Plorar per mamar

Des de fa cosa d'un mes la Part Alta viu en el debat de la seva peatonalització. Bé, de fet, del tema se'n parla al barri des de fa ja anys, però ara les divisions de parers s'han fet evidents. Un grup de botiguers, restauradors i veïns han manifestat públicament la seva oposició al pla de mobilitat que pretén convertir el barri en zona peatonal i que es va començar a aplicar el passat dia 19 de juliol coincidint amb les obres a la muralla.

Si llegim el cartell que han penjat en molts aparadors (vegeu-lo sota), hi dues coses amb les quals no puc estar d'acord (i parlo com a veí):

1.- En nom de quants veïns, comerciants i restauradors parlen? Hi ha darrere alguna associació? A mi no em queda clar. Quan parlen de de veïns/es jo no m'hi considero inclòs i, pel que sé, en som uns quants.

2.- Volen un barri on convisqui tothom. Totalment d'acord. Però no amb la segona part, perquè, torno a dir, no sé qui inclou de debò: "som nosaltres els qui més hi tenim a dir". Insisteixo: qui (i quants) forma part d'aquest "nosaltres"?

En un comunicat reproduït per Notícies TGN el dia 1 de setembre manifesten que "en cap moment s'ha pogut comptar amb el suport generalitzat dels afectats senzillament perquè mai s'ha demanat el nostre parer al respecte, ni n'hem tingut cap informació fins pocs dies abans de l'inici del Pla". Més endavant reclamen que "qualsevol acció important sobre el nostre barri i afecti la nostra vida quotidiana o activitat laboral de manera important com és aquest cas, sigui precedit d'un autèntic i valent procés participatiu i un cop acabat aquest i confeccionat el projecte és indispensable una informació clara, àmplia i individualitzada per part de l'Ajuntament".

Senyors, quan de temps fa que viuen o treballen a la Part Alta? On eren l'any passat? Durant el febrer i el març de l'any 2009 el veïnat del barri, tots els qui hi vivim o hi treballem vam ser convidat a participar a l'edifici consistorial en un debat sobre el model de mobilitat que volíem tenir. Es van debatre temes com la regulació del trànsit (qui hi havia de poder entrar i qui no), horaris i zones de càrrega i descàrrega,... I una qüestió vam tenir clara tots els que hi vam anar: el barri és primer de tot de i per a aquells que hi duem a terme la nostra activitat domèstica o laboral, és a dir, el barri ha de ser concebut per i per als veïns.

Segur que en alguns punts tenen raó, com per exemple amb les poques places d'aparcament que hi ha al voltant del barri, que a la gent li agrada poder anar fins a la porta de la botiga o del restaurant en cotxe. Però passegin-se pels barris vells de moltes ciutats (els poso Oviedo i Toledo com a exemples que conec) i comprovin qui circula pels seus carrers i a quines hores.

Ah, i sobretot, aprenguin a plorar quan toca, no un any i mig després.

Participar sense mèrits

Falten pocs dies perquè es determini quines colles castelleres participaran al concurs de castells del dia 2 d'octubre i la cosa està més emocionant que mai per acabar de tancar la llista de les catorze que ho faran.

Segons les bases les colles de Tarragona tenen el dret adquirit de participar-hi, per la qual cosa només queden deu places disponibles. I aquí és on comença el problema real: a dia d'avui aquesta norma no garanteix que vinguin les millors colles (tret dels Minyons de Terrassa, els quals per filosofia de colla no hi han participat mai), ja que, les dues colles petites de Tarragona, que es mouen com a molt en la gamma mitja-alta de set, impediran que dues colles que han (des)carregat algun castell de vuit (Sagals d'Osona i Xiquets de Reus, si el rànquing es tanqués avui dia 20 d'agost) hagin de veure el concurs per la tele en comptes de venir amb la camisa i la faixa posades a la Tarraco Arena (quina mania de posar noms amb estructura sintàctica anglosaxona, però aquest és un altre tema) per enlairar les seves construccions.

Suposo que trobar una solució que satisfaci tothom resulta difícil, però jo crec que haurien de prevaler els valors purament castellers per damunt dels localistes.

Saltar-se les normes

A vegades penso que hi ha gent que no sap anar pel món o que és analfabeta total, ja que no sap llegir ni les imatges. La reflexió la faig cada cop que visito algun monument i veig com la gent fa anar les càmeres de vídeo o de fotografia malgrat els senyals o indicacions de prohibició per fer-ho que es troben, a les entrades (quan cal pagar-ne), als accessos o a les parets.
Ara fa uns dies, a la catedral d'Oviedo, els visitants vam haver de sentir dos camins com el vigilant repetia "fotos no" quan algú havia fet cas omís de la prohibició. A Covadonga, dilluns, a la cova de la Santina, les càmeres anaven a cor què vols, amb la gent posant-se al costat de la imatge, enquadrant,... I això que els senyals prohibint fer fotos o vídeo eren ben evidents.

El mal, amb tot, sembla general, perquè altres anys he viscut la mateixa situació a Praga o a Londres.

