Respectar drets

Fer vaga és un dret que va costar molt d'obtenir. Però és això, un dret. Em sembla molt bé que hi hagi piquets informatius que, com indica el seu nom, han (o haurien) d'informar els qui volen exercir el també dret a treballar. Però estic fart de veure per la tele com, a l'hora de la veritat, els seus components mostren actituds coercitives, amb amenaces i, a vegades, amb violència (trencament de vidres, cops, empentes,...)

Avui al matí m'he trobat amb un d'aquests imbècils que coneixen tan bé els seus drets, però no els dels altres. Quan intentava anar fins a la meva destinació amb el cotxe, un piquet obligava a desviar els cotxes que pretenien circular per la plaça Imperial Tàrraco. Quan li he preguntat per on havia de passar, la seva resposta ha estat molt clara (que no catalana): "Te hubieras quedado en casa". És a dir, fins i tot limitava el meu dret a la lliure circulació. No he volgut discutir-li, però he pensat: "I per què no t'hi quedaves tu?"

Fa anys em van ensenyar que la llibertat d'una persona acaba just on comença la de l'altra. Alguns devien faltar a classe quan els ho devien dir.

Ser responsable

Ja faig temps que observo que hi ha gent que o bé no sap conviure o bé a casa seva no fa res, perquè té algun criat o criada que li soluciona la vida. M'explico amb dos casos concrets:

- per què als vestidors del gimnàs la gent que acaba un xampú és incapaç de tirar-ne l'envàs a la paperera i el deixa a la lleixa o al terra de la dutxa?

- per què en molts llocs de treball la gent que compateix vàters és incapaç de canviar el cartró del rotlle de paper higiènic quan s'acaba o, com a molt, el deixa acabat damunt de la cisterna o del porta-rotlles, o directament al terra? Per què deu pensar tothom que el canviï el següent?

Pel que sembla, es fa molt difícil ser una mica responsable.



Saludar

És ben cert que cada cultura té un sistema de salutació: petons en quantitats diverses, encaixades de mans amb diferent grau d'intensitat, fregament de nassos,... Però també és ben cert que ser educat és respectar les altres cultures, sobretot quan vius en un lloc on els costums són diferents als teus.

Si una dona catalana decidís anar a viure a Irak, per exemple, no tindria, segurament, altre remei que adaptar la seva manera de vestir a la d'allà, si no volgués ser objectiu de mirades despectives.

Per què, doncs, quan alguns (generalitzar mai no és bo) musulmans vénen a viure a Catalunya no accepten els nostres costums en aspectes aparentment tan secundaris com la salutació?

Totes aquestes reflexions deriven del que li va succeir a una companya de feina, tutora d'un alumne d'origen marroquí: en voler donar la mà al pare del noi, com fa amb tothom, aquest li va rebutjar, emparant-se en l'argument que ells no la donaven a les dones. La professora va respondre-li que, en quatre anys, era la primera vegada que es trobava en aquella situació. Per respecte i educació no el va engegar a dida, que era el que es mereixia.

Un reflex més de la necessitat que en algunes cultures queda molt per fer per tal d'aconseguir la igualtat entre homes i dones.

Marxar a deshora

Ja he expressat en anteriors ocasions quin és el comportament d'una sèrie de persones que acudeixen els dimarts als concerts de Joventuts Musicals: parlar durant les interpretacions, desembolicar caramelets i estossegar, marxar durant el bis final, ... Però el que vaig viure ahir va ser ja el súmmum de la mala educació i de la poca cultura d'algunes dones. M'explico: el programa del concert estava format per peces poc habituals, tret de la magnífica Pavana de Fauré: el Nonet de Martinu, una composició d'un músic argentí contemporani (Serafini) i el Nonetto de Nino Rota.

Hi ha gent que va marxar a la mitja part perquè no els acabava d'agrada el repertori (Martinu i Serafini). Res a dir-hi. Però les de sempre van haver de donar la nota: d'un grupet de sis dues es van aixecar i marxar mentre s'interpretava la peça de Rota (l'última del concert) després de parlar (suposo que per acordar marxar juntes). Un o dos minuts despés, quan es tocava el quart dels cinc moviments de la composició -una magnífica canzone amb variacions- unes altres dues es van mirar amb complicitat i van fer el mateix: aixecar-se i marxar.

Si no els satisfeia el concert tenien dues opcions: o bé haver marxat a la mitja part o haver-se esperat fins al final per educació i respecte a la resta del públic, que sí volia gaudir de la interpretació de la Martinu Ensemble.

