Fixar-s'hi

Pregunta d'examen de 2n d'ESO: digues tres llengües romàniques que no es parlin a la península ibèrica.

Davant de les respostes que he trobat durant la correcció no sé què pensar: o bé 1) la pregunta és extremadament complicada, o bé 2) contesten sense fixar-se en el que demana l'enunciat. Perquè, amb tot, hi ha qui m'ha inclòs en la resposta el català i el portuguès.

Una tercera opció és que no tinguin ni idea del que és una llengua romànica. I és llavors que em trobo en la llista idiomes com el grec, l'anglès o l'alemany.

Però és que quan demano en quins cinc territoris de l'estat espanyol es parla català (Catalunya, País Valencià, Balears, Franja d'Aragó i el Carxe) hi ha qui m'escriu que al País Basc. Sense paraules.

Ensenyar a llegir

Aquests dies he tingut l'ocasió de llegir un llibre molt breu (només 62 pàgines), però molt interessant per als pares, però també per als qui ens dediquem a l'ensenyament: Llegir per a créixer, de Joan Carles Girbés (de Bromera). El llenguatge és planer i l'obra té un gran valor didàctic, per l'ús del resum i de la remarca de les idees principals.
En aquestes poques pàgines es parla dels beneficis de la lectura, de com afavorir-ne la pràctica i també, i molt important, de què cal fer perquè els nens no avorreixin els llibres.

Llegir, encara

Fa uns dies comentava que llegir plantejava uns esforços que per a alguns alumnes eren difícils d'assumir. Ara que hem començat un curs nou, a mi com a professor se m'ha plantejat el dubte permanent de cada any: és bo fer llegir per obligació? i en el cas de batxillerat, és bo que sigui la conselleria qui dicti els títols que els alumnes han de llegir si us plau per força?

Anem a pams:

1.- Llegir per obligació: sovint l'única garantia que tenim que els joves llegeixin és la que es deriva d'un programa de lectures obligatòries. Sóc conscient que triar uns títols que puguin agradar la gran majoria d'alumnes d'un nivell és difícil, perquè, segons quina sigui la seva realitat social, els llibres els són més estranys que el peix o la verdura. I a més, tants caps tants barrets pel que fa als temes que els puguin atreure.

2.- Llegir obligatòriament uns títols determinats: l'únic positiu és que després alguna pregunta de les PAU s'hi pot referir (però no tots els alumnes de batxillerat fan la selectivitat).Sempre m'ha produiït la sensació que les autoritats docents no confiïn en el criteri dels professors a l'hora d'establir unes lectures que puguin acostar-se més bé als interessos de l'alumnat bé a la seva facilitat per entendre uns determinats textos. A més, la tendència és la de donar sempre una visió molt restringida de la literatura, ja que es mouen en uns pocs títols que van apareixent i desapareixent (Terra baixa, La plaça del Diamant, per exemple).

Que alguns instituts es plantegin fer plans de lectura per facilitar la comprensió lectora o el plaer de llegir pot ser un primer pas perquè aquest dubte de cada inici de curs s'esvaeixi del meu cap.

Suggerir

Normalment dues persones que miren un quadre en una exposició acostumen a expressar sensacions diferents en veure'l; quan llegeixen un llibre manifesten opinions diverses sobre allò que pretenia dir l'autor; o bé reaccionen de manera diferent quan escolten una peça de música.

I segurament el pintor, l'escriptor i el músic, en el moment de crear la seva obra, s'han mogut per unes sensacions o uns sentiments que no es corresponen a cap de les dues lectures. I potser, fins i tot, no tenien altre objectiu marcat que provocar una suggestió en el receptor. En poesia, un dels exemples clàssics d'aquesta voluntat suggeridora són els haikús; en narrativa, els finals oberts pretenen que el lector pugui continuar la història...

Llegir

Durant el curs 2004-2005 vaig fer llegir a 4t d’ESO el llibre de Samuel Golding Senyor de les mosques. Quan vaig dir el títol a classe, algú em va preguntar si podia fer el treball a partir de la pel·lícula. La resposta va ser la lògica per a mi com a professor: no.
No nego que en un moment determinat pugui venir més de gust veure una pel·lícula que llegir un llibre, perquè les dues activitats no han de ser incompatibles, però defugir-ne una perquè l’altra és més còmoda a l’hora de fer un treball (la raó de fons del plantejament de l’alumne) no és només voler aplicar la llei del mínim esforç.
Llegir demana més esforç, més predisposició; altrament té una sèrie d’avantatges que la gent que no llegeix sovint no sap apreciar:
- La imaginació s’ha de treballar molt més: el lector ha de construir els paisatges, els escenaris, els personatges i les accions; l’espectador s’ho troba fet: els personatges tenen la cara d’un actor o actriu determinats; les llums, els colors han passat pel sedàs del director i del seu equip...
- S’adquireix tot un vocabulari que difícilment es pot plasmar en imatges. Pensem que un dels problemes de què més es queixen molts docents és la pobresa lèxica de l’alumnat.
- S’afavoreix la comprensió textual. Avui dia ja no es parla simplement d’analfabetisme, sinó d’analfabetisme funcional.

El polític i escriptor irlandès Richard Steele (1672-1729) va manifestar que “la lectura és a la ment el que l’exercici és al cos”. Per desgràcia molta gent practica en negatiu les dues relacions: ni fa exercici físic ni llegeix.