Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris espanyolisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris espanyolisme. Mostrar tots els missatges

Agrair

Fa un any llarg que no escrivia res al bloc, un any que ha estat molt mogut per al país.
Davant de l'actitud que han tingut els governants, els fiscals i la premsa espanyola, proposo que el dia que aconseguim desempallegar-nos d'Espanya sufraguem entre tots un monument als veritables pares de la nostra independència, que són tots ells: Aznar, Rajoy, García Margallo, Sánchez Camacho, Torres-Dulce,....
Sense ells l'indepentisme no hauria crescut com ho ha fet en els últims anys: cada frase que deien  contra Catalunya, contra el procés sobiranista... ajudava a convertir més catalans a l'independentisme.
Gràcies, moltes gràcies, pel favor que ens feu dia rere dia: Catalunya serà independent gràcies a vosaltres, no a Mas, Junqueras, Forcadell, Casals,...

Hablar en español

Llegeixo al diari (i ahir vaig veure per la tele) la notícia per la qual la Plataforma per la Llengua denuncia l'augment d'atacs cap a la gent que parla en català. El que s'hi explica m'ha fet recordar dos fets que vaig viure ja fa uns quants anys, tots dos als jutjats de Tarragona:

1.- En un judici vaig demanar declarar en català. Com que la jutgessa no l'entenia em van posar una traductora. Fins aquí tot seria normal. La magistrada, però, així que va tenir ocasió, va deixar anar la seva conyeta: em va preguntar si calia que em traduïssin les seves preguntes al català. Com que sé idiomes, li ho vaig agrair, però vaig respondre-li que no calia.

2.- Un altre cop vaig haver d'anar a buscar un escrit als jutjats. Vaig entrar en un dels despatxos i preguntar a la funcionària que hi havia si ja el tenien en català. La resposta seva va ser taxativa: "Háblame en castellano (o español, no ho recordo, però tant se val)". Jo vaig seguir en català i ella em va etzibar que li parlés en la llengua veïna perquè "según la Constitución es la lengua oficial del Estado". Aquí ja no vaig aguantar més i vaig respondre-li, sense canviar mai de llengua: "Sembla mentida que algú que posa la Constitució com a argument i que treballa per al ministerio de Justicia sigui tan ignorant, ja que el mateix document reconeix la cooficialitat en aquells territoris que tenen una llengua pròpia d'aquest territori." Em vaig girar i vaig afegir-hi un "bon vent i barca nova" amb què vaig voler ser més educat que ella, ja que, altrament, l'hauria engegat directament a dida. Després vaig saber que era de Valladolid.

Fer culleres

En el refranyer català tenim l'expressió "Què en sap el gat de fer culleres, si mai no ha estat cullerer?" per referir-nos a algú que opina d'alguna cosa sense saber-ne res.
Doncs bé, a l'Aragó ha aparegut tot un grup de gats que pretenen fer de filòlegs i que s'han inventat la lapao (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental) per referir-se al català de la Franja.
A algú se li ha acudit dir mai que els andalusos parlen espi (espanyol del sud de la península ibèrica)? Jo ho proposo, malgrat anar en contra de la meva formació filològica.

Comparar

Ja fa temps que ho sospitava, però ara ho tinc clar: a les Espanyes més cavernàries necessiten lliçons urgents d'història. 
Ara s'han entossudit tots (polítics dels que desprestigien la política i periodistes que s'han tret el títol en una fira fonamentalment) a comparar el nacionalisme català (bàsicament) i basc amb el nazisme i l'estalinisme. Han preguntat mai als supervivents dels camps de concentració, com Neus Català, o dels gulags com es comportaven amb ells els alemanys i els soviètics, respectivament
Parlen d'eufemismes, però ells no es mosseguen la llengua a dir mentides i a ofendre, ja no els catalans i bascos, sinó els qui van sobreviure i els qui van morir (sobretot a aquests) sota els règims de Hitler i Stalin.
El que no tenen present és, tanmateix, que ells també són nacionalistes, espanyols.

