Respondre a la babalà

Ara que s'acosta el final de curs és un bon moment per recollir les respostes que han donat alguns alumnes a algunes preguntes que han sortit en exàmens o en altres exercicis:

•  A 4t d'ESO vaig demanar pel significat de les sigles NIF. Dues de les respostes van ser: 

        - Número d'Identificació Fotocopiat (suposo que quan és l'original les sigles deuen ser NIO).

        - Número d'Identificació de Fora (NID, de dintre?)

•  Què significa fotofòbia, també a 4t d'ESO:

        - Por a les fotografies.

        - Temor a sortir malament a les fotografies.

•  Els alumnes de 4t han estat molt creatius. Per a un alumne tsunami era un neologisme lingüístic del llatí o del grec antic.

•  També la geografia és un punt fort de l'alumnat de 4t. Algú m'explicava en una redacció sobre el viatge que li agradaria fer: "A Alemanya podria anar a l'estadi de futbol del Milan, que es diu San Siro...".

• Finalment, una de 1r de batxillerat. Per parlar d'un autor del segle XVI que defensà la llengua catalana, algú es va referir a Chistopher Despuig. És a dir, un tortosí amb un nom molt anglès.

Penjar-se medalles

Dijous passat professors, alumnes, exalumnes i pares de l'institut Torreforta vam realitzar una tancada al centre, promoguda des del mateix centre, per protestar contra les retallades i les mesures aprovades pel ministeri i la conselleria que afecten el nostre dia a dia. De 6 a 8 del vespre es van dur a terme activitats al pati, com pancartes o un mosaic amb les lletres S O S dibuixades amb els participants.

CCOO es va oferir a informar de l'acte als mitjans de comunicació, i així ho va fer. Fins aquí bé, i gràcies. Mentre els mitjans de comunicació van ser al centre hi va haver també una representant de l'esmentat sindicat, que va desaparèixer en el mateix moment que els periodistes. En canvi, un representant d'USTEC va romandre a les instal·lacions fins al final de la tancada del professorat, a mitjanit, sense que tampoc em quedi clar quin paper va venir a fer.

L'endemà a quarts de vuit del matí vaig sentir a Catalunya Ràdio que informaven de l'acte dient que havia comptat amb la participació de "professors, alumnes, pares i representants de CCOO". No sé si va ser una mala deducció dels periodistes de l'emissora de la nota de premsa, per la qual aquest sindicat hi participava activament, o que el sindicat havia fet entendre aquesta participació seva (que no seria el cas si veiem la nota), però em va fer molt mal efecte. No m'agrada que ningú es pengi medalles que no li pertoquen. En tot cas, qui podria tenir un "diploma olímpic" és el representant d'USTEC.

Per sort (perquè, si hagués passat, jo hauria marxat als dos minuts) els sindicalistes no van fer declaracions a la premsa, i van assumir el seu paper secundari.        

Caçar

Hi ha espècies que desapareixen per alteració del seu ecosistema, sigui per la causa que sigui: naturals, meteorits (els dinosaures) o intervenció de l'home. 
En canvi, hi ha una espècie que aquesta setmana ha fet intents per reduir la seva presència sobre la faç de la terra, però sense èxit: la família reial espanyola. Llàstima, perquè la data d'ahir era la bona: 14 d'abril.

Vetar

De què serveix l'ONU si cinc països poden exercir el dret de veto al consell de seguretat segons els seus interessos, amb la qual cosa no es pot actuar en aquells conflictes que necessiten de l'organisme?

Tinguem-ho clar: mai no s'intervindrà contra Israel pels lobbies jueus als Estats Units ni a Síria pels interessos armamentístics de Rússia i la Xina. 

Ser responsable

Ja faig temps que observo que hi ha gent que o bé no sap conviure o bé a casa seva no fa res, perquè té algun criat o criada que li soluciona la vida. M'explico amb dos casos concrets:

- per què als vestidors del gimnàs la gent que acaba un xampú és incapaç de tirar-ne l'envàs a la paperera i el deixa a la lleixa o al terra de la dutxa?