Arreglar o espatllar

Fa una setmana, i fent una via inusual, van tornar a col·locar les pilones del carrer del Comte, que no estava acabat d'arreglar del tot. La urgència per instal·lar-los quedava justificada pel fet que dissabte es celebraven les festes del carrer i un dels actes era la "Pilon parade", consistent que, qui volgués, podia pintar una de les pilones.

En el seu moment, fa cinc anys, les pilones van tenir la funció d'evitar que s'estacionés al carrer, la qual cosa impedia l'accés de vehicles d'emergència a la zona. Avui, però, la seva existència no té sentit, per diversos motius:

1.- S'han suprimit les voreres, amb la qual cosa s'entén que el carrer està concebut per a vianants.

2.- La voluntat és la peatonalització del barri, és a dir, els únics vehicles que han de poder circular-hi són els dels veïns. I aquests haurien de ser els primers conscienciats a respectar-ho.

3.- La resta de carrers que s'han arreglat seguint el mateix model de terra (Cuirateries, Mediona, de la Nau,...) no en presenten, tot i que en algun cas són més amples. L'Ajuntament, per tant, hauria de ser coherent i aplicar els mateixos criteris per a totes les vies de la zona.

Ara bé, per què s'hi han instal·lat de nou? Segons el Pep Escoda (fotògraf i veí del carrer) havien esdevingut un reclam turístic perquè apareixen en foto de mig món i "junt amb la façana de la plaça dels Sedassos són l'objecte més fotografiat de la Part Alta". Quin consol! Jo preferiria que ho fossin la volta del Pallol, les escales de la Catedral o el carrer de Riudecols, per exemple.

La regidora del PIPA Carme Crespo manifesta "que els veïns ho sol·licitaren i s'han mantingut, perquè considerem que ja són un signe de la seva identitat". Quins veïns ho han demanat? Amb quina finalitat real? Si algun veí d'algun altre carrer en vol, també n'hi posaran?

Tornar enrere

Em pensava que feia anys que havia caigut en l'oblit aquella idea de la España una, grande y libre, que amb la democràcia s'havia reconegut la plurinacionalitat de l'Estat espanyol. Però no, aquests dies estem contemplant que el Cisquet (o Paco Pantanos, com preferiu) ho va deixar tot atado y bien atado:

- España una, com repeteix contínuament la sentència del TC en parlar fins a catorze vegades, catorze!, de la indisolubilidad del Estado.

- España grande: com la roja guanyi demà el Mundial de futbol, ja ens podem preparar a viure espanyolitat pertot arreu..

- España libre, quan els catalans decidim posar les coses al seu lloc i abandonar aquest vaixell que fa tuf a galera del segle XVI.

Com ja va dir Maragall (el poeta), "Adéu, Espanya".

Guardar la vinya

Han passat ja gairebé quinze dies dels fets esdevinguts a l'estació de ferrocarril de Castelldefels platjai fins ara no he tingut temps de dir el que en penso:

1. La tragèdia és fruit de la imprudència d'un grup de gent que tenia pressa per arribar a la platja. Excusar-se amb el fet que el pas soterrani estava col·lapsat de gent no és cap raó, ja que aquesta mateixa gent segur que havia fet més d'una vegada cua, per exemple, a la porta d'una discoteca sense la idea de buscar com colar-s'hi per fer més via a accedir-hi.
2. Potser sí que hi havia algunes mancances a l'estació, però cap d'elles hauria d'actuar com a eximent. Les declaracions d'alguns dels imprudents que se'n sortiren o d'altres usuaris del tren, així com del cònsol d'algun dels països d'origen de les víctimes, en aquest sentit no són governades pel sentit comú.
3. La veritable víctima de la tragèdia és un dels supervivents: el conductor del tren. S'ha comprovat que el ferrocarril anava a una velocitat inferior fins i tot a la que podia dur en el seu pas per l'estació; per tant, ell no en té cap culpa. Però, quant de temps trigarà a recuperar-se de les seves ferides? Les seqüeles psíquiques d'un accident sovint són més greus que les físiques, quan no es produeix un resultat mortal.

Fa temps un anunci de la DGT (Dirección General de Tráfico) presentava el següent eslògan: "Les imprudències es paguen, cada cop més". Com s'ha pogut veure en aquesta ocasió, no només és vàlid en el trànsit de vehicles a la carretera.

Però segurament prefereixo el refrany català que m'ha servit per donar títol a aquesta reflexió: "La prudència guarda la vinya". I com diu l'escriptor escocès Tobias George Smollet (1721-1771): "Una unça de prudència val més que una lliura d'or".

Continuar patint

Ara que em feia a la idea de tornar a la normalitat pel que respecta a poder tancar el cotxe a casa, llegeixo a la premsa que no, que des de l'Ajuntament continuen amb ganes de fer-nos patir.

Anem per ordre:

- des de sant Joan del 2009 fins al 15 de febrer de 2010 el portal del Roser va estar tancat per obres. Conseqüència: haver de fer el tomb cada dia pel portal de sant Antoni (un quilòmetre llarg extra).

- des del dia 1 de febrer que no puc tancar el cotxe a casa perquè el carrer del Comte és en obres.

- les obres del carrer de la Nau porten també no sé quants mesos.

