Posar-ho fàcil

L'Ajuntament de la nostra estimadíssima ciutat de Tarragona sembla que vol tenir els veïns de la Part Alta molt entretinguts, sobretot quan es tracta de circular-hi amb vehicle. Carles Castillo, regidor de mobilitat, no deu tenir clar què significa aquest concepte, perquè a nosaltres la situació actual pràcticament ens immobilitza.

Analitzem quina és la situació actual dels diversos accessos al barri:

1- El Portal del Roser segueix tallat. Per tant, possibilitat d'accés o sortida zero, excepte per als vehicles de dues rodes, que fan el que volen.

2- El carrers de Sant Oleguer i de les Peixateries Velles en obres des de fa deu dies. La possibilitat d'usar-los per entrar a la Part Alta, doncs, nul·la. Això sí, per poder arribar fins al pàrquing de la plaça de la Font s'ha fet Portalet, de manera excepcional, de doble sentit (fet que algun vehicle ha aprofitat per pujar contradirecció per la baixada de la Misericòrdia), que tots som iguals a fotre'ns.

3- El Portal de Sant Antoni queda com a únic accés. Un cop s'arriba a les Coques l'única opció, però, és baixar-hi fins a Merceria, carrer Major i ... Aquest cap de setmana, amb tot, se celebra la setmana medieval i aquest circuit és inviable. Solució?: canviar provisionalment el sentit de circulació del carrer de la Mercè, plaça de l'Oli i Merceria (sector Fòrum - baixada del Patriarca) per poder arribar al carrer Major. En alguns moments, malgrat tot, la mobilitat es farà difícil per la quantitat de gent que hi haurà a la zona.

3bis) De les Coques a portal del Roser no es pot circular per obres.

Què podem fer, doncs? Posar-nos-hi fulles? Mobilitzar-nos, és a dir, manifestar-nos? Negar-nos a pagar impostos derivats del fet de tenir vehicle (circulació, gual)? Entrar i sortir amb helicòpter? Convertir el barri en un parc temàtics i els veïns en figurants?

Costaria gaire, senyor Castillo, no fer coincidir en el temps tantes obres i esdeveniments i facilitar-nos arribar a casa?

Aclarir

Només un aclariment, i no és censura: per admetre un comentari només demano que vagi signat. No admetré anònims. De qui en faci només vull que doni la cara, com ho faig jo.

Viure i veure els castells

Aquests dies hem viscut la festa major de Tarragona, durant la qual s'han dut a terme tres actuacions castelleres. Podia haver fet alguna reflexió diumenge, després de la primera, però he preferit esperar-me a avui, quan s'hagués acabat l'última:

1. Per a tots els membres de la colla diumenge va ser un dia especial, encara que per motius diferents: descarregar la tripleta era una fita de joia per a la gent que ha entrat nova en els últims temps, sobretot per a la jovenalla que ha aportat nova frescor als assajos i a les sortides. Gent amb camisa encara per gastar de relativament poques actuacions que porten (Forcadell, Albert Blay, Marina, Alèxia, Mercè,...), amb camisa que s'estrenava just diumenge (Videla, Germán,...) o gent que encara l'espera (Arnau, Martorell,...) s'abraçaven entre ells o amb la gent que porta més anys.

Per als qui ja portem uns anys a la Jove, diumenge fou una jornada per reviure experiències ja viscudes, l'última vegada de les quals fa onze anys a l'Arboç.

2. A vegades sembla que tot s'hi valgui, per fer castells. Els Castellers de Vilafranca, però també la Vella de Valls, ja fa temps que es dediquen a reclutar de manera forçada, és a dir, a segrestar, gent de les altres colles amb què comparteixen plaça i, fins i tot, del públic. Si ho fessin correctament, demanant-ho bé, potser aniria a donar-los un cop de mà. Però que m'agafin, em col·loquin allà on ells volen i que els altres els hàgim de fer la pinya perquè ells, que no són prou per si sols, pugin al folre i a les manilles i em trepitgin, que es comportin com uns perdonavides si m'hi nego (com si diguessin "m'he quedat amb la teva cara"), per aquí no hi passo. Per tant, vellacos i llangardaixos, fixeu-vos bé en la meva cara (la teniu al perfil) i no torneu a preguntar-me si vull venir a ajudar-vos, ja en sabeu la resposta.

