Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris castells. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris castells. Mostrar tots els missatges

Abusar dels ajuts

Per fi algú posa negre sobre blanc allò que alguns ja fa temps que expressem en veu alta en moltes places castelleres: Vilafranca  fa alguns castells abusant de la col·laboració de les altres colles que actuen amb ells i fins i tot del públic. Felicitats, Ocaña; només espero que no siguis declarat persona non grata pels llangardaixos.
Molts castellers de la Jove encara recordem com l'anys passat, al Catllar, els verds no van parar fins que van fer baixar d'un terrat un parell de persones de color per posar-los a la seva pinya o com anaven pels carrerons del voltant de la plaça buscant "solidaris". Ja ho he dit altres vegades: no tindria cap problema a posar-me en la pinya d'una altra colla si: 1) aquesta decisió la prenc jo i no altres per mi i 2) sóc jo qui decideix posar-se en un últim cordó per qüestions de seguretat i no a galeres, és a dir, sota del folre de la colla necessitada de gent.
La foto que acompanya aquesta reflexió va ser feta per algun llangardaix vilafranquí en l'última diada de festa major de Vilanova, i correspon a la pinya del seu 2 de 9 amb folre i manilles: On són els peus del folre?, haurien fet el castell sols? Les paraules sobren.

Treure's l'espina

Ha costat, però avui ens hem tret l'espina que feia tants anys que teníem clavada: hem carregat el cinc de nou amb folre. M'havia fet el propòsit de no plorar, de celebrar-ho com la majoria de gent, ignorant el passat. Però m'ha estat imposible, perquè jo vaig viure l'època en què vam proposar-nos ser la primera colla que l'aconseguís el segle XX.
Quan s'ha carregat no he pogut assolir el meu propòsit i he plorat com un nen: primer de ràbia i després d'alegria. He necessitat, he volgut, una estona per a mi, per descarregar tot allò que aquest castell suposava per a la colla i per a mi. He plorat, en primer lloc, de ràbia, perquè m'hauria agradat parar-lo a baixos i perquè era l'espina pendent. També he pensat en aquella gent que no l'ha pogut veure: en Miquel, el Vidalet, en Marrugat o l'Àngels. Després, potser durant gairebé un minut, he plorat d'alegria i he començat a abraçar-me amb els companys de colla. Un dels primers que he anat a buscar, amb tot, ha estat el Jordi Anguera: crec que li devíem aquesta fita.

Provocar, encara

"Ahir dimecres va tocar recriminar l'actitud d'un impresentable que du camisa a ratlles que respon al nom de Toni Morató i al malnom de Shin Chan. Aquest càncer dels matalassers en particular i del món casteller tarragoní sembla que no té remei: sempre ha de donar la nota."

Aquesta frase que vaig escriure en aquest bloc fa dos anys no ha perdut vigència. I el que és mes greu: la seva actitud sembla escampar-se entre altres castellers de la seva colla. També s'ha de dir, però, que molts dels matalassers són conscients del mal que els suposa tenir un individu com aquest. Quan, s'atreviran,emperò, a fer-lo fora? Quan no tingui la colla agafada pels collons (la seva marxa o expulsió suposaria perdre un pis sencer durant un temps) o quan prengui mal perquè algú s'escalfi massa?

He d'aplaudir l'actitud del Quico. Ell sí que és un senyor. Venir a parlar amb en Jordi Anguera després de les provocacions del Morató (i companyia) diu molt d'un casteller de debò.

El que no m'ha agradat és que gent de la meva colla respongués amb tir d'ampolles. S'ha de saber respondre amb elegància i amb castells, com hem demostrat descarregant el 4/8 amb l'agulla.

La segona part de la resposta espero que arribi divendres en forma de 5/9f i, si pogués ser, de pilar de 6 o de 7.

Cobrar per actuar

Les colles castelleres són entitats sense ànim de lucre que tenen despeses i que, per tant, la majoria de vegades cobren per actuar (dic la majoria perquè a vegades funciona el sistema d'intercanvi, sobretot en les diades de les colles).

També és cert que el "cachet" de les colles depèn del nivell de castells que et poden oferir a plaça i, en part, de la seva història.

En les últimes setmanes, tres notícies o comentaris m'han fet pensar sobre la relació entre una actuació i el seu valor econòmic:

1.- L'alcalde de la Bisbal del Penedès va dir que no volia gastar 25.000 euros en dues hores de festa major i que per això rebaixava l'actuació: en comptes de les tres colles de nivell habituals, només hi actuaven les dues de Valls i els Minyons de l'Arboç.