- a partir de l'1 de juliol "els treballs de rehabilitació del tram de vint metres de muralla de Tàrraco entre el fortí Negre i l'Hort de l'Arquebisbe alteraran el trànsit rodat a la Part Alta de Tarragona durant mig any. [...], la Baixada del Roser estarà tallat al trànsit de vehicles " (El Punt, 9-6-10). Si tenim en compte que "segons dades de l'àrea de Mobilitat, pel portal de Sant Antoni hi entren diàriament uns sis mil vehicles, tant turismes com furgonetes i camions (El Punt, 11-6-10), dels quals m'agradaria saber quants no són veïns del barri, quina solució hi ha per fer compatible el trànsit de vianants (sobretot al carrer Major) i la circulació de vehicles?

Fa temps que em formulo una sèrie de preguntes:

1) Per què no hi ha la valentia d'impedir el pas a tots els vehicles que entren només per fer càrrega i descàrrega de criatures just davant de les portes del conservatori i de l'Ensenyança? Que obliguin els pares a portar-los a peu des de l'avinguda de Catalunya o des del passeig de Sant Antoni, que caminar no fa cap mal.

2) Per què no s'han regulat unes zones i horaris de càrrega i descàrrega com es va demanar a les reunions del pla de mobilitat del febrer de 2009? A dia d'avui els conductors dels vehicles s'aturen on volen i a l'hora que volen.

3) Per què no tanquen també el portal de sant Antoni com han fet amb el del Roser? I que ningú no s'empari en el pàrquing de Jaume I (si mai arriba a ser una realitat) per no fer-ho, perquè sóc de l'opinió que les places que acabi tenint s'han d'oferir exclusivament als veïns de la Part Alta.

Aplaudir

Dimarts al concert de Joventuts Musicals es va viure una situació si més no curiosa, no per ella sinó per la seva resolució: en acabar-se un dels moviments de la peça amb què s'iniciava la segona part (la Suite Txeca en re major op. 39 de Dvorak) algú del públic va aplaudir, suposo que perquè imaginava que la peça havia acabat. Es va quedar sol, però el director de l'orquestra es va girar cap a la platea i, sense perdre el somriure, va advertir que encara quedaven dos moviments.

Es tracta d'una anècdota graciosa per com es va resoldre, però em va recordar altres situacions en què a vegades s'aplaudeix fora de temps, especialment en el món casteller. És fàcil que entre el públic hi hagi gent que no conegui exactament les normes que regeixen quan s'ha d'aplaudir i que ho faci a destemps, és a dir, abans que l'enxaneta faci l'aleta.

A plaça resulta dificultós fer didàctica, però, en un concert on, se suposa, qui hi va hauria de tenir prou coneixements per aplaudir quan toca, fets com el de dimarts no s'haurien de repetir.

Tenir visibilitat

Fa ja gairebé tres mesos que els veïns podem tornar a entrar pel portal del Roser amb cotxe. S'ha de reconèixer que el sistema és ràpid, però (sempre hi ha d'haver un però) hi ha un petit problema: quan ets al portal s'ha de fer un estop que resulta dificultós, perquè la visibilitat a l'esquerra no és gaire bona. Cal treure una mica el morro del cotxe i això pot comportar alguna conseqüència desagradable. No sóc tècnic i per tant la pregunta que em faig pot tenir una resposta impossible: es podria instal·lar alguna mena de semàfor a la baixada del Roser coordinat amb el descens de la pilona de l'entrada al portal, de manera que qui s'aturés fos el vehicle que va més ràpid?

El video està fet anant a peu, però és suficient per fer-se una idea de quina pot ser la visibilitat dalt d'un cotxe.

Viure o morir

He deixat passar una setmana abans de posar negre sobre blanc el que ara diré per no expressar-me a cop calent i que la reflexió fos meditada. Tot i així em costarà no ser radical, senzillament perquè hi ha coses que em superen.

En dos dies vaig haver d'anar a dos enterraments. El de divendres no va sorprendre'm: al cap i a la fi, la persona difunta tenia 103 anys i, com es diu en aquests casos, li havia arribat l'hora amb força propina.

Dissabte va ser diferent: era l'enterrament d'una companya de feina de només 38 anys. Havia tingut coneixement de la seva mort el mateix dia (dijous) que el de la meva parenta llunyana, amb la diferència que el factor sorpresa sí havia existit. Sabia de la seva malaltia, però no que el seu estat fos tan greu com per arribar a aquesta fi. El mateix dissabte vaig saber el perquè del desenllaç: era testimoni de Jehovà i tot s'havia complicat no per la seva malaltia en si sinó pel fet de necessitar una transfusió de sang. I aquí es on tot es complicà: els testimonis de Jehovà no admeten les transfusions sanguínies.

Durant aquests dies he buscat alguna informació sobre els motius pels quals s'esdevé aquest refús. En tots els casos he trobat que la prohibició prové d'una interpretació de la Bíblia, en concret del Gènesi (9:4): "Però no mengeu la carn amb la seva vida, és a dir, amb la seva sang." Segons els testimonis de Jehovà, fer una transfusió de sang és consumir-la.

