Ser responsable

Ja faig temps que observo que hi ha gent que o bé no sap conviure o bé a casa seva no fa res, perquè té algun criat o criada que li soluciona la vida. M'explico amb dos casos concrets:

- per què als vestidors del gimnàs la gent que acaba un xampú és incapaç de tirar-ne l'envàs a la paperera i el deixa a la lleixa o al terra de la dutxa?

- per què en molts llocs de treball la gent que compateix vàters és incapaç de canviar el cartró del rotlle de paper higiènic quan s'acaba o, com a molt, el deixa acabat damunt de la cisterna o del porta-rotlles, o directament al terra? Per què deu pensar tothom que el canviï el següent?

Pel que sembla, es fa molt difícil ser una mica responsable.



Apludir actituds

Aquest cap de setmana s'ha produït una notícia curiosa per poc habitual en el món de l'esport:

En un torneig de futbol aleví celebrat a Guipúscoa, s'enfrontaren a la final els equips del Sevilla i de l'Espanyol, aquest amb l'equip d'alevins de primer any. El partit va acabar amb empat a quatre i, per tant, es va haver de decidir als penaltis. Els més encertats van ser els més andalusos, amb la qual cosa guanyaven la copa. Però, en un gest sorprenent l'entrenador, i després de consultar-ho a l'organització i de parlar-ho amb els seus jugadors, va lliurar-la als espanyolistes, argumentant que, tot i ser un any més petits, havien jugat millor durant el torneig i que els penaltis no havien fet justícia a aquesta circumstància. Lògicament, la reacció de l'Espanyol va ser de sorpresa.
Alguns diran que en futbol no sempre guanya el millor, sinó el qui marca més gols que el rival; que l'actitud de l'entrenador sevillista no era la que corresponia, que si ells havien tingut més encert a la tanda de penes màximes... Però com Ernesto Chao, l'entrenador del Sevilla, va declarar: "ells han estat millors durant el torneig i durant la final, ells es mereixen la copa".

En el món del futbol professional, tots sabem que les regles són les que són, que els interessos que s'hi mouen són molts i que hi ha molts diners pel mig. Això no obstant, crec que en el futbol (i per extensió en tot l'esport) infantil el més important és formar esportistes, però, principalment, persones. I en aquest sentit, Chao va donar una lliçó millor que qualsevol altra que hagi doant en un camp d'entrenament.

Fa uns mesos ja es va produir una situació comparable quan Sergi Barjuan, entrenador del juvenil B del Barça va ordenar als seus jugadors que es deixessin marcar un gol després que ells n'haguessin fet un a l'equip rival (el Castelldefels) quan el seu porter era al terra, perquè tot quedés com abans, és a dir, empatat.

Fa uns anys, quan treballava a l'Arboç, se celebrava la jornada de portes obertes. Era dissabte al matí i, a mitja jornada, va arribar el germà petit d'una alumna; venia de jugar a futbol i la seva mare li va preguntar: "Heu guanyat?". No em poder estar de fer un petit reny: "Perdó, però crec que la pregunta està mal feta. Quan tenen aquesta edat la primera pregunta hauria de ser 'Com ha anat?'. La vostra fomenta la competivitat, mentre que el que primer han de fer és passar-ho bé. Si, a més, es guanya, millor, però no ha de ser el primer objectiu".

Ser honrat

Posidoni deia que "cap cosa és bona si no és honrosa".

No tinc per costum fer cites en aquest bloc, però aquesta vegada ho he cregut necessari. Fa gairebé dos anys expressava ja la meva opinió sobre els alumnes que intenten enganyar els professors a l'hora de fer treballs recorrent a mitjans poc honestos per presentar-los sense haver-los redactat de debò. Aquesta setmana els alumnes de 2n de batxillerat van exposar els seus treballs de recerca i em va tocar estar en dos tribunals. Quan et toca algú que saps que és llest i que desaprofita l'iocasió de demostrar-ho, et sap greu desemmascarar la seva trampa, i més quan és en públic. I aquest va ser el cas: un alumne dels bons va presentar un treball sobre la utopia social. Però com que un (és a dir, jo) és desconfiat de mena, vaig aplicar en el treball el sistema de verificació que aplico en aquests casos: buscar alguna frase aleatòria al Google. I bingo: el treball tenia ben poc d'original. Quan dimarts va acabar l'exposició oral (magnífica, perquè una cosa no treu l'altra, però sí que fa desmerèixer-la), li vaig preguntar si coneixia la monografia i la pàgina bloc que li havien servit d'inspiració, perquè no constaven a la bibliografia. Va reconèixer que sí. Després el tutor em va comentar que li havia enviat la referència d'aquesta monografia feia un mes i que la usaria, però que tampoc no s'hauria cregut mai que fins a aquest punt.