3. Quan toca toca. Cal felicitar-se, com a espectador, de l'actitud dels matalassos diumenge passat. Repetir l'intent de 3/9f després d'un canvi forçat per lesió en el primer i carregar el castell té el seu mèrit, sobretot quan el relleu era algú que feia anys que no pujava. Llàstima que l'intent de 4/pf estigués massa verd i que la frase de la seva última samarreta ("Posa't a treballar") sigui massa explicativa del que han de fer per assolir-lo.

4. Ara bé, quan toca toca. I ahir dimecres va tocar recriminar l'actitud d'un impresentable que du camisa a ratlles que respon al nom de Toni Morató i al malnom de Shin Chan. Aquest càncer dels matalassers en particular i del món casteller tarragoní sembla que no té remei: sempre ha de donar la nota. En l'intent de pilar de 6 de la seva colla, que va quedar només carregat (per als matalassers "moralment descarregat" [!?]), una part de la culpa de la caiguda va ser seva, per vendre la pell de l'ós abans de caçar-lo: nano, no es pot voler fer una botifarra quan el pilar encara no està descarregat, que després passa el que passa.

5. Les colles petites van entrar a plaça ahir rere una pancarta que reivindicava que la d'ahir era l'autèntica diada de santa Tecla. I qui ho dubtava. Voler fer evident allò que ningú no nega és absurd. Que se'ls discrimina, segons ells, per l'invent d'una diada amb colles foranes de nivell el diumenge anterior a santa Tecla, mentida. A què aspira una colla que va tirant com pot els castells de set (Serrallo) i una altra que no es capaç de carregar un 5/6 per la Diada de l'11 de setembre (Sant Pere i Sant Pau)?

6. Com a casteller vull reivindicar la Mercè com a diada castellera. Demà a la premsa es destacarà que tres colles han arribat a l'Ajuntament amb el pilar caminant i que l'altra (nosaltres, la Jove) ens hem quedat a prop per segon any. Que hàgim descarregat el desè 5/8 de la temporada (tercer en cinc dies) serà una simple anècdota.

Desaparèixer

Si el dia de sant Magí proposava la fusió entre dues colles de la ciutat, avui he de demanar la desaparició d'una altra: els Castellers de Sant Pere i Sant Pau. Aquest vespre, com a casteller, però també com a ciutadà de Tarragona, he sentit vergonya castellera: que una colla arribi a plaça amb un nombre de castellers sota mínims -amb només dues grallers- i que només pugui alçar castells de sis, encara que nets, és molt trist. A més, no ha pogut amb el cinc de sis, simplement perquè no té canalla per pujar a dosos: la qui eixarrancava al tres era tan alta com les del pis inferior.

Per què una colla així sobreviu? Per què no plega, quan va sempre faltada de gent? Doncs senzillament, perquè hi ha una vaca que es deixa munyir fàcilment, es tingui el nivell que es tingui de castells: mentre des de l'Ajuntament es pagui per fer castells com els d'avui, uns quants pararan la mà i sentiran la dringadissa dels diners.

Canviar de patró?

En quinze dies, més o menys, he pogut veure com s'actua de manera diferent respecte d'un mateix problema:

1. De cara al dia de sant Magí vaig preguntar a la guàrdia urbana si es podria obrir a la circulació de vehicles dels veïns el portal del Roser, ja que, amb motiu de les festes, el sector del carrer dels Cavallers quedava sense cap via d'entrada. La resposta va ser que no, que no depenia d'ells i que no es podia enretirar la peça que impedeix el pas.

2. Avui la "Vuelta a España" sortia de Tarragona. La Rambla Vella ha quedat tancada al trànsit des de primeríssima hora del matí. Quan he anat a treballar a tres quarts de nou, la sortida que ara com ara tenim com a normal, per darrere de l'ajuntament, estava tallada (perquè va a parar a la Rambla) i el portal del Roser obert. 
Oh, miracle, el que no aconsegueix el copatró de la ciutat ho fan les bicicletes. Potser haurem de demanar que es canviï la segona festa major de la ciutat davant de tal prodigi.

