Ser responsable

Ja faig temps que observo que hi ha gent que o bé no sap conviure o bé a casa seva no fa res, perquè té algun criat o criada que li soluciona la vida. M'explico amb dos casos concrets:

- per què als vestidors del gimnàs la gent que acaba un xampú és incapaç de tirar-ne l'envàs a la paperera i el deixa a la lleixa o al terra de la dutxa?

- per què en molts llocs de treball la gent que compateix vàters és incapaç de canviar el cartró del rotlle de paper higiènic quan s'acaba o, com a molt, el deixa acabat damunt de la cisterna o del porta-rotlles, o directament al terra? Per què deu pensar tothom que el canviï el següent?

Pel que sembla, es fa molt difícil ser una mica responsable.



Provocar, encara

"Ahir dimecres va tocar recriminar l'actitud d'un impresentable que du camisa a ratlles que respon al nom de Toni Morató i al malnom de Shin Chan. Aquest càncer dels matalassers en particular i del món casteller tarragoní sembla que no té remei: sempre ha de donar la nota."

Aquesta frase que vaig escriure en aquest bloc fa dos anys no ha perdut vigència. I el que és mes greu: la seva actitud sembla escampar-se entre altres castellers de la seva colla. També s'ha de dir, però, que molts dels matalassers són conscients del mal que els suposa tenir un individu com aquest. Quan, s'atreviran,emperò, a fer-lo fora? Quan no tingui la colla agafada pels collons (la seva marxa o expulsió suposaria perdre un pis sencer durant un temps) o quan prengui mal perquè algú s'escalfi massa?

He d'aplaudir l'actitud del Quico. Ell sí que és un senyor. Venir a parlar amb en Jordi Anguera després de les provocacions del Morató (i companyia) diu molt d'un casteller de debò.

El que no m'ha agradat és que gent de la meva colla respongués amb tir d'ampolles. S'ha de saber respondre amb elegància i amb castells, com hem demostrat descarregant el 4/8 amb l'agulla.

La segona part de la resposta espero que arribi divendres en forma de 5/9f i, si pogués ser, de pilar de 6 o de 7.

Saludar

És ben cert que cada cultura té un sistema de salutació: petons en quantitats diverses, encaixades de mans amb diferent grau d'intensitat, fregament de nassos,... Però també és ben cert que ser educat és respectar les altres cultures, sobretot quan vius en un lloc on els costums són diferents als teus.

Si una dona catalana decidís anar a viure a Irak, per exemple, no tindria, segurament, altre remei que adaptar la seva manera de vestir a la d'allà, si no volgués ser objectiu de mirades despectives.

Per què, doncs, quan alguns (generalitzar mai no és bo) musulmans vénen a viure a Catalunya no accepten els nostres costums en aspectes aparentment tan secundaris com la salutació?

Totes aquestes reflexions deriven del que li va succeir a una companya de feina, tutora d'un alumne d'origen marroquí: en voler donar la mà al pare del noi, com fa amb tothom, aquest li va rebutjar, emparant-se en l'argument que ells no la donaven a les dones. La professora va respondre-li que, en quatre anys, era la primera vegada que es trobava en aquella situació. Per respecte i educació no el va engegar a dida, que era el que es mereixia.

Un reflex més de la necessitat que en algunes cultures queda molt per fer per tal d'aconseguir la igualtat entre homes i dones.

Marxar a deshora

Ja he expressat en anteriors ocasions quin és el comportament d'una sèrie de persones que acudeixen els dimarts als concerts de Joventuts Musicals: parlar durant les interpretacions, desembolicar caramelets i estossegar, marxar durant el bis final, ... Però el que vaig viure ahir va ser ja el súmmum de la mala educació i de la poca cultura d'algunes dones. M'explico: el programa del concert estava format per peces poc habituals, tret de la magnífica Pavana de Fauré: el Nonet de Martinu, una composició d'un músic argentí contemporani (Serafini) i el Nonetto de Nino Rota.

Hi ha gent que va marxar a la mitja part perquè no els acabava d'agrada el repertori (Martinu i Serafini). Res a dir-hi. Però les de sempre van haver de donar la nota: d'un grupet de sis dues es van aixecar i marxar mentre s'interpretava la peça de Rota (l'última del concert) després de parlar (suposo que per acordar marxar juntes). Un o dos minuts despés, quan es tocava el quart dels cinc moviments de la composició -una magnífica canzone amb variacions- unes altres dues es van mirar amb complicitat i van fer el mateix: aixecar-se i marxar.