- per què en molts llocs de treball la gent que compateix vàters és incapaç de canviar el cartró del rotlle de paper higiènic quan s'acaba o, com a molt, el deixa acabat damunt de la cisterna o del porta-rotlles, o directament al terra? Per què deu pensar tothom que el canviï el següent?

Pel que sembla, es fa molt difícil ser una mica responsable.



Ser cornuts i pagar el beure

Quan les coses anaven bé (o això ens feien creure) els funcionaris vam veure com ens congelaven el sou, amb la qual cosa el nostre nivell de vida patia una davallada respecte el d'altres treballadors.

Ara que les coses van malament (o això reconeixen obertament) som una altra vegada els bocs expiatoris, però d'una manera més descarada: a mig any ens retallen el sou; al setembre, els docents hem de fer una hora més de classe (per estalviar personal).

L'última ha estat ara al desembre, quan van informar-nos que el 80% de la paga extra ens ll'ingressarien el dia 28 de desembre (no hi havia millor dia o es pensem que som uns innocents?) i l'altre 20% durant l'any vinent. La sorpresa, però ens l'havien deixada per al dia del cobrament de la nòmina mensual: tots vam quedar-nos amb cara de moniato quan vam veure que ens havien descomptat l'IRPF de la nòmina (fins aquí bé) i de la paga extra íntegra. No sé si per por de fer front a milers de recursos o perquè els va caure la cara de vergonya en adornar-se que d'innocents res, al final han acabat pagant l'import total del que havíem de cobrar abans d'acabar l'any.

Quina serà la pròxima vegada que pagarem el beure de la festa?

Suïcidar-se

Fa uns dies es va suïcidar un jove tarragoní de 30 anys que coneixia. 

Parlant amb un amic comú va sorgir el debat típic d'aquests casos: el suïdici és un acte de valentia o de covardia? Acabàrem trobant un resposta que no aporta una solució definitiva (tampoc no era el nostre propòsit) però que ens va mig satisfer. Cal tenir en compte, sempre com a punt de partida, que les circumstàncies de cada suïcidi són diferents i que, per tant, la valoració variarà segons el cas:

1.- Renunciar a la vida, posant-hi fi, en comptes d'encarar-la pot semblar un acte de covard, perquè és la solució aparentment fàcil. Davant de qualsevol conflicte, intern o extern, optar per la solució de l'abandó, de no lluitar per intentar resoldre'l i fer-lo desaparèixer és aparentmentment la més còmoda, però no implica ignorar-ne l'existència. El suïcidi és vist com l'única manera d'eliminar el problema, perquè segurament pel cap del suïcida passa aquella idea de "morta la cuca, mort el verí" i ell es veu com la cuca.

2.- Alhora, però, cal tenir-los molt ben posats quan algú decideix prendre una de les poques decisions que no té marxa enrere: treure's la pròpia vida. Sobretot quan l'acte del suïcidi és el resultat d'una reflexió o d'una planificació. Crec que deixar una nota o preparar l'escenari on acabaràs amb la teva vida no ha ser fàcil, per molt desesperat que puguis estar. Per molt que intentis posar-te en la ment del suïcida i entendre els motius de voler acabar amb la seva vida (encara que els hagi deixat per escrit), mai no els podrem saber de debò, com tampoc podrem saber mai fins a quin punt pensava en les persones que l'estimaven o era egoista en només veure la seva situació a l'hora de fer el pas definitiu..

Abusar dels ajuts

Per fi algú posa negre sobre blanc allò que alguns ja fa temps que expressem en veu alta en moltes places castelleres: Vilafranca  fa alguns castells abusant de la col·laboració de les altres colles que actuen amb ells i fins i tot del públic. Felicitats, Ocaña; només espero que no siguis declarat persona non grata pels llangardaixos.