Travessar el carrer

Si mai aneu a Praga, primer feu una preparació atlètica digna d'Usain Bolt, perquè els vianants han d'anar a cent per hora per poder travessar un carrer quan el semàfor se'ls posa verd. La durada mitjana del pas per a les persones és de vuit segons. Per tant, o ja ets a la vorera atent al canvi de color o ja et pots oblidar d'arribar a l'altra banda abans que el semàfor hagi recuperat el color vermell.

Esforçar-se

Potser havia d'haver començat a parlar de les meves experiències a Praga amb aquest comentari, però l'ordre no importa. El viatge d'anada va ser amb un avió de la companyia txeca (Czech Airlines). La salutació (enregistrada, tant se val) i els consells de vol se'ns van dir en sis idiomes, la qual cosa arriba a fer-se, si vols, una mica llarg. La sorpresa agradable va ser, amb tot, que el primer dels sis va ser el català. Amb companyies espanyoles mai no havia vist aquest reconeixement de quina és la llengua del lloc on es troba l'aeroport des d'on s'enlairava el vol. L'últim dels altres cinc va ser el castellà, això sí, no fos que s'enfadés algú.

Tenir cura de les formes

Una altra del mateix cambrer de Praga:

En una altra taula del restaurant, al costat nostre, hi havia tres joves no txecs dinant. Quan van acabar, van pagar i van marxar. Què faria aleshores un cambrer competent?: retirar el que hi hagués a la taula i preparar-la per als pròxims clients. Doncs bé, això va fer el nostre amic: va treure plats, copes i coberts com cal, però... (sempre hi ha d'haver un però) les molles de pa no les va recollir amb cap estri adequat ni va fer per dipositar-les en un plat, no. Senzillament, de dos cops de mà va tirar-les al terra. Les tovalles ja ni les va canviar. Una joia de treballador, vaja.

Informar correctament

Un dels dies que vaig ser a Praga vam entrar a dinar en un restaurant on hi havia un "menú de turista". El cambrer ens va fer seure i ens va portar la carta. Ens va portar, deia, la carta, però no el menú. L'hi vam demanar i ens va dir, per a sorpresa nostra perquè a l'exerior no ho posava enlloc, que l'anomenat menú de turista només era per a grups. Tranquil·lament li vam demanar si era possible demanar-lo, perquè enlloc havíem llegit que els que anàvem de dos en dos (o sols) no poguéssim fer-ho. Va anar un moment a cuina, suposo, a preguntar-ho. La nostra intenció era ben clara: aixecar-nos i marxar si ens deia que no.

Finalment, vam poder menjar per dinar el menú de turista, amb un cambrer que va demostrar en tot moment una cara de simpatia i savoir faire no gaire professional.

Fusionar-se

Ara que tant es parla de les fusions de caixes d'estalvi caldria plantejar-ne d'altra mena.

Després de com celebraven aquest matí els Xiquets del Serrallo el 3/9f dels Matalassers, com si es tractés d'un castell propi, potser caldria demanar que les dues colles es fusionin en una de sola. Avantatges que tindríem a la ciutat? Doncs bàsicament dos: primer: les actuacions es farien més ràpides, amb una colla menys; segon: uns menys a munyir la vaca municipal.

Conduir per ciutat

Els últims dies he tingut possibilitats d'observar com es condueix per dues ciutats europees: Luxemburg i Praga.

A la primera, veient la velocitat a què anaven tots els vehicles pel nucli urbà (inclosos els autobusos), un company de colla castellera va preguntar quin era el límit a què es podia córrer. La resposta fou clara: no n'hi havia.

A la capital txeca, la sensació que vaig tenir era que tothom feia el que volia. El dia de tornada, vam preguntar al conductor que ens duia a l'aeroport si hi havia límit. Ens va dir que sí, sense especificar-lo, però ens va dir que pràcticament ningú el respectava.

Potser els podríem enviar en Joan Saura, a veure com s'ho farien.

Difondre

Aquest passat cap de setmana s'ha celebrat a Luxemburg el 22è Aplec Internacional de la Sardana i Mostra de Grups Folklòrics. Com a membre de la Colla Jove hi vaig anar, amb la sensació que alguna cosa va fallar: no discutiré si és la millor manera de difondre Catalunya fora del nostre territori, perquè n'és una com qualsevol altra. Ara bé, i això no sé de qui era responsabilitat:

1.- no vaig veure pels carrers o per les botigues de la capital del Gran Ducat, cap cartell que anunciés l'Aplec,

2.- la majoria del públic a alguna de les exhibicions érem els mateixos catalans que ja estàvem en aquells moments de turisme o esperàvem d'actuar;

3.- desconec el ressò de l'Aplec als mass media luxemburguesos, però si el diari La Voix du Luxemburg serveix d'exemple, devia ser nul o molt baix.