Si no els satisfeia el concert tenien dues opcions: o bé haver marxat a la mitja part o haver-se esperat fins al final per educació i respecte a la resta del públic, que sí volia gaudir de la interpretació de la Martinu Ensemble.

Jo sóc el primer a qui li costa escoltar certa música, però abans que fer el numeret ja no em moc de casa o me'n vaig durant el descans. Però hi ha gent que és massa estreta de mires i si l'apartes del Beethoven, Bach, Brahms, Chopin, Strauss o Dvorak de torn (per citar només alguns exemples de compositors coneguts) ja troba que el programa no els agrada o no val la pena. Doncs que es quedi a casa o vagi al Leman a fer el cafè, però que no molesti els qui volem escoltar peces poc habituals i interessants.

Ofendre's

Mare de Déu (ai no, que es poden ofendre els ateus), senyor, on hem arribat. Si les coses segueixen així, ho tindrem negre (amb tot el respecte per als africans) per poder explicar a classe sobre cap matèria sense que a algú se li pugui aixecar la pell de tan fina que la tindrà. Suposo que no costa gaire endevinar que aquest inici tan raonat (sempre que no m'ho retregui un filòsof) respon a la notícia que s'ha produït a Cadis, és a dir, la denúncia a un professor per parlar del pernil en una aula on, per a mala desgràcia seva, hi havia un alumne magrebí més integrista que els inquisidors del segle XVI.

No entraré en judicis de valor perquè no crec que calgui fer-ne: l'alumne i la seva família són uns impresentables que no saben on viuen. I com ells, molts altres. Fa un parell d'anys, a l'institut on treballo vam viure un exemple semblant, sense que s'arribés a l'extrem de la denúncia: la mare d'una alumna magrebina va queixar-se davant la tutora de com se li explicava a la seva filla que hi havia molts déus (la professora explicava l'antic Egipte) quan de déu només n'hi havia un d'autèntic, que era Al·là. Per acabar de reblar el clau, va dir també que el professor de música els havia passat a classe una pel·li pornogràfica (Moulin Rouge deixa veure cuixes i cotilles, però de pono res de res). Vaja, o curta de mires o una experta en cultura i moral.

Hauria pogut ser una mica més políticament correcte, però aleshores hauria ofès els meus principis. I això, la meva religió m'ho impedeix.

Saltar-se les normes

A vegades penso que hi ha gent que no sap anar pel món o que és analfabeta total, ja que no sap llegir ni les imatges. La reflexió la faig cada cop que visito algun monument i veig com la gent fa anar les càmeres de vídeo o de fotografia malgrat els senyals o indicacions de prohibició per fer-ho que es troben, a les entrades (quan cal pagar-ne), als accessos o a les parets.
Ara fa uns dies, a la catedral d'Oviedo, els visitants vam haver de sentir dos camins com el vigilant repetia "fotos no" quan algú havia fet cas omís de la prohibició. A Covadonga, dilluns, a la cova de la Santina, les càmeres anaven a cor què vols, amb la gent posant-se al costat de la imatge, enquadrant,... I això que els senyals prohibint fer fotos o vídeo eren ben evidents.

El mal, amb tot, sembla general, perquè altres anys he viscut la mateixa situació a Praga o a Londres.

Ser honrat

Posidoni deia que "cap cosa és bona si no és honrosa".

No tinc per costum fer cites en aquest bloc, però aquesta vegada ho he cregut necessari. Fa gairebé dos anys expressava ja la meva opinió sobre els alumnes que intenten enganyar els professors a l'hora de fer treballs recorrent a mitjans poc honestos per presentar-los sense haver-los redactat de debò. Aquesta setmana els alumnes de 2n de batxillerat van exposar els seus treballs de recerca i em va tocar estar en dos tribunals. Quan et toca algú que saps que és llest i que desaprofita l'iocasió de demostrar-ho, et sap greu desemmascarar la seva trampa, i més quan és en públic. I aquest va ser el cas: un alumne dels bons va presentar un treball sobre la utopia social. Però com que un (és a dir, jo) és desconfiat de mena, vaig aplicar en el treball el sistema de verificació que aplico en aquests casos: buscar alguna frase aleatòria al Google. I bingo: el treball tenia ben poc d'original. Quan dimarts va acabar l'exposició oral (magnífica, perquè una cosa no treu l'altra, però sí que fa desmerèixer-la), li vaig preguntar si coneixia la monografia i la pàgina bloc que li havien servit d'inspiració, perquè no constaven a la bibliografia. Va reconèixer que sí. Després el tutor em va comentar que li havia enviat la referència d'aquesta monografia feia un mes i que la usaria, però que tampoc no s'hauria cregut mai que fins a aquest punt.