Molts castellers de la Jove encara recordem com l'anys passat, al Catllar, els verds no van parar fins que van fer baixar d'un terrat un parell de persones de color per posar-los a la seva pinya o com anaven pels carrerons del voltant de la plaça buscant "solidaris". Ja ho he dit altres vegades: no tindria cap problema a posar-me en la pinya d'una altra colla si: 1) aquesta decisió la prenc jo i no altres per mi i 2) sóc jo qui decideix posar-se en un últim cordó per qüestions de seguretat i no a galeres, és a dir, sota del folre de la colla necessitada de gent.

La foto que acompanya aquesta reflexió va ser feta per algun llangardaix vilafranquí en l'última diada de festa major de Vilanova, i correspon a la pinya del seu 2 de 9 amb folre i manilles: On són els peus del folre?, haurien fet el castell sols? Les paraules sobren.

Treure's l'espina

Ha costat, però avui ens hem tret l'espina que feia tants anys que teníem clavada: hem carregat el cinc de nou amb folre. M'havia fet el propòsit de no plorar, de celebrar-ho com la majoria de gent, ignorant el passat. Però m'ha estat imposible, perquè jo vaig viure l'època en què vam proposar-nos ser la primera colla que l'aconseguís el segle XX.

Quan s'ha carregat no he pogut assolir el meu propòsit i he plorat com un nen: primer de ràbia i després d'alegria. He necessitat, he volgut, una estona per a mi, per descarregar tot allò que aquest castell suposava per a la colla i per a mi. He plorat, en primer lloc, de ràbia, perquè m'hauria agradat parar-lo a baixos i perquè era l'espina pendent. També he pensat en aquella gent que no l'ha pogut veure: en Miquel, el Vidalet, en Marrugat o l'Àngels. Després, potser durant gairebé un minut, he plorat d'alegria i he començat a abraçar-me amb els companys de colla. Un dels primers que he anat a buscar, amb tot, ha estat el Jordi Anguera: crec que li devíem aquesta fita.

Provocar, encara

"Ahir dimecres va tocar recriminar l'actitud d'un impresentable que du camisa a ratlles que respon al nom de Toni Morató i al malnom de Shin Chan. Aquest càncer dels matalassers en particular i del món casteller tarragoní sembla que no té remei: sempre ha de donar la nota."

Aquesta frase que vaig escriure en aquest bloc fa dos anys no ha perdut vigència. I el que és mes greu: la seva actitud sembla escampar-se entre altres castellers de la seva colla. També s'ha de dir, però, que molts dels matalassers són conscients del mal que els suposa tenir un individu com aquest. Quan, s'atreviran,emperò, a fer-lo fora? Quan no tingui la colla agafada pels collons (la seva marxa o expulsió suposaria perdre un pis sencer durant un temps) o quan prengui mal perquè algú s'escalfi massa?

He d'aplaudir l'actitud del Quico. Ell sí que és un senyor. Venir a parlar amb en Jordi Anguera després de les provocacions del Morató (i companyia) diu molt d'un casteller de debò.

El que no m'ha agradat és que gent de la meva colla respongués amb tir d'ampolles. S'ha de saber respondre amb elegància i amb castells, com hem demostrat descarregant el 4/8 amb l'agulla.

La segona part de la resposta espero que arribi divendres en forma de 5/9f i, si pogués ser, de pilar de 6 o de 7.

Parlar sense paraules

Aquests dies, amb tota la feinada de començament de curs, no havia tingut temps de poder dir-te, oh Alicia de Catalunya, com et devies trobar d'incòmoda diumenge durant la celebració oficial de la Diada Nacional (tingues ben present aquest adjectiu que companys teus com en Xavier de Badalona sembla haver oblidat). La teva cara era un veritable poema, tota tu estaves tensa, sobretot durant el discurs d'en Màrius Serra. És clar que l'actual situació de la nació i de l'Estat (no confonguis els dos conceptes, com fan els teus amics Mariano, Dolores, Soraya i companyia) i que algunes resolucions judicials et fan estar cofoia, et fan treure més pit que mai.

Estic convençut que diumenge hauries preferit estar amb Francisco Caja i altres com ell renegant de la llengua catalana, de la Diada i de tot el que faci tuf de català. Un que té la mateixa obsessió que tu, l'Alberto, va ser coherent i no va aparèixer per la Ciutadella. Per què no vas fer el mateix?

