Marxar a deshora

Ja he expressat en anteriors ocasions quin és el comportament d'una sèrie de persones que acudeixen els dimarts als concerts de Joventuts Musicals: parlar durant les interpretacions, desembolicar caramelets i estossegar, marxar durant el bis final, ... Però el que vaig viure ahir va ser ja el súmmum de la mala educació i de la poca cultura d'algunes dones. M'explico: el programa del concert estava format per peces poc habituals, tret de la magnífica Pavana de Fauré: el Nonet de Martinu, una composició d'un músic argentí contemporani (Serafini) i el Nonetto de Nino Rota.

Hi ha gent que va marxar a la mitja part perquè no els acabava d'agrada el repertori (Martinu i Serafini). Res a dir-hi. Però les de sempre van haver de donar la nota: d'un grupet de sis dues es van aixecar i marxar mentre s'interpretava la peça de Rota (l'última del concert) després de parlar (suposo que per acordar marxar juntes). Un o dos minuts despés, quan es tocava el quart dels cinc moviments de la composició -una magnífica canzone amb variacions- unes altres dues es van mirar amb complicitat i van fer el mateix: aixecar-se i marxar.

Si no els satisfeia el concert tenien dues opcions: o bé haver marxat a la mitja part o haver-se esperat fins al final per educació i respecte a la resta del públic, que sí volia gaudir de la interpretació de la Martinu Ensemble.

Jo sóc el primer a qui li costa escoltar certa música, però abans que fer el numeret ja no em moc de casa o me'n vaig durant el descans. Però hi ha gent que és massa estreta de mires i si l'apartes del Beethoven, Bach, Brahms, Chopin, Strauss o Dvorak de torn (per citar només alguns exemples de compositors coneguts) ja troba que el programa no els agrada o no val la pena. Doncs que es quedi a casa o vagi al Leman a fer el cafè, però que no molesti els qui volem escoltar peces poc habituals i interessants.

Saber estar

He parlat ja de l'inici i dels finals dels concerts. Però em faltava parlar de com es comporta la gent durant la interpretació de les peces (serveix també per a les obres de teatre). Sovint hi ha un concert paral·lel i alternatiu: carrasperes, algun comentari, a vegades un mòbil i, sobretot, com a gran protagonista, la celestial música dels paperets dels caramels. No sé com s'ho fan algunes persones, però sempre tenen la necessitat de posar-se'n un en el moment més inoportú. Altres, en canvi són s'han especialitzat a voler ser un músic més, perquè se l'han de menjar als pocs segons de començar la peça musical.

Deixeu-me explicar, detalladament, els passos amb què algú (normalment dones, per poder entendre alguna de les fases) procedeix a menjar-se el caramel:

1.- Comença la interpretació i, al cap d'una estona, es té la carraspera o la tos que fa necessari el consum del caramel.

2.- L'esmentat caramel és dins d'una bossa tancada. Per tant, cal fer córrer la cremallera (i com més discretament es vol fer, més soroll es produeix).

3.- A més, és al fons de la bossa i cal remenar-la tota.

4.- Es treu el caramel, que sempre és dels embolicats amb paper de celofana.

5.- Desembolica el caramel (amb la mateixa discreció, i conseqüència, que l'obertura de la cremallera).

6.- Se'l posa a la boca i arruga el paper.

7.- Desa el paper a la bossa i la tanca.

Durant aquest procés es pot haver produït alguna altra carraspera.

Al final, els únics que reben aplaudiment són els músics de l'escenari.

P.S.: Per cert, dimarts passat no vaig anar a un concert de piano, perquè no li volia prendre proptagonista a l'intèrpret: el meu concert d'esternuts hauria estat memorable. Vaja, com fa tothom que no es troba bé.

Saber començar

Un altre mal d'aquest país és la impuntualitat a l'hora de començar els espectacles. Que una obra o un concert anunciat per a una hora determinada comenci de set a deu minuts tard és el pa nostre de cada dia.

Recordo haver anat una vegada ja fa més de vint-i-cinc anys a Oxford a un concert. L'hora anunciada per al seu començament eren les vuit del vespre. I a les vuit els músics ja eren a l'escenari i començaven la primera peça. Puntualitat britànica.

Saber esperar

La setmana passada van començar al teatre Metropol de Tarragona el cicle de concerts de Joventuts Musicals. Un fet habitual que no em deixa de sorprendre quan hi vaig és el poc respecte d'una part del públic envers els músics al final del programa oficial de la vetllada. Mentre la majoria de les persones encara estem aplaudint a l'espera, com és força habitual que hi hagi algun bis, part del públic s'aixeca i marxa, actitud que no deixa de fer quan els intèrprets decideixen agrair els aplaudiments amb aquesta nova interpretació. Això provoca que els que ens hem quedat sovint no puguem sentir el títol de la peça (si l'anuncien) i que després s'origini un murmuri general ("què han dit?", "sí, tal peça de tal autor...").

Per desgràcia, aquesta falta d'espera per al final real de la vetllada no és exclusiva d'aquests concerts. Anar al cinema implica moltíssimes vegades no poder veure la pel·lícula fins que s'acaba de debò, és a dir, fins que acaben els títols de crèdit, perquè la desfilada de gent que s'aixeca i marxa és contínua. Actitud força vegades afavorida per la mateixa sala, perquè els llums s'encenen just després del "The end" de torn.

Anar al teatre

Dimarts vaig anar a Barcelona per veure-hi el musical Què. Just dissabte havia escoltat per la ràdio una entrevista amb Àngle Llàcer, el director de l'obra, que creia que muntatges com aquest afavorien més l'accés al món del teatre que altres de més farragosos vistos pels joves senzillament perquè es corresponen a lectures obligatòries (i posava com exemple La plaça del Diamant). Veient la mitjana d'edat del públic assistent dimarts, he d'estar-hi totalment d'acord. Llàstima que no realitzin cap sessió de tarda entre setmana perquè des dels instituts es puguin organitzar assistències de grup. Així és difícil que molts joves de fora de Barcelona puguin introduir-se en el món del teatre.