El procés de deducció lògica no resulta gaire complicat: si no admeten la transfusió de sang, prefereixen deixar(-se) morir que poder salvar la vida. Es planteja un enfrontament, per tant, entre norma religiosa (perquè per a mi això no es pot entendre com a fe) i raó amb les seves conseqüències:

• Si qui necessita la sang és un menor d'edat, es pot considerar que els pares (o tutors legals) són responsables davant la llei d'alguna mena de delicte?
• Si qui la necessita té fills, sobretot si són petits, s'ha plantejat el que els pot suposar la seva pèrdua?
• Què ha de fer un metge que es trobi davant d'una situació així?

Llegir els peus

Fa dies que tinc l'esquena feta caldo. A l'espera de tornar-me a visitar pel traumatòleg, dimecers vaig anar a un quiromassatgista que m'havien recomanat. Com que també és reflexòleg, va començar per "llegir-me els peus". No és que sigui escèptic davant d'aquestes teràpies, però el fet de no haver-les usades mai, no me'n permetia tenir una opinió ben definida. Després d'aquesta visita sí que puc opinar: a mesura que anava tocant-me parts d'un peu o l'altre anava endevinant-me aspectes no perceptibles visualment com que menjo de pressa, que bec poca aigua, que faig anar massa el coco,... Vaja, que li vaig haver de comentar que si mai volia fer-me un reconeixement general primer passaria per ell.

Conèixer la senyalització

El passat dimecres, el regidor de CiU Jordi Sendra compareixia davant del portal del Roser per mostrar la seva disconformitat per les pilones que s'hi han col·locat de cara a regular l'entrada de vehicles a la Part Alta per aquest indret. A banda de l'impacte visual, un dels comentaris que més van reproduir els mitjans de comunicació era la impossibilitat (o gran dificultat) de poder girar els vehicles que pujaven per la Via de l'Imperi. No li negaré la raó en aquest aspecte. A més, deia que aquests vehicles "hauran de canviar de sentit, ja que només podran accedir-hi si pugen per l'Avinguda de Catalunya, però per girar hauran de fer un gran tomb i potser anar fins a la rotonda dels Quatre Garrofers».

I aquí demostra no conèixer la circulació per la zona. Tal com estan les senyalitzacions horitzontal i vertical al capdavall de la Via de l'Imperi, només poden pujar-hi els vehicles que vénen de la Rambla Vella, ja que ni els procedents d'Estanislau Figueres poden girar a l'esquerra ni els qui pugen per Assalt poden travessar la Rambla. Per tant, la solució és molt ràpida: qualsevol vehicle ha d'anar a buscar l'avinguda de Maria Cristina i pujar després per l'Avinguda de Catalunya. Molt més curt que baixar fins als Quatre Garrofers, oi?

Ser honrat

Posidoni deia que "cap cosa és bona si no és honrosa".

No tinc per costum fer cites en aquest bloc, però aquesta vegada ho he cregut necessari. Fa gairebé dos anys expressava ja la meva opinió sobre els alumnes que intenten enganyar els professors a l'hora de fer treballs recorrent a mitjans poc honestos per presentar-los sense haver-los redactat de debò. Aquesta setmana els alumnes de 2n de batxillerat van exposar els seus treballs de recerca i em va tocar estar en dos tribunals. Quan et toca algú que saps que és llest i que desaprofita l'iocasió de demostrar-ho, et sap greu desemmascarar la seva trampa, i més quan és en públic. I aquest va ser el cas: un alumne dels bons va presentar un treball sobre la utopia social. Però com que un (és a dir, jo) és desconfiat de mena, vaig aplicar en el treball el sistema de verificació que aplico en aquests casos: buscar alguna frase aleatòria al Google. I bingo: el treball tenia ben poc d'original. Quan dimarts va acabar l'exposició oral (magnífica, perquè una cosa no treu l'altra, però sí que fa desmerèixer-la), li vaig preguntar si coneixia la monografia i la pàgina bloc que li havien servit d'inspiració, perquè no constaven a la bibliografia. Va reconèixer que sí. Després el tutor em va comentar que li havia enviat la referència d'aquesta monografia feia un mes i que la usaria, però que tampoc no s'hauria cregut mai que fins a aquest punt.

Només espero que l'alumne, així com l'altra gent que hi havia a l'exposició, hagi après una lliçó útil. Per part meva, seguiré amb la mateixa línia de no deixar-me aixecar la camisa.

Usar l'article quan toca

Ahir va ser notícia la queixa dels diables del Riberal (Catalunya Nord) davant l'actitud del govern francès respecte de la nova normativa europea de l'ús de pirotècnia. Des d'aquí el meu suport als nostres companys nordcatalans.

El que em va fer mal l'oïda va ser sentir al TN de TV3 que els diables van baixar a l'Alforja, on colles catalanes els van donar suport. Senyors de TV3, aprenguin a dir correctament els noms de les poblacions catalanes, que Alforja no ha portat mai article al davant.

Desgraciadament avui he comprovat que el desconeixement no és exclusiu de la nostra televisió. Llegint el diari Avui, he comprovat que l'error es repetia: "Colles de diables catalanes es van manifestar ahir a l'Alforja, al Baix Camp, per donar suport...". Per sort, a la versió digital surt correctament: "Colles de diables de Catalunya s'han aplegat aquest diumenge a Alforja (Baix Camp) per donar suport als companys del Riberal...".