Ara bé, baixa dels núvols i sigues realista, Alicia d'España, està clar que aquest (Catalunya) no és ni serà mai el teu país de les meravelles.

Ser nacional

Ara fa dues setmanes era de vacances a Madrid amb la intenció, entre d'altres, d'emborratxar-me de pintura, visitant els tres grans museus: el Prado, el Thyssen-Bornemisza i el Reina Sofía.

El dimecres vaig anar al Museo Nacional del Prado. M'havia sorprès positivament que la pàgina web disposés de les versions en les diferents llengües oficials a l'Estat que no són la lengua común. L'alegria, però, no pot ser total, perquè els fulls informatius del museu estaven en diverses llengües, però no en català, euskera o gallec. Tan difícil, o tan car, és imprimir fulletons en aquestes llengües, que també són de l'Estat, quan se n'ha fet la versió de la pàgina web?

Lingüísticament està pitjor el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, ja que la pàgina web només està en castellà o anglès. De les altres llengües de l'Estat, ni rastre enlloc.

En canvi, la sorpresa positiva la vaig trobar al Thyssen-Bornemisza. Si la pàgina web està només en castellà i anglès, el tríptic informatiu que inclou el plànol del museu està, entre altres, en les tres llengües de l'Estat que no són el castellà. És que potser les fundacions privades tenen més sensibilitat lingüística que els museus nacionales? És que s'hi nota l'origen català de la baronessa Thyssen?

Pagar car

Aquests dies és notícia que els taxis de Tarragona són els més cars de tot l'Estat. He de reconèixer que no en sóc usuari, perquè quan no em moc en cotxe ho faig a peu i, en casos extrems, en autobús. Ara bé, sí que puc afirmar que Oviedo o Madrid són més barates.

En el cas de la capital espanyola, dilluns passat, el recorregut des d'un hotel de la Gran Via fins a l'estació de la Puerta d'Atocha (poc més de dos quilòmetres) ens va costar, a les deu del matí, 4,90€. Uns dies abans, en horari nocturn, un trajecte de 7,5 quilòmetres per dins de la ciutat, ens havia costat uns 15 euros.

Em sembla que no hi ha res més a dir.

Cobrar per actuar

Les colles castelleres són entitats sense ànim de lucre que tenen despeses i que, per tant, la majoria de vegades cobren per actuar (dic la majoria perquè a vegades funciona el sistema d'intercanvi, sobretot en les diades de les colles).

També és cert que el "cachet" de les colles depèn del nivell de castells que et poden oferir a plaça i, en part, de la seva història.

En les últimes setmanes, tres notícies o comentaris m'han fet pensar sobre la relació entre una actuació i el seu valor econòmic:

1.- L'alcalde de la Bisbal del Penedès va dir que no volia gastar 25.000 euros en dues hores de festa major i que per això rebaixava l'actuació: en comptes de les tres colles de nivell habituals, només hi actuaven les dues de Valls i els Minyons de l'Arboç.

Algú de la Bisbal em va explicar que la reacció dels llangardaixos vilafranquins va ser voler muntar una actuació a la mateixa Bisbal dos dies abans convidant altres colles. Els bisbalencs van deixar-los clar que, per part seva, ni aigua.

2.- Diumenge passat a Torredembarra em van comentar per partida doble que els verds demanaven enguany per actuar el mateix que l'any passat més l'IPC. Quan els van respondre que no a la Torre (segons em van dir, insisteixo) la reacció seva va ser: "doncs porteu una colla que cobri menys que la Jove i així nosaltres podrem cobrar més." A l'hora de la veritat hi érem les dues colles.

3.- Ahir a Sitges la Joves de Valls va actuar-hi quan en principi no ho havia de fer. Segons em van explicar havien demanat poder actuar sense cobrar. Pel que sembla van curts de sortides.

PS: per cert, quant ens costarà als catalans l'anada dels llangardaixos a l'Índia en temps de retallades?

