"Una vegada hi havia un noi que passejava pels carrers d'una gran ciutat. Veia com tothom s'aturava embadalit davant dels aparadors plens de joguines, d'objectes de regal, de coses boniques i cares. Feia fred. Tothom anava amb uns bons abrics, però ell duia un simple jaquetó, mal sargit per més d'un lloc, i unes sabates mig desmanegades. Ningú no s'hi fixava: entraven i sortien de les botigues on, amb el so de les caixes de rerefons, es desitjaven unes bones festes.
Es feia fosc. El noi començava a tenir gana, però no tenir prou diners per comprar ni un panet. S'allunyà dels carrers més guarnits i plens de llums i músiques per endinsar-se per carrerons foscos i estrets. Mirava de trobar per les papereres alguna resta d'entrepà o de pasta, però sense èxit. Quan era a punt de deixar-ho anar i de cercar algun racó on ajaure's per dormir, observà una claror que sortia de dins d'una paperera. Era un estel daurat que infonia una sensació d'escalfor i de pau. Se'l posà a la butxaca del jaquetó, tocant al cor. En aquell moment escoltà una veu interior que li deia:
- És l'Esperit del Nadal. Torna als carrers plens de botigues i de llums, treu l'estel i reparteix-lo entre tothom que vegis que no sap el que vol dir el Nadal.
Així ho féu. Sense preocupar-se del fred ni de la gana, el noi se n'anà corrents i, quan arribà als carrers tan guarnits, intentà de donar un trosset d'estel a tothom qui veia amb les mans plenes de paquets o amb els ulls delerosos per allò que els aparadors exhibien. Però ningú no li feia cas.
Es va posar a cridar: "Tinc l'Esperit del Nadal. Vull compartir-lo!" Tothom, però, seguia mirant els aparadors, entrant en les botigues. Ell, malgrat tot, era feliç, perquè havia comprès el que és el Nadal."
Bon Nadal