El pitjor de tot és que el problema no és nou. Ja el dia 1 d'octubre de 2001 Ramon Amigó (autoritat indiscutible en toponímia) va haver de publicar un article al diari El Punt queixant-se de la tendència de la premsa a abusar d'aquests articles. Segons Amigó, "a aquests periodistes de pacotilla els deu semblar que posant-hi l'article al davant queda més català".

Malauradament, alguns, nou anys després, encara no n'han après.

Tenir cura de la llengua

Aquests dies s'ha popularitzat entre els polemistes un concepte lingüístic com el de pleonasme. La repetició del pronom hi a la tornada de la nadala que serveix per felicitar les festes als espectadors de TV3 i als oients de Catalunya Ràdio ha desfermat totes les crítiques del món. Amb raó. No podem dir "hi ha d'haver-hi un caganer", perquè sobra un dels dos pronoms.

M'ha fet gràcia llegir ara fa un moment a l'AVUI el que diu Eva Piquer (cito textualment): "Un lingüista solvent em confirma el que ja sospitava: que aquest pleonasme es fa molt, almenys en català central, i que ell no ho consideraria una falta sinó un col·loquialisme adequat al registre de la cançó."

Senyor lingüista: quin ha de ser el registre d'una nadala? No pretenc que tingui una lletra digna del millor poeta, però no es pot donar un argument com aquest. O és que potser hem de començar a prioritzar el català central fins al punt d'imposar-lo, com ha passat en una altra de les polèmiques lingüístiques dels últims mesos, la de l'accent amb què parlaven els personatgesde la minisèrie "Les veus del Pamano"?

La mateixa Eva Piquer manifesta qu podria ser pitjor, perquè unas nena de tretze anys diu que la frase correcta seria "té que haver-hi un caganer". És veritat, seria molt pitjor. Com ahir, que a Catalunya Ràdio vaig sentir com un col·laborador del programa "El suplement", en concret Pere Montserrat, parlava de la nit bona per referir-se a la catalana nit de Nadal. Una autèntica cagada digna del caganer que hi ha d'haver en qualsevol pessebre.

Fer Nadal

Vaig sentir fa un parell de dies que l'Ajuntament d'Esparreguera havia decidit no posar il·luminació nadalenca als carrers de la població. Davant de les queixes dels veïns i dels comerciants, va fer mitja marxa enrere i en va posar una de força escarransida. Comentari d'un habitant davant les càmeres: "Els llums fan Nadal, no em sembla bé que no se'n posessin; els d'ara són poc".

Són els llums els que fan Nadal? És una festa consumista o una celebració religiosa? Nadal es fa al cor de cadascú, no als aparadors i als carrers.

Valorar l'esforç

I jo que em pensava que els pares presumien de fills (filles) quan arribaven a casa amb bones notes! M'exclamo d'aquesta manera perquè avui m'he trobat amb un pare a qui li molesta que el seu fill tregui bones notes (notables concretament), perquè això fa que esdevingui a classe un ésser marginal. I com que el xic és tímid... la seva integració esdevé més difícil.

Fer-li veure que els resultats del seu fill haurien de ser els normals i que els altres són els que caldria, si no blasmar, sí fer reflexionar, ha estat picar ferro fred.

Per sort una flor no fa estiu. Però, com a docent, em preocupa tant l'actitud d'aquest pare com la d'aquells a qui tant els fa quines notes treguin, perquè entenen els centres educatius com a aparcaments de joves.

Ja ho reflectia fa uns dies Faro al seu acudit del Diari de Tarragona:

Saber estar

He parlat ja de l'inici i dels finals dels concerts. Però em faltava parlar de com es comporta la gent durant la interpretació de les peces (serveix també per a les obres de teatre). Sovint hi ha un concert paral·lel i alternatiu: carrasperes, algun comentari, a vegades un mòbil i, sobretot, com a gran protagonista, la celestial música dels paperets dels caramels. No sé com s'ho fan algunes persones, però sempre tenen la necessitat de posar-se'n un en el moment més inoportú. Altres, en canvi són s'han especialitzat a voler ser un músic més, perquè se l'han de menjar als pocs segons de començar la peça musical.

Deixeu-me explicar, detalladament, els passos amb què algú (normalment dones, per poder entendre alguna de les fases) procedeix a menjar-se el caramel:

1.- Comença la interpretació i, al cap d'una estona, es té la carraspera o la tos que fa necessari el consum del caramel.

2.- L'esmentat caramel és dins d'una bossa tancada. Per tant, cal fer córrer la cremallera (i com més discretament es vol fer, més soroll es produeix).

3.- A més, és al fons de la bossa i cal remenar-la tota.

4.- Es treu el caramel, que sempre és dels embolicats amb paper de celofana.

5.- Desembolica el caramel (amb la mateixa discreció, i conseqüència, que l'obertura de la cremallera).

6.- Se'l posa a la boca i arruga el paper.

7.- Desa el paper a la bossa i la tanca.

