Aplaudir

Dimarts al concert de Joventuts Musicals es va viure una situació si més no curiosa, no per ella sinó per la seva resolució: en acabar-se un dels moviments de la peça amb què s'iniciava la segona part (la Suite Txeca en re major op. 39 de Dvorak) algú del públic va aplaudir, suposo que perquè imaginava que la peça havia acabat. Es va quedar sol, però el director de l'orquestra es va girar cap a la platea i, sense perdre el somriure, va advertir que encara quedaven dos moviments.

Es tracta d'una anècdota graciosa per com es va resoldre, però em va recordar altres situacions en què a vegades s'aplaudeix fora de temps, especialment en el món casteller. És fàcil que entre el públic hi hagi gent que no conegui exactament les normes que regeixen quan s'ha d'aplaudir i que ho faci a destemps, és a dir, abans que l'enxaneta faci l'aleta.

A plaça resulta dificultós fer didàctica, però, en un concert on, se suposa, qui hi va hauria de tenir prou coneixements per aplaudir quan toca, fets com el de dimarts no s'haurien de repetir.

Difondre

Aquest passat cap de setmana s'ha celebrat a Luxemburg el 22è Aplec Internacional de la Sardana i Mostra de Grups Folklòrics. Com a membre de la Colla Jove hi vaig anar, amb la sensació que alguna cosa va fallar: no discutiré si és la millor manera de difondre Catalunya fora del nostre territori, perquè n'és una com qualsevol altra. Ara bé, i això no sé de qui era responsabilitat:

1.- no vaig veure pels carrers o per les botigues de la capital del Gran Ducat, cap cartell que anunciés l'Aplec,

2.- la majoria del públic a alguna de les exhibicions érem els mateixos catalans que ja estàvem en aquells moments de turisme o esperàvem d'actuar;

3.- desconec el ressò de l'Aplec als mass media luxemburguesos, però si el diari La Voix du Luxemburg serveix d'exemple, devia ser nul o molt baix.

En fi, un bonic cap de setmana que no sé si va difondre gaire la cultura floklòrica catalana enllà de les nostres fronteres.