Parlar sense paraules

Aquests dies, amb tota la feinada de començament de curs, no havia tingut temps de poder dir-te, oh Alicia de Catalunya, com et devies trobar d'incòmoda diumenge durant la celebració oficial de la Diada Nacional (tingues ben present aquest adjectiu que companys teus com en Xavier de Badalona sembla haver oblidat). La teva cara era un veritable poema, tota tu estaves tensa, sobretot durant el discurs d'en Màrius Serra. És clar que l'actual situació de la nació i de l'Estat (no confonguis els dos conceptes, com fan els teus amics Mariano, Dolores, Soraya i companyia) i que algunes resolucions judicials et fan estar cofoia, et fan treure més pit que mai.
Estic convençut que diumenge hauries preferit estar amb Francisco Caja i altres com ell renegant de la llengua catalana, de la Diada i de tot el que faci tuf de català. Un que té la mateixa obsessió que tu, l'Alberto, va ser coherent i no va aparèixer per la Ciutadella. Per què no vas fer el mateix?
Ara bé, baixa dels núvols i sigues realista, Alicia d'España, està clar que aquest (Catalunya) no és ni serà mai el teu país de les meravelles.

Tornar enrere

Em pensava que feia anys que havia caigut en l'oblit aquella idea de la España una, grande y libre, que amb la democràcia s'havia reconegut la plurinacionalitat de l'Estat espanyol. Però no, aquests dies estem contemplant que el Cisquet (o Paco Pantanos, com preferiu) ho va deixar tot atado y bien atado:
- España una, com repeteix contínuament la sentència del TC en parlar fins a catorze vegades, catorze!, de la indisolubilidad del Estado.
- España grande: com la roja guanyi demà el Mundial de futbol, ja ens podem preparar a viure espanyolitat pertot arreu..
- España libre, quan els catalans decidim posar les coses al seu lloc i abandonar aquest vaixell que fa tuf a galera del segle XVI.
Com ja va dir Maragall (el poeta), "Adéu, Espanya".

Igualar

Durant les últimes setmanes hem viscut una ofensiva espanyolista des de dos flancs diferents: l'esport i la llengua.
El primer ha servit per omplir-nos el cap d'orgull espanyol des dels mitjans de comunicació amb seu a la villa y corte, però també des de molts de catalans (potser per desmentir allò de la crosta nacionalista que defensen alguns com el socialista Joan Ferran). Rere el "Podemos" adoptat com a lema de la cadena televisiva que emetia l'Eurocopa, hem pogut veure vermell pertot arreu en forma de samarretes o banderes (algunes d'elles amb l'aligot, tot i que això no sigui cap delicte, mentre que cremar-les sí). La victòria de la roja s'ha convertit en una fita més històrica que l'arribada de l'home a la Lluna o l'atemptat a les torres bessones de Nova York. I ha servit també per veure quina és la realitat del nostre país: molts catalans celebrant-la perquè són espanyols. Caldria seguir lluitant per tenir seleccions nacionals pròpies davant d'un fet així? Doncs, potser més mai.
El segon flanc és el de la llengua. Sota el paraigua d'un Manifiesto por la lengua común, promogut des dels mitjans de comunicació amb més fòbies contra tot el que suposa ser diferent al que ells representen, s'han aixoplugat polítics dels partits de dretes més nacionalistes espanyols (l'únic nacionalisme que accepten). Això és normal, perquè s'alimenten els uns dels altres. Però no els ha faltat temps a adherir-s'hi a alguns dels herois de la roja, com el seu entrenador o el seu porter titular, persones que no tenen cap problema perquè només parlen espanyol (No sé com s'ho farà Aragonès per fer-se entendre a Turquia.)
Davant d'actituds com aquestes, més de cent anys després que ho fes Joan Maragall, alguns tornem a dir "Adéu, Espanya", perquè no acceptem ser igualats.

Viure la bipolarització

Aquest matí, mentre estava exercint el meu dret al vot, he estat testimoni d'una mostra de la bipolarització en clau espanyola de les eleccions generals: una dona ha comentat, en castellà, que a la cabina no hi havia les paperetes de tots els partits. Quan li han dit que això no era possible, ella s'ha queixat que resultava impossible el vot secret i que no hi havia les paperetes del PSOE. No sé qui devia votar en eleccions anteriors, però les paperetes del PSC (PSC-PSOE) sempre s'han trobat als col·legis electorals.
Com deia, una mostra més que les eleccions s'han venut com una cosa de dos.

Estar orgullós

Com es pot mostrar algú orgullós d'alguna cosa sense respectar que altres persones puguin no estar-ho, senzillament perquè no s'hi sentin? Demana que tothom (perdó, els espanyols) mostrin allò que guarden al seu cor i ell, donant exemple, ens ensenya el seu pensament ranci, més propi dels primers anys del franquisme que no pas de l'Europa de principis del segle XXI.
Enhorabona. Que segueixi així, fent ús del concepte nació per a allò que és un estat i negant-lo per a aquells territoris que ho són de debò. No sap el favor que ens fa.