En fi, un bonic cap de setmana que no sé si va difondre gaire la cultura floklòrica catalana enllà de les nostres fronteres.

Fer gincanes

Aquest estiu l'Ajuntament de Tarragona s'ha proposat que els veïns de la Part Alta, sector Cavallers, ens ho passem d'allò més bé quan hem de circular amb cotxe.

Primer van tancar per obres el portal del Roser l'endemà de sant Joan, amb la qual cosa havíem de fer el tomb pel portal de sant Antoni, pel Seminari i la baixada del Roser. Ara que n'han retirat la bastida encara és impossible accedir-hi amb vehicle a l'espera que hi posin el lector de matrícules.

Fa set dies van tallar l'accés pel Seminari perquè fan obres a la placeta de Sant Joan i en tenen per uns quinze dies. Això implicava un canvi de sentit del carrer dels Cavallers i haver de baixar per les Coques, pel carrer Major i per Cavallers.

Avui, per obres a la plaça de la Pagesia, davant de l'església de Sant Llorenç, m'he trobat havent-me de desviar cap al rectorat i el portal del Carro per anar a les Coques.

A més, han aprofitat aquests dies per reasfaltar la Falsa Braga i repintar la Rambla Vella, les dues vies d'accés al portal de Sant Antoni des de l'avinguda de Catalunya.

Vaja, una autèntica gincana digna de qualsevol casal d'estiu.

Mantenir la disciplina

Segons un informe de l'OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament) a l'Estat espanyol es dedica un 16% del temps lectiu a haver de demanar silenci a la classe. I em pregunto: qui és el responsable d'aquests resultats? Sempre hi haurà qui cregui que són els mateixos professors els qui han d'aconseguir motivar l'alumnat perquè calli i atengui. Altres diran que els primers educadors són la família i que és en aquesta primera esfera que s'han de rebre les nocions bàsiques de disciplina. Altres, finalment, donaran la culpa al model social: es pot aconseguir fama sense gaire esforç.

El més fàcil seria, però, dir que tothom té una part de raó. No és el meu cas: els docents som també víctimes d'un sistema que afavoreix la nostra frustració, el nostre desencant i la nostra pèrdua de vocació.

Tenir dret a circular... o no

Quadre esperpèntic

1. Dilluns al voltant de les 8 del vespre: dues tanques impedeixen que els cotxes accedeixin a la plaça del Pallol i, per tant, al carrer dels Cavallers i perpendiculars. Tres cotxes estan aturats davant les tanques, amb els llums d'emergència engegats, impedint una hipòtètica circulació cap als carrers tallats.
2. Un quart cotxe, el meu, arriba a la plaça amb la voluntat d'accedir al carrer del Comte, enretirant les tanques com he fet cada dia des que duren les obres. Lògicament, no puc passar.
3. Baixo del cotxe i m'adreço a la conductora d'un dels vehicles (color bordeus i matrícula V-88xx-xx) per dir-li que fa nosa, que marxi.
4. Resposta contundent i sabuda, per evident: "No es pot passar. Està tallat".
5. Li faig saber que sóc veí de la zona i que, tot i les obres, puc anar fins a la meva destinació, que ella està obstruint el pas.
6. Comentari de pes: "Si jo no passo, tu tampoc no pots." Tots iguals, però no. Li retrec que ella no té cap necessitat d'entrar amb cotxe fins a Cavallers, que es pot anar al conservatori caminant.
7. La senyora té el dia enginyós i m'engega un nou argument irrefutable: "La meva filla és menor d'edat i l'he de poder dur amb cotxe". I rebla el clau: "Amb el que pago de matrícula tinc dret a portar-la en cotxe fins a la porta."
8. Li afirmo que aquest no és un argument vàlid i que trucaré a la guàrdia urbana.
9. Mentre compleixo amb l'amenaça (amb el comentari de l'urbà de "passo avís"), els altres dos vehicles han finalitzat la seva estada a la plaça (el seu objectiu era, lògicament, el mateix: recollir canalla al conservatori). La senyora del cotxe color bordeus es mou per ocupar l'espai desocupat. Conseqüentment, jo puc, per fi, passar i arribar a la meva destinació. Han transcorregutt uns set minuts llargs des dels fets narrats al punt 2.
10. Tanco el cotxe i torno a sortir fins a la plaça a peu. La senyora segueix esperant, i s'entreté parlant pel mòbil. Passen uns dos minuts i marxa sense que hagi recollit ningú (Recordem que era el seu objectiu.). Uns veïns de la zona que ho han presenciat tot mentre prenien un refresc en una taula comenten que tornarà.
11. Hi peto la xerrada, comentant-hi tota la jugada. Ens hi estem, tal vegada, set o vuit minuts.
12. Final de la història: durant aquesta estona la senyora no torna a aparèixer...