Apludir actituds

Aquest cap de setmana s'ha produït una notícia curiosa per poc habitual en el món de l'esport:

En un torneig de futbol aleví celebrat a Guipúscoa, s'enfrontaren a la final els equips del Sevilla i de l'Espanyol, aquest amb l'equip d'alevins de primer any. El partit va acabar amb empat a quatre i, per tant, es va haver de decidir als penaltis. Els més encertats van ser els més andalusos, amb la qual cosa guanyaven la copa. Però, en un gest sorprenent l'entrenador, i després de consultar-ho a l'organització i de parlar-ho amb els seus jugadors, va lliurar-la als espanyolistes, argumentant que, tot i ser un any més petits, havien jugat millor durant el torneig i que els penaltis no havien fet justícia a aquesta circumstància. Lògicament, la reacció de l'Espanyol va ser de sorpresa.
Alguns diran que en futbol no sempre guanya el millor, sinó el qui marca més gols que el rival; que l'actitud de l'entrenador sevillista no era la que corresponia, que si ells havien tingut més encert a la tanda de penes màximes... Però com Ernesto Chao, l'entrenador del Sevilla, va declarar: "ells han estat millors durant el torneig i durant la final, ells es mereixen la copa".

En el món del futbol professional, tots sabem que les regles són les que són, que els interessos que s'hi mouen són molts i que hi ha molts diners pel mig. Això no obstant, crec que en el futbol (i per extensió en tot l'esport) infantil el més important és formar esportistes, però, principalment, persones. I en aquest sentit, Chao va donar una lliçó millor que qualsevol altra que hagi doant en un camp d'entrenament.

Fa uns mesos ja es va produir una situació comparable quan Sergi Barjuan, entrenador del juvenil B del Barça va ordenar als seus jugadors que es deixessin marcar un gol després que ells n'haguessin fet un a l'equip rival (el Castelldefels) quan el seu porter era al terra, perquè tot quedés com abans, és a dir, empatat.

Fa uns anys, quan treballava a l'Arboç, se celebrava la jornada de portes obertes. Era dissabte al matí i, a mitja jornada, va arribar el germà petit d'una alumna; venia de jugar a futbol i la seva mare li va preguntar: "Heu guanyat?". No em poder estar de fer un petit reny: "Perdó, però crec que la pregunta està mal feta. Quan tenen aquesta edat la primera pregunta hauria de ser 'Com ha anat?'. La vostra fomenta la competivitat, mentre que el que primer han de fer és passar-ho bé. Si, a més, es guanya, millor, però no ha de ser el primer objectiu".

Apretar-se el cinturó

Dijous vaig sentir al telenotícies una expressió que em va preocupar, no pel seu significat sinó per la seva forma: apretar-se el cinturó. D'acord que l'economia està malament i que hàgim de fer miracles per arribar a finals de mes, però que TV3, una de les missions de la qual és difondre la nostra llengua, es dediqui a destrossar-la en un informatiu indica que alguna coasa grinyola. I no serveix l'excusa que el periodista informava en directe (que també seria greu), ja que la notícia estava enregistrada.

A Catalunya Ràdio tenen la UAL (Unitat d'Assessorament Lingüístic), que controla el model lingüístic de les emissores del grup i al qual es remeten alguns dels periodistes en veu alta durant els programes quan sorgeix algun dubte. M'agradaria saber si a TVC aquest serveix existeix, perquè aquesta errada no és la primera i, per desgràcia, no serà l'última.

Per cert, el cinturó, en català, ens l'estrenyem.

Ser un equip

El Barça va demostrar ser un equip actuant com a tal i no com una suma d'individualitats. I no parlo ja del joc al camp, sinó de comportaments com el de Puyol en cedir el braçalet de capità a Abidal perquè recollís la copa. També diu molt a favor de la persona l'actitud de record del jugador de la Pobla envers un jugador d'un altre equip, Miki Roquer, que també està passant per moments difícils.

Davant d'actituds així, chapeau.