Algú de la Bisbal em va explicar que la reacció dels llangardaixos vilafranquins va ser voler muntar una actuació a la mateixa Bisbal dos dies abans convidant altres colles. Els bisbalencs van deixar-los clar que, per part seva, ni aigua.

2.- Diumenge passat a Torredembarra em van comentar per partida doble que els verds demanaven enguany per actuar el mateix que l'any passat més l'IPC. Quan els van respondre que no a la Torre (segons em van dir, insisteixo) la reacció seva va ser: "doncs porteu una colla que cobri menys que la Jove i així nosaltres podrem cobrar més." A l'hora de la veritat hi érem les dues colles.

3.- Ahir a Sitges la Joves de Valls va actuar-hi quan en principi no ho havia de fer. Segons em van explicar havien demanat poder actuar sense cobrar. Pel que sembla van curts de sortides.



PS: per cert, quant ens costarà als catalans l'anada dels llangardaixos a l'Índia en temps de retallades?

Arribar i moldre

Sempre hi ha hagut gent que s'ha cregut imprescindble, que ha pensat que sense ells no es pot fer res. En tots els àmbits, fins i tot en el món dels castells.
No hem de confondre aquests personatges amb les vaques sagrades, tot i que s'assemblin. Les segones són persones que no apareixen als assajos fins als moments importants, amb un lloc més o menys assegurat per la seva experiència. Els primers, dels quals, per sort, n'hi ha menys, són aquells que no vénen fins que la temporada comença de debò, que es permeten el luxe de faltar quan volen i que acostumen a fer-se veure, bé perquè sempre han de dir-hi la seva, bé perquè presumeixen de no haver vingut.
El pitjor del cas no és que aquests personatges facin allò d'arribar i moldre, sinó que sovint actuen amb l'aquiescència de l'equip tècnic, que els fan el joc en detriment dels qui s'han xupat els assajos de pretemporada. Són els qui van fent amics, com Mourinho.
(Aquest article està dedicat al propietari de les cames de la fotografia, que es pensa que en sap molt quan no en sap gens. Oi, JB?)

Treballar per un somni

Diumenge durant el concurs de castells els de la Jove vam intentar realitzar el nostre somni (el 5 de 9 amb folre), per al qual semblava feta la cançó de Serrat "Per construir un bell somni":

Per construir un bell somni
el primer que cal és estar despert,
mà ferma per dur les brides
i fer-se un projecte a mida
comptant que tot s'encongeix.

Materials de primera.
Amples i profunds els seus fonaments,
a prova de malentesos,compromisos,
interessos i accidents.
Orientat al sud i protegit dels vents.

Res no cura les ferides com un bell somni.
Qui és que no arrisca la vida per un bell somni?
Què seria de nosaltres sense un bell somni?
Què en faríem, del dia i de la nit?

Per construir un bell somni
cal posar-s'hi a plena dedicació
i estar pendent, a tota hora,
de si riu, si dorm, si plora
com si es tractés d'un nadó.

I pel bé de l'empresa
és indispensable estar assabentat
que a la fi de la proesa
serà una sorpresa el seu resultat.
Hi ha un bon tros entre els somnis i la realitat.

Res no cura les ferides com un bell somni.
Qui és que no arrisca la vida per un bell somni?
Què seria de nosaltres sense un bell somni?
Què en faríem, del dia i de la nit?

Per construir un bell somni
cal a més a més ser prou eixerit
-quan es gira la fortuna-
per sortir d'entre les runes
i fer-ne un altre, tot seguit.

No va poder ser tot i estar desperts, tot i disposar de material de primera, d'amples i profunds fonaments, tot i posar-hi molta dedicació, tot i saber que seria una sorpresa el seu resultat i que hi ha un bon tros entre els somnis i la realitat.
Però estic convençut que sortirem d'entre les runes per fer-ne un altre, tot seguit.
(Podeu veure el video de l'assaig del passat dijous clicant sobre el botó de youtube del lateral)

Participar sense mèrits

Falten pocs dies perquè es determini quines colles castelleres participaran al concurs de castells del dia 2 d'octubre i la cosa està més emocionant que mai per acabar de tancar la llista de les catorze que ho faran.
Segons les bases les colles de Tarragona tenen el dret adquirit de participar-hi, per la qual cosa només queden deu places disponibles. I aquí és on comença el problema real: a dia d'avui aquesta norma no garanteix que vinguin les millors colles (tret dels Minyons de Terrassa, els quals per filosofia de colla no hi han participat mai), ja que, les dues colles petites de Tarragona, que es mouen com a molt en la gamma mitja-alta de set, impediran que dues colles que han (des)carregat algun castell de vuit (Sagals d'Osona i Xiquets de Reus, si el rànquing es tanqués avui dia 20 d'agost) hagin de veure el concurs per la tele en comptes de venir amb la camisa i la faixa posades a la Tarraco Arena (quina mania de posar noms amb estructura sintàctica anglosaxona, però aquest és un altre tema) per enlairar les seves construccions.
Suposo que trobar una solució que satisfaci tothom resulta difícil, però jo crec que haurien de prevaler els valors purament castellers per damunt dels localistes.