Només espero que l'alumne, així com l'altra gent que hi havia a l'exposició, hagi après una lliçó útil. Per part meva, seguiré amb la mateixa línia de no deixar-me aixecar la camisa.

Esforçar-se, encara

Fent memòria, exercici que demana el seu esforç, he recordat que la picaresca de fer els treballs amb el mínim esforç ha existit sempre. Ja deu fer una dècada, o una mica més, quan encara no existia internet com a eina de suport, donava de tant en tant un cop de mà, sobretot en ortografia, al fill d'uns companys de feina de la meva mare. Quan estudiava 3r de BUP li va tocar llegir Terra baixa (no ens ha d'estranyar que l'obra de Guimerà acabi sent una altra vegada la víctima involuntària de l'anècdota, si tenim en compte que algunes lectures s'han perpetuat en la selecció de la conselleria), però sembla ser que li va fer mandra. En aquella època Catalunya Ràdio emetia a les nits el programa "La nit dels ignorants", que es basava en el mecanisme de preguntes i respostes expressades pels mateixos oients. Doncs bé, el noi va telefonar al programa demanant si algú li podia explicar de què anava el llibre perquè no l'havia acabat d'entendre; el locutor el va clissar i li va comentar si n'havia de fer un treball per a l'institut i a ell no li va quedar altre remei que reconèixer que sí.

Hi havia dies que jo escoltava el programa i aquell en va ser un. Quan me'l vaig trobar, una setmana més tard, li vaig estirar les orelles, sobretot quan em va dir que només li faltaven dos o tres dies per lliurar el treball i que encara no havia llegit l'obra teatral en qüestió.

Com es pot veure, les tecnologies avancen, però la picaresca roman.

Esforçar-se

Deixar en blanc una resposta en un examen pot respondre al fet de no saber-la o no haver tingut temps per redactar-la. Deixar-ne més d'una comença a anar més enllà; deixar-les totes sovint respon a un desinterès de l'alumne per l'assignatura.

Copiar les respostes del qüestionari d'un treball d'una de les pàgines d'internet més consultades pels alumnes (referida als dropos) és intentar enganyar el professor amb l'esperança d'obtenir el millor resultat amb el mínim esforç, ja que l'alumne ni ha llegit el llibre ni, per tant, sap donar-ne raó.

Ara bé, queixar-se davant del professor quan els ha descobert i els ho ha dit amb tots les lletres, passa de taca d'oli i limita amb la insolència i la cara dura.

Doncs bé, aquesta situació la vaig viure just abans de Setmana Santa: dos alumnes s'havien dedicat a copiar de la pàgina referida (que no necessita més publicitat) respostes a les preguntes que els havia posat per al treball de lectura de Terra baixa, de Guimerà. potser hauria colat, si no fos perquè tots dos havien expressat la mateixa opinió personal, opinió que no corresponia a la de cap dels dos perquè també era copiada. Quan els ho vaig retreure davant dels seus companys, un dels dos, amb tota la sorna i mala educació del món em va etzibar el següent comentari: "Sí que t'avorreixes, si et dediques a verificar treball per treball si l'hem fet nosaltres o no". No li vaig estampar els dits a la cara per dues raons ben clares: primera perquè, com a professor, no puc tocar ni un pèl a cap alumne i, segona i més important, perquè no volia trencar-me'ls en impactar en una superfície més dura que el ciment armat.

Per això, en la meva reflexió anterior, he aplicat de manera honesta la llei del mínim esforç, no escrivint res.

Aplicar la llei del mínim esforç