Ser agraït

Dia: 28 d'agost.

Hora: poc després de les 4 de la tarda.

Lloc: Uztárroz, un poblet d'uns 200 habitants de la vall del Roncal.

Objectiu: visitar el museu del formatge que s'hi pot trobar.

L'entrada al museu és gratuïta i la visita sense guia. És per això que decideixo comprar, per 2 euros, el fulletó on s'explica el que es pot veure a les vitrines del museu. Pujo a la primera planta, on hi ha l'exposició i em disposo a veure'n el contingut amb l'ajuda del text. La disposició és a quatre columnes, en quatre llengües. Em fixo en les dues primeres: castellà i basc. Lògic. Imagino que les altres dues són anglès i francès. Però aquí la lògica falla i em sorprèn: la quarta columna sí que correspon a l'explicació en francès, però la tercera està redactada en català. Cara de sorpresa per part meva. A mesura que llegeixo veig que la redacció és correcta, que no s'ha fet amb bona voluntat.

Acabo la visita i torno a la planta baixa. En trobar-hi la noia que m'ha atès la felicito i li manifesto la meva estranyesa pel fet que en un racó de la vall del Roncal hagin tingut en compte l'existència del català a l'hora d'imprimir un fulletó explicatiu. M'explica el perquè, que respon del tot a la seva lògica: molts dels visitants del museu som catalans i, per tant, és normal que hagin usat la nostra llengua en l'explicació. Una simple qüestió d'agraïment.

Vaja, com en els museus importants d'algunes grans ciutats espanyoles, que ignoren les llengües de molts dels ciutadants del que encara avui és l'Estat espanyol i que paguem entre tots.

Saber viatjar

Dimecres vaig tornar d'una setmana de vacances a Londres. El viatge de tornada en avió, mínim retard a banda, va ser deliciós: un grupet de nois i noies de col·legis de pago (perdoneu el castellanisme) de València també hi viatjaven, procedents del Canadà. Només arribar al meu seient, una d'elles ja va manifestar el seu desig d'ocupar-lo per poder seure més a la vora d'altres companys; es pensava que jo no l'entenia i hi vaig seure amb tota la tranquil·litat del món. El viatge va ser una mostra d'incivisme continu: passejades amunt i avall per la part posterior del passadís (ja que el grup estava repartit entre la part central i la cua de l'avió) amb el destorb que suposava per a les hostesses, converses a distància i, per tant, amb volum considerable. Ja als últims minuts, es van posar a cantar, la qual cosa va ocasionar que alguns altres viatgers es queixessin. Només quan una de les hostesses va demanar als responsables del grup que aquest es comportés, que hi havia queixes, un d'ells va fer quatre crits tímids perquè la gent callés. Durant la resta del trajecte havia estat mig adormit (tornar de Vancouver deu ser cansat), Doncs bé, això i no res...

Ara bé, la cosa no va acabar aquí. Durant l'espera, ja a l'aeroport, per mostrar la documentació, els dos acompanyants (a qui dubtaré d'anomenar responsables, ja que no van demostrar ser-ho gaire) van estar parlant amb l'acompanyant d'un altre grup, més reduït, que també havia viatjat en l'avió, sense controlar en cap moment el comportament dels seus pupils.

Per tant, dos grups de gent que no saben anar pel món: els nois i noies (del Liceo Francés i del Colegio San Pablo de València), que devien pensar que anaven en un avió privat on podien fer el que volguessin, i els acompanyants, que no saben controlar-los. Però, és clar, per una vegada que surten del niu.