la sang és un menor d'edat, es pot considerar que els pares (o tutors legals) són responsables davant la llei d'alguna mena de delicte?
• Si qui la necessita té fills, sobretot si són petits, s'ha plantejat el que els pot suposar la seva pèrdua?
• Què ha de fer un metge que es trobi davant d'una situació així?

Llegir els peus

Fa dies que tinc l'esquena feta caldo. A l'espera de tornar-me a visitar pel traumatòleg, dimecers vaig anar a un quiromassatgista que m'havien recomanat. Com que també és reflexòleg, va començar per "llegir-me els peus". No és que sigui escèptic davant d'aquestes teràpies, però el fet de no haver-les usades mai, no me'n permetia tenir una opinió ben definida. Després d'aquesta visita sí que puc opinar: a mesura que anava tocant-me parts d'un peu o l'altre anava endevinant-me aspectes no perceptibles visualment com que menjo de pressa, que bec poca aigua, que faig anar massa el coco,... Vaja, que li vaig haver de comentar que si mai volia fer-me un reconeixement general primer passaria per ell.

Conèixer la senyalització

El passat dimecres, el regidor de CiU Jordi Sendra compareixia davant del portal del Roser per mostrar la seva disconformitat per les pilones que s'hi han col·locat de cara a regular l'entrada de vehicles a la Part Alta per aquest indret. A banda de l'impacte visual, un dels comentaris que més van reproduir els mitjans de comunicació era la impossibilitat (o gran dificultat) de poder girar els vehicles que pujaven per la Via de l'Imperi. No li negaré la raó en aquest aspecte. A més, deia que aquests vehicles "hauran de canviar de sentit, ja que només podran accedir-hi si pugen per l'Avinguda de Catalunya, però per girar hauran de fer un gran tomb i potser anar fins a la rotonda dels Quatre Garrofers».

I aquí demostra no conèixer la circulació per la zona. Tal com estan les senyalitzacions horitzontal i vertical al capdavall de la Via de l'Imperi, només poden pujar-hi els vehicles que vénen de la Rambla Vella, ja que ni els procedents d'Estanislau Figueres poden girar a l'esquerra ni els qui pugen per Assalt poden travessar la Rambla. Per tant, la solució és molt ràpida: qualsevol vehicle ha d'anar a buscar l'avinguda de Maria Cristina i pujar després per l'Avinguda de Catalunya. Molt més curt que baixar fins als Quatre Garrofers, oi?

Ser honrat

Posidoni deia que "cap cosa és bona si no és honrosa".

No tinc per costum fer cites en aquest bloc, però aquesta vegada ho he cregut necessari. Fa gairebé dos anys expressava ja la meva opinió sobre els alumnes que intenten enganyar els professors a l'hora de fer treballs recorrent a mitjans poc honestos per presentar-los sense haver-los redactat de debò. Aquesta setmana els alumnes de 2n de batxillerat van exposar els seus treballs de recerca i em va tocar estar en dos tribunals. Quan et toca algú que saps que és llest i que desaprofita l'iocasió de demostrar-ho, et sap greu desemmascarar la seva trampa, i més quan és en públic. I aquest va ser el cas: un alumne dels bons va presentar un treball sobre la utopia social. Però com que un (és a dir, jo) és desconfiat de mena, vaig aplicar en el treball el sistema de verificació que aplico en aquests casos: buscar alguna frase aleatòria al Google. I bingo: el treball tenia ben poc d'original. Quan dimarts va acabar l'exposició oral (magnífica, perquè una cosa no treu l'altra, però sí que fa desmerèixer-la), li vaig preguntar si coneixia la monografia i la pàgina bloc que li havien servit d'inspiració, perquè no constaven a la bibliografia. Va reconèixer que sí. Després el tutor em va comentar que li havia enviat la referència d'aquesta monografia feia un mes i que la usaria, però que tampoc no s'hauria cregut mai que fins a aquest punt.

Només espero que l'alumne, així com l'altra gent que hi havia a l'exposició, hagi après una lliçó útil. Per part meva, seguiré amb la mateixa línia de no deixar-me aixecar la camisa.

Usar l'article quan toca

Ahir va ser notícia la queixa dels diables del Riberal (Catalunya Nord) davant l'actitud del govern francès respecte de la nova normativa europea de l'ús de pirotècnia. Des d'aquí el meu suport als nostres companys nordcatalans.

El que em va fer mal l'oïda va ser sentir al TN de TV3 que els diables van baixar a l'Alforja, on colles catalanes els van donar suport. Senyors de TV3, aprenguin a dir correctament els noms de les poblacions catalanes, que Alforja no ha portat mai article al davant.

Desgraciadament avui he comprovat que el desconeixement no és exclusiu de la nostra televisió. Llegint el diari Avui, he comprovat que l'error es repetia: "Colles de diables catalanes es van manifestar ahir a l'Alforja, al Baix Camp, per donar suport...". Per sort, a la versió digital surt correctament: "Colles de diables de Catalunya s'han aplegat aquest diumenge a Alforja (Baix Camp) per donar suport als companys del Riberal...".

El pitjor de tot és que el problema no és nou. Ja el dia 1 d'octubre de 2001 Ramon Amigó (autoritat indiscutible en toponímia) va haver de publicar un article al diari El Punt queixant-se de la tendència de la premsa a abusar d'aquests articles. Segons Amigó, "a aquests periodistes de pacotilla els deu semblar que posant-hi l'article al davant queda més català".

Malauradament, alguns, nou anys després, encara no n'han après.