Només espero que l'alumne, així com l'altra gent que hi havia a l'exposició, hagi après una lliçó útil. Per part meva, seguiré amb la mateixa línia de no deixar-me aixecar la camisa.

Valorar l'esforç

I jo que em pensava que els pares presumien de fills (filles) quan arribaven a casa amb bones notes! M'exclamo d'aquesta manera perquè avui m'he trobat amb un pare a qui li molesta que el seu fill tregui bones notes (notables concretament), perquè això fa que esdevingui a classe un ésser marginal. I com que el xic és tímid... la seva integració esdevé més difícil.

Fer-li veure que els resultats del seu fill haurien de ser els normals i que els altres són els que caldria, si no blasmar, sí fer reflexionar, ha estat picar ferro fred.

Per sort una flor no fa estiu. Però, com a docent, em preocupa tant l'actitud d'aquest pare com la d'aquells a qui tant els fa quines notes treguin, perquè entenen els centres educatius com a aparcaments de joves.

Ja ho reflectia fa uns dies Faro al seu acudit del Diari de Tarragona:

Esquiar en família

El senyor Ernest Maragall (conegut també com el Tete) ens ha tornat a sorprendre. Just després de fer-se públic el nou calendari escolar, ens dóna la solució perfecta perquè l'alumnat ocupi la setmana de vacances que quedarà al febrer: pares, aneu amb ells a la neu o envieu-los-hi.

Quina ment més preclara: convé moltíssim que el jovent català aprengui a esquiar per al dia a dia de la vida moderna. Jo proposaria que aprenguessin, sobretot, la modalitat d'eslàlom, per aprendre a sortejar els obstacles que en tot moment ens apareixen.

Au va, Tete (perdona la confiança, perquè sé que no em llegiràs), ara resulta que fer una setmana blanca sí que és educatiu. Saps quin problema tens? Doncs que no ets capaç de veure la realitat: has llegit a la premsa d'avui quin és el nivell de comprensió lectora o de matemàtiques dels nostres joves? T'has dignat conèixer com vivim els docents la realitat diària a les aules, amb grups saturats o baixes que no es cobreixen, per exemple?

Aquí tens algunes propostes alternatives, i sovint molt més econòmiques (ara que és temps de crisi) que t'ofereixo de franc: visites culturals organitzades per a famílies (ruta del romànic del Pirineu, ruta del Cister, rutes a les mateixes ciutats per conèixer-les millor, visites als museus,...), sessions familiars de foment de la lectura a les biblioteques municipals, tallers d'aprenentatge de convivència pares-fills,...

I posats a fer maragallades: per què no proposes -pagant la conselleria, és clar- que els professors aprofitem aquesta setmana per recupera-nos psíquicament i físicament als balnearis, que també tenen dret a viure?

Mantenir la disciplina

Segons un informe de l'OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament) a l'Estat espanyol es dedica un 16% del temps lectiu a haver de demanar silenci a la classe. I em pregunto: qui és el responsable d'aquests resultats? Sempre hi haurà qui cregui que són els mateixos professors els qui han d'aconseguir motivar l'alumnat perquè calli i atengui. Altres diran que els primers educadors són la família i que és en aquesta primera esfera que s'han de rebre les nocions bàsiques de disciplina. Altres, finalment, donaran la culpa al model social: es pot aconseguir fama sense gaire esforç.

El més fàcil seria, però, dir que tothom té una part de raó. No és el meu cas: els docents som també víctimes d'un sistema que afavoreix la nostra frustració, el nostre desencant i la nostra pèrdua de vocació.

Comportar-se

Avui dia ja ni els càstigs semblen fer efecte. Quedar-se sense pati un o dos dies abans suposava un càstig suficient perquè un alumne millorés el seu comportament. Ara, alguns, ni amb una setmana de quedar-se a l'aula reaccionen.

Ja és ben cert que involucionem més que no pas evolucionem com a espècie.