Jo sóc el primer a qui li costa escoltar certa música, però abans que fer el numeret ja no em moc de casa o me'n vaig durant el descans. Però hi ha gent que és massa estreta de mires i si l'apartes del Beethoven, Bach, Brahms, Chopin, Strauss o Dvorak de torn (per citar només alguns exemples de compositors coneguts) ja troba que el programa no els agrada o no val la pena. Doncs que es quedi a casa o vagi al Leman a fer el cafè, però que no molesti els qui volem escoltar peces poc habituals i interessants.

Ofendre's

Mare de Déu (ai no, que es poden ofendre els ateus), senyor, on hem arribat. Si les coses segueixen així, ho tindrem negre (amb tot el respecte per als africans) per poder explicar a classe sobre cap matèria sense que a algú se li pugui aixecar la pell de tan fina que la tindrà. Suposo que no costa gaire endevinar que aquest inici tan raonat (sempre que no m'ho retregui un filòsof) respon a la notícia que s'ha produït a Cadis, és a dir, la denúncia a un professor per parlar del pernil en una aula on, per a mala desgràcia seva, hi havia un alumne magrebí més integrista que els inquisidors del segle XVI.

No entraré en judicis de valor perquè no crec que calgui fer-ne: l'alumne i la seva família són uns impresentables que no saben on viuen. I com ells, molts altres. Fa un parell d'anys, a l'institut on treballo vam viure un exemple semblant, sense que s'arribés a l'extrem de la denúncia: la mare d'una alumna magrebina va queixar-se davant la tutora de com se li explicava a la seva filla que hi havia molts déus (la professora explicava l'antic Egipte) quan de déu només n'hi havia un d'autèntic, que era Al·là. Per acabar de reblar el clau, va dir també que el professor de música els havia passat a classe una pel·li pornogràfica (Moulin Rouge deixa veure cuixes i cotilles, però de pono res de res). Vaja, o curta de mires o una experta en cultura i moral.

Hauria pogut ser una mica més políticament correcte, però aleshores hauria ofès els meus principis. I això, la meva religió m'ho impedeix.

Aplaudir

Dimarts al concert de Joventuts Musicals es va viure una situació si més no curiosa, no per ella sinó per la seva resolució: en acabar-se un dels moviments de la peça amb què s'iniciava la segona part (la Suite Txeca en re major op. 39 de Dvorak) algú del públic va aplaudir, suposo que perquè imaginava que la peça havia acabat. Es va quedar sol, però el director de l'orquestra es va girar cap a la platea i, sense perdre el somriure, va advertir que encara quedaven dos moviments.

Es tracta d'una anècdota graciosa per com es va resoldre, però em va recordar altres situacions en què a vegades s'aplaudeix fora de temps, especialment en el món casteller. És fàcil que entre el públic hi hagi gent que no conegui exactament les normes que regeixen quan s'ha d'aplaudir i que ho faci a destemps, és a dir, abans que l'enxaneta faci l'aleta.

A plaça resulta dificultós fer didàctica, però, en un concert on, se suposa, qui hi va hauria de tenir prou coneixements per aplaudir quan toca, fets com el de dimarts no s'haurien de repetir.

Saber estar

He parlat ja de l'inici i dels finals dels concerts. Però em faltava parlar de com es comporta la gent durant la interpretació de les peces (serveix també per a les obres de teatre). Sovint hi ha un concert paral·lel i alternatiu: carrasperes, algun comentari, a vegades un mòbil i, sobretot, com a gran protagonista, la celestial música dels paperets dels caramels. No sé com s'ho fan algunes persones, però sempre tenen la necessitat de posar-se'n un en el moment més inoportú. Altres, en canvi són s'han especialitzat a voler ser un músic més, perquè se l'han de menjar als pocs segons de començar la peça musical.

Deixeu-me explicar, detalladament, els passos amb què algú (normalment dones, per poder entendre alguna de les fases) procedeix a menjar-se el caramel:

1.- Comença la interpretació i, al cap d'una estona, es té la carraspera o la tos que fa necessari el consum del caramel.

2.- L'esmentat caramel és dins d'una bossa tancada. Per tant, cal fer córrer la cremallera (i com més discretament es vol fer, més soroll es produeix).

3.- A més, és al fons de la bossa i cal remenar-la tota.

4.- Es treu el caramel, que sempre és dels embolicats amb paper de celofana.

5.- Desembolica el caramel (amb la mateixa discreció, i conseqüència, que l'obertura de la cremallera).

6.- Se'l posa a la boca i arruga el paper.

7.- Desa el paper a la bossa i la tanca.

Durant aquest procés es pot haver produït alguna altra carraspera.

Al final, els únics que reben aplaudiment són els músics de l'escenari.

P.S.: Per cert, dimarts passat no vaig anar a un concert de piano, perquè no li volia prendre proptagonista a l'intèrpret: el meu concert d'esternuts hauria estat memorable. Vaja, com fa tothom que no es troba bé.