Durant aquest procés es pot haver produït alguna altra carraspera.

Al final, els únics que reben aplaudiment són els músics de l'escenari.

P.S.: Per cert, dimarts passat no vaig anar a un concert de piano, perquè no li volia prendre proptagonista a l'intèrpret: el meu concert d'esternuts hauria estat memorable. Vaja, com fa tothom que no es troba bé.

Esquiar en família

El senyor Ernest Maragall (conegut també com el Tete) ens ha tornat a sorprendre. Just després de fer-se públic el nou calendari escolar, ens dóna la solució perfecta perquè l'alumnat ocupi la setmana de vacances que quedarà al febrer: pares, aneu amb ells a la neu o envieu-los-hi.

Quina ment més preclara: convé moltíssim que el jovent català aprengui a esquiar per al dia a dia de la vida moderna. Jo proposaria que aprenguessin, sobretot, la modalitat d'eslàlom, per aprendre a sortejar els obstacles que en tot moment ens apareixen.

Au va, Tete (perdona la confiança, perquè sé que no em llegiràs), ara resulta que fer una setmana blanca sí que és educatiu. Saps quin problema tens? Doncs que no ets capaç de veure la realitat: has llegit a la premsa d'avui quin és el nivell de comprensió lectora o de matemàtiques dels nostres joves? T'has dignat conèixer com vivim els docents la realitat diària a les aules, amb grups saturats o baixes que no es cobreixen, per exemple?

Aquí tens algunes propostes alternatives, i sovint molt més econòmiques (ara que és temps de crisi) que t'ofereixo de franc: visites culturals organitzades per a famílies (ruta del romànic del Pirineu, ruta del Cister, rutes a les mateixes ciutats per conèixer-les millor, visites als museus,...), sessions familiars de foment de la lectura a les biblioteques municipals, tallers d'aprenentatge de convivència pares-fills,...

I posats a fer maragallades: per què no proposes -pagant la conselleria, és clar- que els professors aprofitem aquesta setmana per recupera-nos psíquicament i físicament als balnearis, que també tenen dret a viure?

Saber començar

Un altre mal d'aquest país és la impuntualitat a l'hora de començar els espectacles. Que una obra o un concert anunciat per a una hora determinada comenci de set a deu minuts tard és el pa nostre de cada dia.

Recordo haver anat una vegada ja fa més de vint-i-cinc anys a Oxford a un concert. L'hora anunciada per al seu començament eren les vuit del vespre. I a les vuit els músics ja eren a l'escenari i començaven la primera peça. Puntualitat britànica.

Saber esperar

La setmana passada van començar al teatre Metropol de Tarragona el cicle de concerts de Joventuts Musicals. Un fet habitual que no em deixa de sorprendre quan hi vaig és el poc respecte d'una part del públic envers els músics al final del programa oficial de la vetllada. Mentre la majoria de les persones encara estem aplaudint a l'espera, com és força habitual que hi hagi algun bis, part del públic s'aixeca i marxa, actitud que no deixa de fer quan els intèrprets decideixen agrair els aplaudiments amb aquesta nova interpretació. Això provoca que els que ens hem quedat sovint no puguem sentir el títol de la peça (si l'anuncien) i que després s'origini un murmuri general ("què han dit?", "sí, tal peça de tal autor...").

Per desgràcia, aquesta falta d'espera per al final real de la vetllada no és exclusiva d'aquests concerts. Anar al cinema implica moltíssimes vegades no poder veure la pel·lícula fins que s'acaba de debò, és a dir, fins que acaben els títols de crèdit, perquè la desfilada de gent que s'aixeca i marxa és contínua. Actitud força vegades afavorida per la mateixa sala, perquè els llums s'encenen just després del "The end" de torn.

Anar amb compte

Fa uns mesos il·lustrava amb un video quin era l'estat de la vorera de la Via de l'Imperi que toca la muralla. Poc després (coincidència temporal) l'arreglaven.

Avui toca el torn a la vorera oposada a l'Ajuntament del carrer Rere Sant Domènec. No acabar-hi amb una torta de peu té el seu mèrit, us ho asseguro.

Jutjar i recordar

Aquests dies ha començat el judici a Radovan Karadzic per tots els crims de guerra comesos a Bòsnia durant el període 1992-95, especialment per la matança de Srebrenica. Vidues i mares de moltes de les víctimes i alguns supervivents han viatjat a La Haia per recordar els fets i demanar justícia. Permeteu-me que com a record meu publiqui en aquest bloc el poema que en aquells moments vaig dedicar a les víctimes d'aquesta ciutat bosniana:

LES FOSSES

Quines llavors granaran en un camp
que s’ha adobat amb cadàvers d’un poble,
que s’ha regat amb la sang d’innocents?
Què fruitaran els plançons que hi arrelin?
Quin gust tindran, quan madurin, els fruits?
Gust d’amargor com el fel de la ràbia,

gust de tristor com el plany de l’oblit.
Qui dallarà quan arribi la sega?
Qui collirà quan arribi l’estiu?
Qui voldrà fer d’un cruent cementiri
el nu terreny d’una lluita constant?
2-14/II/1996

Reblar el clau

En l'últim text parlava de la situació circulatòria de la Part Alta.