(Per cert, però no ho digueu a ningú perquè és un fet estrany en aquest barri, encara és hora que la guàrdia urbana aparegui per l'escenari dels fets.)

Conclusió: hauré d'informar-me de si és cert que quan algú es matricula per estudiar música al conservatori va inclòs en el preu el dret de circulació i de recollida pel carrer dels Cavallers.

Saturar

Escric aquesta reflexió una hora abans que comenci l'esdeveniment que ha d'aturar el món, que ha de provocar que els carrers quedin deserts: vint-i-dos paios (com diu el tòpic), més els possibles canvis, corrent darrere una pilota per ficar-la entre tres pals.

El problema és que portem no sé quants dies menjant pilota tothora i pertot. Cal realment saturar la gent de tant de futbol? És bo que la notícia del partit eclipsi tot el que passa al món i que és molt més important en el dia a dia? O bé respon a l'antiga filosofia romana de pa i circ?

Rectificar

L'Ajuntament de Girona ha tirat enrere en la decisió d'obligar els propietaris de gossos a treure'ls a passejar durant vint minuts al dia. Per una vegada ha imperat el sentit comú.

Arreglar

Si fa un temps mostrava l'estat de conservació de la vorera de la Via de l'Imperi banda muralla, avui puc felicitar-me que l'estiguin arreglant. Dilluns passat van començar a fer-la de nou. Veurem quant dura.

Respectar

Fa uns dies mostrava quin és l'estat de la vorera de la Via de l'Imperi al costat de la muralla. Fa anys que està per arreglar i qui hagi de fer-hi alguna cosa deu fer temps que en coneix l'estat.

Ara bé, a vegades les coses s'arreglen i són els usuaris els qui s'espavilen a espatllar-les. Això és el que succeeix amb les voreres del carrer dels Cavallers. Aquests dies les estan arreglant, perquè hi havia moltes peces trencades, però alguns conductors irresponsables que es creuen amb tots els drets fan el possible perquè, com amb la història de Penèlope, es desfaci de nit el que es corregeix de dia. A la plaça del Pallol hi ha una tanca per impedir el pas cap a Cavallers i, en conseqüència, al conservatori. Doncs bé, algun d'aquests dies en què es treballa en les voreres, algú ha mogut les tanques, ha entrat el cotxe, ha deixat la tanca oberta (i, per tant l'accés lliure) i ha anat fins a la porta del conservatori per recollir el futur Rubinstein, Rampal o Menuhin de torn. I no els diguis res, que encara seràs tu el dolent de la pel·lícula.

Espero que no triguin a convertir la Part Alta en espai de circulació restringida, a veure com s'ho faran tots aquests bons ciutadans.

Fer complir

Fa uns dies vaig sentir per la tele que a Girona volien incorporar a les ordenances municipals que els propietaris de gossos els havien de treure durant vint minuts al dia. Espero que les mateixes ordenances contemplin les obligacions, més necessàries i cíviques segurament, que durant aquestes passejades en recollin els excrements i que els duguin lligats per evitar ensurts als altres vianants i als conductors.

A Tarragona estic fart d'esquivar regalets per les voreres o d'evitar gossos que campen lliurement, encara que sigui en zones ajardinades, i més quan en aquestes zones (per exemple el Camp de Mart) hi ha senyals explícits de prohibit portar gossos no lligats.