Avançar

El senyor Ernest Maragall, conseller d'educació d'aquest nostre país que és Catalunya, ha tornat a fer-ne una de les seves. Primer, va reduir les hores de llengües catalana i castellana i de filosofia del currículum de batxillerat. Després resulta que en el nou projecte de selectivitat, les assignatures de què s'avaluaran els alumnes són les quatre comunes i només una de modalitat. Visca la coherència.

Ara s'ha despenjat amb la meravellosa idea d'avançar una setmana l'inici de les classes al setembre i afegir una setmana de vacances al febrer. L'argument esgrimit és el de la conciliació entre vacances escolars i món familiar.

Els arguments que es poden utilitzar en contra d'aquesta proposta són diversos, però n'expressaré només alguns:

• Realment es pensa que a les famílies els és més fàcil gaudir una setmana dels fills al febrer que a primers de setembre? En poc més d'un dia ja he sentit que molts pares hi mostraven el seu escepticisme.
• Té clar qui s'estarà als centres durant aquesta setmana si es decideix que restin a disposició dels alumnes (és a dir, de les famílies) que en vulguin fer ús no acadèmic?
• Podran els centres estar a punt per començar les classes el dia 7 de setembre des d'un punt de vista organitzatiu (plantilla, horaris, ...)? Segons les seves declaracions, aquesta feina es pot deixar avançada al juny. Però, ves per on, la primera que dificulta aquest avançament de la gestió és la mateixa conselleria, ja que molts canvis de disponibilitat de plantilla no es decideixen fins al juliol (comissions de servei per exemple) o fins als primers dies de setembre (assignació d'interins, posem per cas). Potser volen que el professorat treballi a finals d'agost, dins d'aquella altra idea magnífica que els professors que volguessin treballessin més hores (amb retribució, és clar).
• Es pretén equiparar el calendari al d'altres països europeus, sense tenir en compte que els factors climàtics no són els mateixos a Escandinàvia, a Centreeuropa o a la Mediterrània.

Però és que, a més a més, ha suprimit l'horari intensiu del juny. Convido directament el senyor Maragall a suportar una classe durant aquest mes a 2/4 de 4 de la tarda. I que hi vingui amb el seu uniforme (americana i corbata i ganes de tocar el que no sona).

Bé, veurem quina serà la pròxima amb què ens sortirà.

Picar ferro fred

A vegades, sembla més fàcil obtenir suc de les pedres que aconseguir que algun alumne aprengui les nocions més elementals de la llengua: distingir un nom d'un verb o una síl·laba àtona d'una de tònica, per exemple. Però aquesta és la nostra feina i l'hem de dur a terme malgrat totes les bufetades que rebem: de la mateixa conselleria, de les famílies, dels informes sobre educació... En fi, paciència.

Saber viatjar

Dimecres vaig tornar d'una setmana de vacances a Londres. El viatge de tornada en avió, mínim retard a banda, va ser deliciós: un grupet de nois i noies de col·legis de pago (perdoneu el castellanisme) de València també hi viatjaven, procedents del Canadà. Només arribar al meu seient, una d'elles ja va manifestar el seu desig d'ocupar-lo per poder seure més a la vora d'altres companys; es pensava que jo no l'entenia i hi vaig seure amb tota la tranquil·litat del món. El viatge va ser una mostra d'incivisme continu: passejades amunt i avall per la part posterior del passadís (ja que el grup estava repartit entre la part central i la cua de l'avió) amb el destorb que suposava per a les hostesses, converses a distància i, per tant, amb volum considerable. Ja als últims minuts, es van posar a cantar, la qual cosa va ocasionar que alguns altres viatgers es queixessin. Només quan una de les hostesses va demanar als responsables del grup que aquest es comportés, que hi havia queixes, un d'ells va fer quatre crits tímids perquè la gent callés. Durant la resta del trajecte havia estat mig adormit (tornar de Vancouver deu ser cansat), Doncs bé, això i no res...

Ara bé, la cosa no va acabar aquí. Durant l'espera, ja a l'aeroport, per mostrar la documentació, els dos acompanyants (a qui dubtaré d'anomenar responsables, ja que no van demostrar ser-ho gaire) van estar parlant amb l'acompanyant d'un altre grup, més reduït, que també havia viatjat en l'avió, sense controlar en cap moment el comportament dels seus pupils.