Dimarts, una carta al Diari de Tarragona d'un altre veí del barri expressava les mateixes opinions i es preguntava fins quan havíem d'aguantar aquesta situació.

Avui divendres la situació ha canviat:

- Ara està en obres el carrer Calderers, i mitja baixada del Patriarca (punt de pas obligat en l'únic circuit que tenim ara com a ara per arribar al sector marginal del barri) està amb tanques. També l'aixecaran per obres?, em pregunto.

- Quan he arribat a la plaça de les Cols a 1/4 de 4 de la tarda, després de la sorpresa anterior, n'he trobat una altra: dos cons de plàstic m'impedien baixar pel carrer Major: un vehicle d'enllumenat estava treballant-hi. Truco a la Guàrdia Urbana demanant com m'ho havia de fer per poder arribar a casa. Em demanen les dades (nom i DI) i diuen que hi envien una patrulla per estudiar la situació. Després de 20 minuts torno a telefonar-hi, perquè no havien aparegut (bé, sí, havia tret el nas una grua municipal, no sé ben bé per quin motiu), i em diuen que tenen altres casos prioritaris entre mans. Poc després, un treballador de l'enllumenat enretira els cons: han acabat la feina.

I jo que em pregunto: si s'hagués produït una emergència al carrer dels Cavallers o al carrer del Comte, com s'ho haurien fet? Hauria arribat la Urbana?

Per què no reblem el clau i tanquem del tot el barri, convertint-lo en un parc temàtic?

Posar-ho fàcil

L'Ajuntament de la nostra estimadíssima ciutat de Tarragona sembla que vol tenir els veïns de la Part Alta molt entretinguts, sobretot quan es tracta de circular-hi amb vehicle. Carles Castillo, regidor de mobilitat, no deu tenir clar què significa aquest concepte, perquè a nosaltres la situació actual pràcticament ens immobilitza.

Analitzem quina és la situació actual dels diversos accessos al barri:

1- El Portal del Roser segueix tallat. Per tant, possibilitat d'accés o sortida zero, excepte per als vehicles de dues rodes, que fan el que volen.

2- El carrers de Sant Oleguer i de les Peixateries Velles en obres des de fa deu dies. La possibilitat d'usar-los per entrar a la Part Alta, doncs, nul·la. Això sí, per poder arribar fins al pàrquing de la plaça de la Font s'ha fet Portalet, de manera excepcional, de doble sentit (fet que algun vehicle ha aprofitat per pujar contradirecció per la baixada de la Misericòrdia), que tots som iguals a fotre'ns.

3- El Portal de Sant Antoni queda com a únic accés. Un cop s'arriba a les Coques l'única opció, però, és baixar-hi fins a Merceria, carrer Major i ... Aquest cap de setmana, amb tot, se celebra la setmana medieval i aquest circuit és inviable. Solució?: canviar provisionalment el sentit de circulació del carrer de la Mercè, plaça de l'Oli i Merceria (sector Fòrum - baixada del Patriarca) per poder arribar al carrer Major. En alguns moments, malgrat tot, la mobilitat es farà difícil per la quantitat de gent que hi haurà a la zona.

3bis) De les Coques a portal del Roser no es pot circular per obres.

Què podem fer, doncs? Posar-nos-hi fulles? Mobilitzar-nos, és a dir, manifestar-nos? Negar-nos a pagar impostos derivats del fet de tenir vehicle (circulació, gual)? Entrar i sortir amb helicòpter? Convertir el barri en un parc temàtics i els veïns en figurants?

Costaria gaire, senyor Castillo, no fer coincidir en el temps tantes obres i esdeveniments i facilitar-nos arribar a casa?

Aclarir

Només un aclariment, i no és censura: per admetre un comentari només demano que vagi signat. No admetré anònims. De qui en faci només vull que doni la cara, com ho faig jo.

Viure i veure els castells

Aquests dies hem viscut la festa major de Tarragona, durant la qual s'han dut a terme tres actuacions castelleres. Podia haver fet alguna reflexió diumenge, després de la primera, però he preferit esperar-me a avui, quan s'hagués acabat l'última:

1. Per a tots els membres de la colla diumenge va ser un dia especial, encara que per motius diferents: descarregar la tripleta era una fita de joia per a la gent que ha entrat nova en els últims temps, sobretot per a la jovenalla que ha aportat nova frescor als assajos i a les sortides. Gent amb camisa encara per gastar de relativament poques actuacions que porten (Forcadell, Albert Blay, Marina, Alèxia, Mercè,...), amb camisa que s'estrenava just diumenge (Videla, Germán,...) o gent que encara l'espera (Arnau, Martorell,...) s'abraçaven entre ells o amb la gent que porta més anys.

Per als qui ja portem uns anys a la Jove, diumenge fou una jornada per reviure experiències ja viscudes, l'última vegada de les quals fa onze anys a l'Arboç.