Caminar amb seguretat

A vegades, una imatge val més que mil paraules. Com es pot veure, l'estat de conservació de la vorera de la Via de l'Imperi, el pateixen cada dia les persones que hi passen amb el risc d'acabar amb una torta de peu.

Comportar-se

Avui dia ja ni els càstigs semblen fer efecte. Quedar-se sense pati un o dos dies abans suposava un càstig suficient perquè un alumne millorés el seu comportament. Ara, alguns, ni amb una setmana de quedar-se a l'aula reaccionen.

Ja és ben cert que involucionem més que no pas evolucionem com a espècie.

Avançar

El senyor Ernest Maragall, conseller d'educació d'aquest nostre país que és Catalunya, ha tornat a fer-ne una de les seves. Primer, va reduir les hores de llengües catalana i castellana i de filosofia del currículum de batxillerat. Després resulta que en el nou projecte de selectivitat, les assignatures de què s'avaluaran els alumnes són les quatre comunes i només una de modalitat. Visca la coherència.

Ara s'ha despenjat amb la meravellosa idea d'avançar una setmana l'inici de les classes al setembre i afegir una setmana de vacances al febrer. L'argument esgrimit és el de la conciliació entre vacances escolars i món familiar.

Els arguments que es poden utilitzar en contra d'aquesta proposta són diversos, però n'expressaré només alguns:

• Realment es pensa que a les famílies els és més fàcil gaudir una setmana dels fills al febrer que a primers de setembre? En poc més d'un dia ja he sentit que molts pares hi mostraven el seu escepticisme.
• Té clar qui s'estarà als centres durant aquesta setmana si es decideix que restin a disposició dels alumnes (és a dir, de les famílies) que en vulguin fer ús no acadèmic?
• Podran els centres estar a punt per començar les classes el dia 7 de setembre des d'un punt de vista organitzatiu (plantilla, horaris, ...)? Segons les seves declaracions, aquesta feina es pot deixar avançada al juny. Però, ves per on, la primera que dificulta aquest avançament de la gestió és la mateixa conselleria, ja que molts canvis de disponibilitat de plantilla no es decideixen fins al juliol (comissions de servei per exemple) o fins als primers dies de setembre (assignació d'interins, posem per cas). Potser volen que el professorat treballi a finals d'agost, dins d'aquella altra idea magnífica que els professors que volguessin treballessin més hores (amb retribució, és clar).
• Es pretén equiparar el calendari al d'altres països europeus, sense tenir en compte que els factors climàtics no són els mateixos a Escandinàvia, a Centreeuropa o a la Mediterrània.

Però és que, a més a més, ha suprimit l'horari intensiu del juny. Convido directament el senyor Maragall a suportar una classe durant aquest mes a 2/4 de 4 de la tarda. I que hi vingui amb el seu uniforme (americana i corbata i ganes de tocar el que no sona).

Bé, veurem quina serà la pròxima amb què ens sortirà.

Regular no és censurar

Tot esport té el seu reglament i tota pràctica, les seves normes. Si algú no sap respectar-les, se'l sanciona o se'l castiga.

És el que he hagut de fer amb aquest bloc: establir una norma que no m'agradava d'aplicar: la visió dels comentaris abans de publicar-los. Quan s'aprofita l'anonimat per faltar al respecte o, directament, per insultar, a qui controla la possible publicació o no d'un determinat "comentari", és a dir, a mi en aquest cas, no li queda altre remei que rebutjar-lo abans no aparegui directament en el bloc. Per tant, ja ho sabeu: tot el que sigui ofensiu no apareixerà.

(Potser el primer dia se me n'ha anat la mà amb algun comentari que no mereixia ser rebutjat. Demano perdó al(s) seu(s) autor(s). No els he esborrat per discreprar amb la seva opinió, sinó per falta d'experiència a l'hora de marcar quan havia o no d'eliminar-lo.

Centralitzar

Aquesta nit ha estat el tercer any consecutiu que TV3 ha retransmès les dotze campanades des de la torre Agbar de Barcelona. Segurament que resulta més modern que el rellotge de la Puerta del Sol, però presenta dos inconvenients:

1) De campanades, res, perquè no hi ha campanes.