Per tant, dos grups de gent que no saben anar pel món: els nois i noies (del Liceo Francés i del Colegio San Pablo de València), que devien pensar que anaven en un avió privat on podien fer el que volguessin, i els acompanyants, que no saben controlar-los. Però, és clar, per una vegada que surten del niu.

Valorar

Ja fa gairebé quinze dies que els alumnes de 2n van representar l'obra de teatre. Valorar el seu treball des de dins o des de fora del muntatge ha estat força diferent.

Com a professor responsable de l'activitat, vaig veure-hi molts defectes (oblits de text, errors d'entrada en escena...). Tot i saber quins alumnes tenia, la primera sensació va ser una mica frustrant. Amb tot, els comentaris d'altres companys que també coneixen els alumnes en qüestió van fer-me veure que ho havia de considerar un èxit.

I tenen raó en alguns casos concrets, perquè són alumnes amb dificultats d'aprenentatge i per a ells i ells aprendre's un text i sortir en un escenari davant dels companys i familiars ja ha suposat un gran esforç. Per tant, gràcies a qui m'ha fet veure com els resultats s'han de valorar persona per persona.

Patir

Sóc patidor de mena, els qui em coneixen bé prou que ho saben. Quan fico la banya en un lloc no sé estar-me tranquil fins que tot ha passat.

Aquests dies els nervis se m'estan menjant per culpa, una vegada més, dels alumnes. En aquesta ocasió, dels alumnes d'un crèdit de teatre. D'aquí a deu dies justos hem d'estrenar l'obra i veure com algun membre de la companyia no se sap el paper, com s'endarrereix el procés d'enregistrament d'un vídeo que hi ha d'aparèixer, com és impossible de saber encara quant dura exactament el muntatge... són només alguns dels problemes que m'impedeixen dormir bé. Però ja se sap, qui no vulgui pols que no vagi a l'era.

Espero que tot surti mitjanament bé; amb l'alumnat que tinc en el grup ja seria un èxit. Per cert, l'obra està basada en Romeu i Julieta.

Esforçar-se, encara

Fent memòria, exercici que demana el seu esforç, he recordat que la picaresca de fer els treballs amb el mínim esforç ha existit sempre. Ja deu fer una dècada, o una mica més, quan encara no existia internet com a eina de suport, donava de tant en tant un cop de mà, sobretot en ortografia, al fill d'uns companys de feina de la meva mare. Quan estudiava 3r de BUP li va tocar llegir Terra baixa (no ens ha d'estranyar que l'obra de Guimerà acabi sent una altra vegada la víctima involuntària de l'anècdota, si tenim en compte que algunes lectures s'han perpetuat en la selecció de la conselleria), però sembla ser que li va fer mandra. En aquella època Catalunya Ràdio emetia a les nits el programa "La nit dels ignorants", que es basava en el mecanisme de preguntes i respostes expressades pels mateixos oients. Doncs bé, el noi va telefonar al programa demanant si algú li podia explicar de què anava el llibre perquè no l'havia acabat d'entendre; el locutor el va clissar i li va comentar si n'havia de fer un treball per a l'institut i a ell no li va quedar altre remei que reconèixer que sí.

Hi havia dies que jo escoltava el programa i aquell en va ser un. Quan me'l vaig trobar, una setmana més tard, li vaig estirar les orelles, sobretot quan em va dir que només li faltaven dos o tres dies per lliurar el treball i que encara no havia llegit l'obra teatral en qüestió.

Com es pot veure, les tecnologies avancen, però la picaresca roman.

Esforçar-se

Deixar en blanc una resposta en un examen pot respondre al fet de no saber-la o no haver tingut temps per redactar-la. Deixar-ne més d'una comença a anar més enllà; deixar-les totes sovint respon a un desinterès de l'alumne per l'assignatura.

Copiar les respostes del qüestionari d'un treball d'una de les pàgines d'internet més consultades pels alumnes (referida als dropos) és intentar enganyar el professor amb l'esperança d'obtenir el millor resultat amb el mínim esforç, ja que l'alumne ni ha llegit el llibre ni, per tant, sap donar-ne raó.

Ara bé, queixar-se davant del professor quan els ha descobert i els ho ha dit amb tots les lletres, passa de taca d'oli i limita amb la insolència i la cara dura.