2. A vegades sembla que tot s'hi valgui, per fer castells. Els Castellers de Vilafranca, però també la Vella de Valls, ja fa temps que es dediquen a reclutar de manera forçada, és a dir, a segrestar, gent de les altres colles amb què comparteixen plaça i, fins i tot, del públic. Si ho fessin correctament, demanant-ho bé, potser aniria a donar-los un cop de mà. Però que m'agafin, em col·loquin allà on ells volen i que els altres els hàgim de fer la pinya perquè ells, que no són prou per si sols, pugin al folre i a les manilles i em trepitgin, que es comportin com uns perdonavides si m'hi nego (com si diguessin "m'he quedat amb la teva cara"), per aquí no hi passo. Per tant, vellacos i llangardaixos, fixeu-vos bé en la meva cara (la teniu al perfil) i no torneu a preguntar-me si vull venir a ajudar-vos, ja en sabeu la resposta.

3. Quan toca toca. Cal felicitar-se, com a espectador, de l'actitud dels matalassos diumenge passat. Repetir l'intent de 3/9f després d'un canvi forçat per lesió en el primer i carregar el castell té el seu mèrit, sobretot quan el relleu era algú que feia anys que no pujava. Llàstima que l'intent de 4/pf estigués massa verd i que la frase de la seva última samarreta ("Posa't a treballar") sigui massa explicativa del que han de fer per assolir-lo.

4. Ara bé, quan toca toca. I ahir dimecres va tocar recriminar l'actitud d'un impresentable que du camisa a ratlles que respon al nom de Toni Morató i al malnom de Shin Chan. Aquest càncer dels matalassers en particular i del món casteller tarragoní sembla que no té remei: sempre ha de donar la nota. En l'intent de pilar de 6 de la seva colla, que va quedar només carregat (per als matalassers "moralment descarregat" [!?]), una part de la culpa de la caiguda va ser seva, per vendre la pell de l'ós abans de caçar-lo: nano, no es pot voler fer una botifarra quan el pilar encara no està descarregat, que després passa el que passa.

5. Les colles petites van entrar a plaça ahir rere una pancarta que reivindicava que la d'ahir era l'autèntica diada de santa Tecla. I qui ho dubtava. Voler fer evident allò que ningú no nega és absurd. Que se'ls discrimina, segons ells, per l'invent d'una diada amb colles foranes de nivell el diumenge anterior a santa Tecla, mentida. A què aspira una colla que va tirant com pot els castells de set (Serrallo) i una altra que no es capaç de carregar un 5/6 per la Diada de l'11 de setembre (Sant Pere i Sant Pau)?

6. Com a casteller vull reivindicar la Mercè com a diada castellera. Demà a la premsa es destacarà que tres colles han arribat a l'Ajuntament amb el pilar caminant i que l'altra (nosaltres, la Jove) ens hem quedat a prop per segon any. Que hàgim descarregat el desè 5/8 de la temporada (tercer en cinc dies) serà una simple anècdota.

Desaparèixer

Si el dia de sant Magí proposava la fusió entre dues colles de la ciutat, avui he de demanar la desaparició d'una altra: els Castellers de Sant Pere i Sant Pau. Aquest vespre, com a casteller, però també com a ciutadà de Tarragona, he sentit vergonya castellera: que una colla arribi a plaça amb un nombre de castellers sota mínims -amb només dues grallers- i que només pugui alçar castells de sis, encara que nets, és molt trist. A més, no ha pogut amb el cinc de sis, simplement perquè no té canalla per pujar a dosos: la qui eixarrancava al tres era tan alta com les del pis inferior.

Per què una colla així sobreviu? Per què no plega, quan va sempre faltada de gent? Doncs senzillament, perquè hi ha una vaca que es deixa munyir fàcilment, es tingui el nivell que es tingui de castells: mentre des de l'Ajuntament es pagui per fer castells com els d'avui, uns quants pararan la mà i sentiran la dringadissa dels diners.

Canviar de patró?

En quinze dies, més o menys, he pogut veure com s'actua de manera diferent respecte d'un mateix problema:

1. De cara al dia de sant Magí vaig preguntar a la guàrdia urbana si es podria obrir a la circulació de vehicles dels veïns el portal del Roser, ja que, amb motiu de les festes, el sector del carrer dels Cavallers quedava sense cap via d'entrada. La resposta va ser que no, que no depenia d'ells i que no es podia enretirar la peça que impedeix el pas.

2. Avui la "Vuelta a España" sortia de Tarragona. La Rambla Vella ha quedat tancada al trànsit des de primeríssima hora del matí. Quan he anat a treballar a tres quarts de nou, la sortida que ara com ara tenim com a normal, per darrere de l'ajuntament, estava tallada (perquè va a parar a la Rambla) i el portal del Roser obert. 
Oh, miracle, el que no aconsegueix el copatró de la ciutat ho fan les bicicletes. Potser haurem de demanar que es canviï la segona festa major de la ciutat davant de tal prodigi.

Travessar el carrer

Si mai aneu a Praga, primer feu una preparació atlètica digna d'Usain Bolt, perquè els vianants han d'anar a cent per hora per poder travessar un carrer quan el semàfor se'ls posa verd. La durada mitjana del pas per a les persones és de vuit segons. Per tant, o ja ets a la vorera atent al canvi de color o ja et pots oblidar d'arribar a l'altra banda abans que el semàfor hagi recuperat el color vermell.