2) S'ha perdut el costum que tenia "la teva" de viatjar per Catalunya per retransmetre-les cada any des d'un lloc diferent.

A més, avui, veient al TN Comarques com celebraven el pas d'any sords de Girona, a casa ens hem adonat d'una altra mancança: TV3, que tant ha tingut cura de subtitular programes per a sords, no té present aquest col·lectiu durant les campanades; no costava gaire anar posant el número de campanada en algun dels angles.

Com més va, més penso que TV3 no és "la teva" de tothom, sinó només la dels de Barcelona. Per què a tot Catalunya hem de veure un acte de la festa major del cap i casal (el pirotècnic de la Mercè) i en canvi no podem presenciar altres actes d'altres festes d'arreu del país?

Anar al teatre

Dimarts vaig anar a Barcelona per veure-hi el musical Què. Just dissabte havia escoltat per la ràdio una entrevista amb Àngle Llàcer, el director de l'obra, que creia que muntatges com aquest afavorien més l'accés al món del teatre que altres de més farragosos vistos pels joves senzillament perquè es corresponen a lectures obligatòries (i posava com exemple La plaça del Diamant). Veient la mitjana d'edat del públic assistent dimarts, he d'estar-hi totalment d'acord. Llàstima que no realitzin cap sessió de tarda entre setmana perquè des dels instituts es puguin organitzar assistències de grup. Així és difícil que molts joves de fora de Barcelona puguin introduir-se en el món del teatre.

Modificar

Dissabte, dia 6, els espanyols celebraven el dia de la Constitució, festa que hauria d'haver estat purament institucional des dels seus inicis, però que van col·locar en el calendari festiu general.

A la canalla, davant d'alguna cosa fràgil, se'ls diu allò de "es mira, però no es toca". Doncs bé, o la Constitució és feble, perquè ni pensaments de tocar-la, o bé és massa forta, perquè ho té tot lligat i ben lligat.

L'Estatut de Catalunya, en canvi, amb l'excusa d'estar supeditat a la Carta Magna, pot retallar-se tant com es vulgui per un tribunal anomenat constitucional.

Si no fos perquè altres anys, el pont esdevé aqüeducte, quants s'apuntarien a esborrar aquesta festa del calendari laboral?

Picar ferro fred

A vegades, sembla més fàcil obtenir suc de les pedres que aconseguir que algun alumne aprengui les nocions més elementals de la llengua: distingir un nom d'un verb o una síl·laba àtona d'una de tònica, per exemple. Però aquesta és la nostra feina i l'hem de dur a terme malgrat totes les bufetades que rebem: de la mateixa conselleria, de les famílies, dels informes sobre educació... En fi, paciència.

Saber guanyar

Castellers de Vilafranca han fet història avui en ser la primera colla que guanya quatre concursos de castells consecutius. Ara bé, la prepotència que gasten, i la manera de celebrar els castells el seu públic fanàtic (veritables hooligans del món casteller) no mereixen cap respecte. Impedir que una altra colla pugui dur a terme la seva actuació allargant més del compte les mostres de joia, o el desplegament d'un escut gegant a cada castell, demostren que saben aixecar grans construccions, però que no saber celebrar-les.

Ser curosos amb la llengua

Dimecres vaig veure les primeres hores de la gala d'aniversari de TV3. I només començar ja vaig tenir un esglai lingüístic: la cançó d'inici, que després servia de cortineta musical, tenia una tornada que en català sona malament: "Tenim vint-i-cinc". Vint-i-cinc, què? Perquè el verb tenir és transitiu i necessita un complement directe. Si no volien dir la paraula anys (que és el que tenen) calia utilitzar un pronom feble que la substituís, en aquest cas en.

L'endemà, durant la retransmissió de l'espectacle que s'oferia a l'Expo de Saragossa amb motiu de la diada, una segona pedrada: la lletra presentava diverses vegades la forma imperativa del verb donar escrita "Dona'm", sense l'accent. Se suposa que els subtítols havien pogut passar per algun corrector de la casa, però no.

No són les úniques vegades que he detectar errors en el subtitulat de programes de TVC. Si la cadena ha de ser una eina per a la normalització de la llengua, hauria de procurar ser més curosa a l'hora d'utilitzar-la, sobretot quan no és oral i espontània, com en aquestes dues ocasions.