Viure i veure els castells

Aquests dies hem viscut la festa major de Tarragona, durant la qual s'han dut a terme tres actuacions castelleres. Podia haver fet alguna reflexió diumenge, després de la primera, però he preferit esperar-me a avui, quan s'hagués acabat l'última:


1. Per a tots els membres de la colla diumenge va ser un dia especial, encara que per motius diferents: descarregar la tripleta era una fita de joia per a la gent que ha entrat nova en els últims temps, sobretot per a la jovenalla que ha aportat nova frescor als assajos i a les sortides. Gent amb camisa encara per gastar de relativament poques actuacions que porten (Forcadell, Albert Blay, Marina, Alèxia, Mercè,...), amb camisa que s'estrenava just diumenge (Videla, Germán,...) o gent que encara l'espera (Arnau, Martorell,...) s'abraçaven entre ells o amb la gent que porta més anys.

Per als qui ja portem uns anys a la Jove, diumenge fou una jornada per reviure experiències ja viscudes, l'última vegada de les quals fa onze anys a l'Arboç.



2. A vegades sembla que tot s'hi valgui, per fer castells. Els Castellers de Vilafranca, però també la Vella de Valls, ja fa temps que es dediquen a reclutar de manera forçada, és a dir, a segrestar, gent de les altres colles amb què comparteixen plaça i, fins i tot, del públic. Si ho fessin correctament, demanant-ho bé, potser aniria a donar-los un cop de mà. Però que m'agafin, em col·loquin allà on ells volen i que els altres els hàgim de fer la pinya perquè ells, que no són prou per si sols, pugin al folre i a les manilles i em trepitgin, que es comportin com uns perdonavides si m'hi nego (com si diguessin "m'he quedat amb la teva cara"), per aquí no hi passo. Per tant, vellacos i llangardaixos, fixeu-vos bé en la meva cara (la teniu al perfil) i no torneu a preguntar-me si vull venir a ajudar-vos, ja en sabeu la resposta.



3. Quan toca toca. Cal felicitar-se, com a espectador, de l'actitud dels matalassos diumenge passat. Repetir l'intent de 3/9f després d'un canvi forçat per lesió en el primer i carregar el castell té el seu mèrit, sobretot quan el relleu era algú que feia anys que no pujava. Llàstima que l'intent de 4/pf estigués massa verd i que la frase de la seva última samarreta ("Posa't a treballar") sigui massa explicativa del que han de fer per assolir-lo.



4. Ara bé, quan toca toca. I ahir dimecres va tocar recriminar l'actitud d'un impresentable que du camisa a ratlles que respon al nom de Toni Morató i al malnom de Shin Chan. Aquest càncer dels matalassers en particular i del món casteller tarragoní sembla que no té remei: sempre ha de donar la nota. En l'intent de pilar de 6 de la seva colla, que va quedar només carregat (per als matalassers "moralment descarregat" [!?]), una part de la culpa de la caiguda va ser seva, per vendre la pell de l'ós abans de caçar-lo: nano, no es pot voler fer una botifarra quan el pilar encara no està descarregat, que després passa el que passa.



5. Les colles petites van entrar a plaça ahir rere una pancarta que reivindicava que la d'ahir era l'autèntica diada de santa Tecla. I qui ho dubtava. Voler fer evident allò que ningú no nega és absurd. Que se'ls discrimina, segons ells, per l'invent d'una diada amb colles foranes de nivell el diumenge anterior a santa Tecla, mentida. A què aspira una colla que va tirant com pot els castells de set (Serrallo) i una altra que no es capaç de carregar un 5/6 per la Diada de l'11 de setembre (Sant Pere i Sant Pau)?



6. Com a casteller vull reivindicar la Mercè com a diada castellera. Demà a la premsa es destacarà que tres colles han arribat a l'Ajuntament amb el pilar caminant i que l'altra (nosaltres, la Jove) ens hem quedat a prop per segon any. Que hàgim descarregat el desè 5/8 de la temporada (tercer en cinc dies) serà una simple anècdota.

