Suïcidar-se

Fa uns dies es va suïcidar un jove tarragoní de 30 anys que coneixia. 

Parlant amb un amic comú va sorgir el debat típic d'aquests casos: el suïdici és un acte de valentia o de covardia? Acabàrem trobant un resposta que no aporta una solució definitiva (tampoc no era el nostre propòsit) però que ens va mig satisfer. Cal tenir en compte, sempre com a punt de partida, que les circumstàncies de cada suïcidi són diferents i que, per tant, la valoració variarà segons el cas:

1.- Renunciar a la vida, posant-hi fi, en comptes d'encarar-la pot semblar un acte de covard, perquè és la solució aparentment fàcil. Davant de qualsevol conflicte, intern o extern, optar per la solució de l'abandó, de no lluitar per intentar resoldre'l i fer-lo desaparèixer és aparentmentment la més còmoda, però no implica ignorar-ne l'existència. El suïcidi és vist com l'única manera d'eliminar el problema, perquè segurament pel cap del suïcida passa aquella idea de "morta la cuca, mort el verí" i ell es veu com la cuca.

2.- Alhora, però, cal tenir-los molt ben posats quan algú decideix prendre una de les poques decisions que no té marxa enrere: treure's la pròpia vida. Sobretot quan l'acte del suïcidi és el resultat d'una reflexió o d'una planificació. Crec que deixar una nota o preparar l'escenari on acabaràs amb la teva vida no ha ser fàcil, per molt desesperat que puguis estar. Per molt que intentis posar-te en la ment del suïcida i entendre els motius de voler acabar amb la seva vida (encara que els hagi deixat per escrit), mai no els podrem saber de debò, com tampoc podrem saber mai fins a quin punt pensava en les persones que l'estimaven o era egoista en només veure la seva situació a l'hora de fer el pas definitiu..

Viure o morir

He deixat passar una setmana abans de posar negre sobre blanc el que ara diré per no expressar-me a cop calent i que la reflexió fos meditada. Tot i així em costarà no ser radical, senzillament perquè hi ha coses que em superen.

En dos dies vaig haver d'anar a dos enterraments. El de divendres no va sorprendre'm: al cap i a la fi, la persona difunta tenia 103 anys i, com es diu en aquests casos, li havia arribat l'hora amb força propina.

Dissabte va ser diferent: era l'enterrament d'una companya de feina de només 38 anys. Havia tingut coneixement de la seva mort el mateix dia (dijous) que el de la meva parenta llunyana, amb la diferència que el factor sorpresa sí havia existit. Sabia de la seva malaltia, però no que el seu estat fos tan greu com per arribar a aquesta fi. El mateix dissabte vaig saber el perquè del desenllaç: era testimoni de Jehovà i tot s'havia complicat no per la seva malaltia en si sinó pel fet de necessitar una transfusió de sang. I aquí es on tot es complicà: els testimonis de Jehovà no admeten les transfusions sanguínies.

Durant aquests dies he buscat alguna informació sobre els motius pels quals s'esdevé aquest refús. En tots els casos he trobat que la prohibició prové d'una interpretació de la Bíblia, en concret del Gènesi (9:4): "Però no mengeu la carn amb la seva vida, és a dir, amb la seva sang." Segons els testimonis de Jehovà, fer una transfusió de sang és consumir-la.

El procés de deducció lògica no resulta gaire complicat: si no admeten la transfusió de sang, prefereixen deixar(-se) morir que poder salvar la vida. Es planteja un enfrontament, per tant, entre norma religiosa (perquè per a mi això no es pot entendre com a fe) i raó amb les seves conseqüències:

• Si qui necessita la sang és un menor d'edat, es pot considerar que els pares (o tutors legals) són responsables davant la llei d'alguna mena de delicte?
• Si qui la necessita té fills, sobretot si són petits, s'ha plantejat el que els pot suposar la seva pèrdua?
• Què ha de fer un metge que es trobi davant d'una situació així?