Travessar el carrer

Si mai aneu a Praga, primer feu una preparació atlètica digna d'Usain Bolt, perquè els vianants han d'anar a cent per hora per poder travessar un carrer quan el semàfor se'ls posa verd. La durada mitjana del pas per a les persones és de vuit segons. Per tant, o ja ets a la vorera atent al canvi de color o ja et pots oblidar d'arribar a l'altra banda abans que el semàfor hagi recuperat el color vermell.

Esforçar-se

Potser havia d'haver començat a parlar de les meves experiències a Praga amb aquest comentari, però l'ordre no importa. El viatge d'anada va ser amb un avió de la companyia txeca (Czech Airlines). La salutació (enregistrada, tant se val) i els consells de vol se'ns van dir en sis idiomes, la qual cosa arriba a fer-se, si vols, una mica llarg. La sorpresa agradable va ser, amb tot, que el primer dels sis va ser el català. Amb companyies espanyoles mai no havia vist aquest reconeixement de quina és la llengua del lloc on es troba l'aeroport des d'on s'enlairava el vol. L'últim dels altres cinc va ser el castellà, això sí, no fos que s'enfadés algú.

Tenir cura de les formes

Una altra del mateix cambrer de Praga:

En una altra taula del restaurant, al costat nostre, hi havia tres joves no txecs dinant. Quan van acabar, van pagar i van marxar. Què faria aleshores un cambrer competent?: retirar el que hi hagués a la taula i preparar-la per als pròxims clients. Doncs bé, això va fer el nostre amic: va treure plats, copes i coberts com cal, però... (sempre hi ha d'haver un però) les molles de pa no les va recollir amb cap estri adequat ni va fer per dipositar-les en un plat, no. Senzillament, de dos cops de mà va tirar-les al terra. Les tovalles ja ni les va canviar. Una joia de treballador, vaja.

Informar correctament

Un dels dies que vaig ser a Praga vam entrar a dinar en un restaurant on hi havia un "menú de turista". El cambrer ens va fer seure i ens va portar la carta. Ens va portar, deia, la carta, però no el menú. L'hi vam demanar i ens va dir, per a sorpresa nostra perquè a l'exerior no ho posava enlloc, que l'anomenat menú de turista només era per a grups. Tranquil·lament li vam demanar si era possible demanar-lo, perquè enlloc havíem llegit que els que anàvem de dos en dos (o sols) no poguéssim fer-ho. Va anar un moment a cuina, suposo, a preguntar-ho. La nostra intenció era ben clara: aixecar-nos i marxar si ens deia que no.

Finalment, vam poder menjar per dinar el menú de turista, amb un cambrer que va demostrar en tot moment una cara de simpatia i savoir faire no gaire professional.

Conduir per ciutat

Els últims dies he tingut possibilitats d'observar com es condueix per dues ciutats europees: Luxemburg i Praga.

A la primera, veient la velocitat a què anaven tots els vehicles pel nucli urbà (inclosos els autobusos), un company de colla castellera va preguntar quin era el límit a què es podia córrer. La resposta fou clara: no n'hi havia.

A la capital txeca, la sensació que vaig tenir era que tothom feia el que volia. El dia de tornada, vam preguntar al conductor que ens duia a l'aeroport si hi havia límit. Ens va dir que sí, sense especificar-lo, però ens va dir que pràcticament ningú el respectava.

Potser els podríem enviar en Joan Saura, a veure com s'ho farien.