Desaparèixer

Si el dia de sant Magí proposava la fusió entre dues colles de la ciutat, avui he de demanar la desaparició d'una altra: els Castellers de Sant Pere i Sant Pau. Aquest vespre, com a casteller, però també com a ciutadà de Tarragona, he sentit vergonya castellera: que una colla arribi a plaça amb un nombre de castellers sota mínims -amb només dues grallers- i que només pugui alçar castells de sis, encara que nets, és molt trist. A més, no ha pogut amb el cinc de sis, simplement perquè no té canalla per pujar a dosos: la qui eixarrancava al tres era tan alta com les del pis inferior.
Per què una colla així sobreviu? Per què no plega, quan va sempre faltada de gent? Doncs senzillament, perquè hi ha una vaca que es deixa munyir fàcilment, es tingui el nivell que es tingui de castells: mentre des de l'Ajuntament es pagui per fer castells com els d'avui, uns quants pararan la mà i sentiran la dringadissa dels diners.

Fusionar-se

Ara que tant es parla de les fusions de caixes d'estalvi caldria plantejar-ne d'altra mena.
Després de com celebraven aquest matí els Xiquets del Serrallo el 3/9f dels Matalassers, com si es tractés d'un castell propi, potser caldria demanar que les dues colles es fusionin en una de sola. Avantatges que tindríem a la ciutat? Doncs bàsicament dos: primer: les actuacions es farien més ràpides, amb una colla menys; segon: uns menys a munyir la vaca municipal.

Saber guanyar


Castellers de Vilafranca han fet història avui en ser la primera colla que guanya quatre concursos de castells consecutius. Ara bé, la prepotència que gasten, i la manera de celebrar els castells el seu públic fanàtic (veritables hooligans del món casteller) no mereixen cap respecte. Impedir que una altra colla pugui dur a terme la seva actuació allargant més del compte les mostres de joia, o el desplegament d'un escut gegant a cada castell, demostren que saben aixecar grans construccions, però que no saber celebrar-les.

Saber celebrar

En només cinc dies el món casteller ha pogut viure dues maneres totalment oposades de celebrar l'assoliment d'un castell.
Dimarts dia 19, a la plaça de les Cols de Tarragona, els matalassers descarregaven el 3 de 9 amb folre. Quan baixaven els sisens alguns ja fèiem juguesques de què faria un dels seus membres (que no es mereix ser esmentat) per celebrar-ho. I no ens vam equivocar. Com té per costum -d'on no n'hi ha mai no en podrà rajar- va dirigir la seva alegria envers la colla rival amb gestos evidents de mala educació: digiti impudici i botifarres bàsicament. Trist aquell que s'alegra dels seus èxits insultant els altres, perquè l'únic que aconsegueix és posar en el mateix sac tots els seus companys de colla.
Dissabte, al Catllar, es va viure un enfrontament casteller d'un altre nivell. La Vella de Valls va voler provocar els vilafranquins amb un 3 de 8 amb l'agulla: primer intent, primer descarregat. Vilafranca es va veure obligada a respondre amb la mateixa moneda, tot i no portar-la a la cartera del dia. Dit i fet: quan el pilar queda sol, el seu segon (en Fèlix Miret), es posa a girar el pilar mirant primer cap als vellacus. La resposta, un cop descarregat el castell va ser immediata per part de la gent de Valls: crits de "3 per sota, 3 per sota", en al·lusió al 3 de 8 per sota, castell que els verds mai no han assolit. Aquesta sí que és una rivalitat ben entesa, tot i la fatxenderia del segon vilafranquí.

Fracassar

Segons el diccionari, fracassar significa no reeixir en una empresa. Per tant, no em costa reconèixer que diumenge vaig arribar a casa convençut d'haver viscut un fracàs.
Amb tot, no assolir els objectius que la colla s'havia marcat per a la diada (el 3 de 9 amb folre i el 5 de 8), quan els assajos havien anat força bé, va produir una sensació entre la ràbia i la frustració, i no tant per la part de feina que m'havia tocat fer en aquests dos castells, com per no saber encara quin ha de ser el desllorigador que permeti a la colla desfer-se dels fantasmes que sempre ens envolten o dels errors que es perpetuen any rere any.
Encara a plaça vaig manifestar tant al cap de colla com al president que ells havien d'estar tranquils per com havien fet la feina fins aleshores. Dos dies després em mantinc en aquest convenciment. L'únic que els demano, passats dos dies, és que sàpiguen trobar per fi quines raons hi pot haver darrere d'un resultat no desitjat, ja que, com Charles Dickens deia, "cada fracàs ensenya a l'home alguna cosa que necessitava aprendre".