Saber començar

Un altre mal d'aquest país és la impuntualitat a l'hora de començar els espectacles. Que una obra o un concert anunciat per a una hora determinada comenci de set a deu minuts tard és el pa nostre de cada dia.

Recordo haver anat una vegada ja fa més de vint-i-cinc anys a Oxford a un concert. L'hora anunciada per al seu començament eren les vuit del vespre. I a les vuit els músics ja eren a l'escenari i començaven la primera peça. Puntualitat britànica.

Saber esperar

La setmana passada van començar al teatre Metropol de Tarragona el cicle de concerts de Joventuts Musicals. Un fet habitual que no em deixa de sorprendre quan hi vaig és el poc respecte d'una part del públic envers els músics al final del programa oficial de la vetllada. Mentre la majoria de les persones encara estem aplaudint a l'espera, com és força habitual que hi hagi algun bis, part del públic s'aixeca i marxa, actitud que no deixa de fer quan els intèrprets decideixen agrair els aplaudiments amb aquesta nova interpretació. Això provoca que els que ens hem quedat sovint no puguem sentir el títol de la peça (si l'anuncien) i que després s'origini un murmuri general ("què han dit?", "sí, tal peça de tal autor...").

Per desgràcia, aquesta falta d'espera per al final real de la vetllada no és exclusiva d'aquests concerts. Anar al cinema implica moltíssimes vegades no poder veure la pel·lícula fins que s'acaba de debò, és a dir, fins que acaben els títols de crèdit, perquè la desfilada de gent que s'aixeca i marxa és contínua. Actitud força vegades afavorida per la mateixa sala, perquè els llums s'encenen just després del "The end" de torn.

Aclarir

Només un aclariment, i no és censura: per admetre un comentari només demano que vagi signat. No admetré anònims. De qui en faci només vull que doni la cara, com ho faig jo.

Esforçar-se

Potser havia d'haver començat a parlar de les meves experiències a Praga amb aquest comentari, però l'ordre no importa. El viatge d'anada va ser amb un avió de la companyia txeca (Czech Airlines). La salutació (enregistrada, tant se val) i els consells de vol se'ns van dir en sis idiomes, la qual cosa arriba a fer-se, si vols, una mica llarg. La sorpresa agradable va ser, amb tot, que el primer dels sis va ser el català. Amb companyies espanyoles mai no havia vist aquest reconeixement de quina és la llengua del lloc on es troba l'aeroport des d'on s'enlairava el vol. L'últim dels altres cinc va ser el castellà, això sí, no fos que s'enfadés algú.

Regular no és censurar

Tot esport té el seu reglament i tota pràctica, les seves normes. Si algú no sap respectar-les, se'l sanciona o se'l castiga.

És el que he hagut de fer amb aquest bloc: establir una norma que no m'agradava d'aplicar: la visió dels comentaris abans de publicar-los. Quan s'aprofita l'anonimat per faltar al respecte o, directament, per insultar, a qui controla la possible publicació o no d'un determinat "comentari", és a dir, a mi en aquest cas, no li queda altre remei que rebutjar-lo abans no aparegui directament en el bloc. Per tant, ja ho sabeu: tot el que sigui ofensiu no apareixerà.

(Potser el primer dia se me n'ha anat la mà amb algun comentari que no mereixia ser rebutjat. Demano perdó al(s) seu(s) autor(s). No els he esborrat per discreprar amb la seva opinió, sinó per falta d'experiència a l'hora de marcar quan havia o no d'eliminar-lo.

Morir anònimament

Quants infants, joves i grans hauran mort durant el minut de silenci que s'ha guardat per recordar un jove que era famós sense que ningú sàpiga ni tan sols que han passat pel món, només per haver nascut pobres o per haver viscut també de la seva feina sense que aquesta hagi transcendit? (Amb tots els respectes pel jugador.)

Ser fi d'oïda

Avui no he sabut si sentir-me un privilegiat o un bitxo raro. Quan al gimnàs on vaig m'he queixat de l'excessiu volum de la música (costum que tenen dia sí i dia també) i he demanat que la posessin a un volum raonable (costum meu dia sí i dia també), m'han preguntat què entenia per raonable i m'han comentat que jo era l'únic client que la trobava massa forta. Però el que més m'ha sorprès era que la culpa no era del volum, sinó que, segons el monitor, jo devia tenir la oïda molt fina i que devia pasasr satisfactòriament totes les audiometries.

Tenint en compte la mitjana d'edat dels usuaris vespertins del gimnàs no m'hauria d'estranyar: la societat d'avui dia viu immersa en una bombolla de soroll que s'ha fet normal i el silenci (o en el seu defecte el so a un volum normal) és un bé escàs que sembla que no es trobi a faltar.

I jo que anava al gimnàs a fer manteniment! Ara resulta que hi vaig a fer ostentació d'una capacitat auditiva impressionant.