Doncs bé, aquesta situació la vaig viure just abans de Setmana Santa: dos alumnes s'havien dedicat a copiar de la pàgina referida (que no necessita més publicitat) respostes a les preguntes que els havia posat per al treball de lectura de Terra baixa, de Guimerà. potser hauria colat, si no fos perquè tots dos havien expressat la mateixa opinió personal, opinió que no corresponia a la de cap dels dos perquè també era copiada. Quan els ho vaig retreure davant dels seus companys, un dels dos, amb tota la sorna i mala educació del món em va etzibar el següent comentari: "Sí que t'avorreixes, si et dediques a verificar treball per treball si l'hem fet nosaltres o no". No li vaig estampar els dits a la cara per dues raons ben clares: primera perquè, com a professor, no puc tocar ni un pèl a cap alumne i, segona i més important, perquè no volia trencar-me'ls en impactar en una superfície més dura que el ciment armat.

Per això, en la meva reflexió anterior, he aplicat de manera honesta la llei del mínim esforç, no escrivint res.

Reduir hores = reduir competència

A partir del curs vinent, la conselleria d'Educació pretén reduir les hores de llengua (catalana i castellana), de filosofia i d'història al batxillerat per considerar desproporcionat el pes que tenen aquestes matèries comunes en el currículum dels nostres batxillers. Lògicament, els professors dels àmbits científic i tècnic n'estan satisfet i els de les àrees afectades no ho estem gens.

Des de la conselleria s'ha respost a la queixa dels docents de llengua dient que un alumne ha d'haver assolit el domini bàsic (i suficient) en llengua en finalitzar l'ESO i que els professors de les altres àrees també valoraran la capacitat d'expressió dels alumnes.

Què em fa pensar que aquests arguments són una fal·làcia?:

1) La realitat de l'ESO és massa complexa per poder afirmar que tots els alumnes que l'acaben són competents en llengua. En primer lloc, la diversitat de nivells dels alumnes tendeix a rebaixar continguts per atendre l'alumnat amb més dificultats i, en conseqüència, aquells qui poden excel·lir es veuen condemnats, com un Sísif qualsevol, a revisar curs rere curs els mateixos continguts. I, en segon lloc, cada centre respon a uns paràmetres diferents: no és el mateix un centre d'Olot (com tant li agrada exemplificar al conseller), que un institut com el de Torreforta, on jo treballo, que té 50 alumnes en aula d'acollida i pràcticament cap alumne catalanoparlant, i que és en un entorn socioeconòmic molt diferent.

2) Sense voler dubtar de la seva professionalitat, són alguns dels professors de les altres àrees prou competents ells mateixos en llengua com per detectar un text en què falla alguna de les propietats textuals? La correcció ortogràfica potser sí, ja que se suposa que tenen el nivell C de català (per molt que en alguns casos només sobre el paper, perquè les classes les fan en castellà). Però si faig cas de la meva experiència quan he vist alguns treballs de recerca, dubto que en algunes ocasions sàpiguen detectar problemes de cohesió, coherència o adequació. A més, aquells docents que sí que sàpiguen discernir totes les errades d'un text tindran la valentia de penalitzar els seus alumnes per haver-les comès o mantindran la nota de continguts perquè ells no són oficialment professors de llengua?

En definitiva, les llengües són imprescindibles per expressar-se en qualsevol àrea de coneixement, i no tenir-ne prou domini incideix negativament en totes elles.

Valorar el zero

Quan es vol menystenir algú, considerant que no se'l té en compte per a res, es diu que és un zero a l'esquerra.

Quan s'estableix una escala o volem comptar els objectes d'una sèrie, el punt de partida és el zero. O això és el que diu el diccionari, perquè, a l'hora de la veritat, això no passa sempre. I si no, que ens ho preguntin als professors.

A l'Avui de dilluns 31 de desembre hi havia un article signat per Xavier Gual, titulat "Apologia del zero", que l'encerta de ple. En el primer paràgraf descriu quina és la situació que hem de viure cada vegada que intentem posar aquesta nota tan rodona a un alumne que no ha fet absolutament res. A partir d'aquí, explica la perversió que la impossibilitat de reflectir aquest no-res en un butlletí planteja i els tabús que s'amaguen rere aquesta política educativa.

Potser haurem de pensar que els ideòlegs de la política educativa que ha impossibilitat l'existència del zero en l'escala de les avaluacions són hereus de la filosofia aristotèlica, que rebutjava l'existència del no-res. O potser tenen por que ells poguessin ser els destinataris d'aquesta qualificació.