Saludar

És ben cert que cada cultura té un sistema de salutació: petons en quantitats diverses, encaixades de mans amb diferent grau d'intensitat, fregament de nassos,... Però també és ben cert que ser educat és respectar les altres cultures, sobretot quan vius en un lloc on els costums són diferents als teus.

Si una dona catalana decidís anar a viure a Irak, per exemple, no tindria, segurament, altre remei que adaptar la seva manera de vestir a la d'allà, si no volgués ser objectiu de mirades despectives.

Per què, doncs, quan alguns (generalitzar mai no és bo) musulmans vénen a viure a Catalunya no accepten els nostres costums en aspectes aparentment tan secundaris com la salutació?

Totes aquestes reflexions deriven del que li va succeir a una companya de feina, tutora d'un alumne d'origen marroquí: en voler donar la mà al pare del noi, com fa amb tothom, aquest li va rebutjar, emparant-se en l'argument que ells no la donaven a les dones. La professora va respondre-li que, en quatre anys, era la primera vegada que es trobava en aquella situació. Per respecte i educació no el va engegar a dida, que era el que es mereixia.

Un reflex més de la necessitat que en algunes cultures queda molt per fer per tal d'aconseguir la igualtat entre homes i dones.

Arribar i moldre

Sempre hi ha hagut gent que s'ha cregut imprescindble, que ha pensat que sense ells no es pot fer res. En tots els àmbits, fins i tot en el món dels castells.

No hem de confondre aquests personatges amb les vaques sagrades, tot i que s'assemblin. Les segones són persones que no apareixen als assajos fins als moments importants, amb un lloc més o menys assegurat per la seva experiència. Els primers, dels quals, per sort, n'hi ha menys, són aquells que no vénen fins que la temporada comença de debò, que es permeten el luxe de faltar quan volen i que acostumen a fer-se veure, bé perquè sempre han de dir-hi la seva, bé perquè presumeixen de no haver vingut.

El pitjor del cas no és que aquests personatges facin allò d'arribar i moldre, sinó que sovint actuen amb l'aquiescència de l'equip tècnic, que els fan el joc en detriment dels qui s'han xupat els assajos de pretemporada. Són els qui van fent amics, com Mourinho.

(Aquest article està dedicat al propietari de les cames de la fotografia, que es pensa que en sap molt quan no en sap gens. Oi, JB?)

Rostir o confitar

Avui he dinat a Breda. Al menú oferien com a segon "Cuixeta d'ànec rostit i cruixent amb cebes petites i codony caramelitzat". Com que l'ànec m'encanta i feia temps que no en menjava de rostit, l'he demanat. Sorpresa meva: la cuixeta era d'ànec confitat, no rostit. No he dit res i me l'he menjat. Però el fet m'ha provocat aquesta reflexió: "Costa gaire dir la veritat en les cartes?". Està bé que indiquin la guarnició, però també ho estaria que la manera de coure la carn també fos la correcta.

Per si algú no té clara la diferència, aquí teniu les definicions:

Rostir: Coure (carn) sotmetent-la en un ast, en un forn, etc. a un foc viu untada o ruixant-la amb greix.

Confitar: Posar (fruites o viandes) en algun suc que les penetri i serveixi per a conservar-les.

Com podeu veure, la diferència és important i radica en la força del foc.

Marxar a deshora

Ja he expressat en anteriors ocasions quin és el comportament d'una sèrie de persones que acudeixen els dimarts als concerts de Joventuts Musicals: parlar durant les interpretacions, desembolicar caramelets i estossegar, marxar durant el bis final, ... Però el que vaig viure ahir va ser ja el súmmum de la mala educació i de la poca cultura d'algunes dones. M'explico: el programa del concert estava format per peces poc habituals, tret de la magnífica Pavana de Fauré: el Nonet de Martinu, una composició d'un músic argentí contemporani (Serafini) i el Nonetto de Nino Rota.

Hi ha gent que va marxar a la mitja part perquè no els acabava d'agrada el repertori (Martinu i Serafini). Res a dir-hi. Però les de sempre van haver de donar la nota: d'un grupet de sis dues es van aixecar i marxar mentre s'interpretava la peça de Rota (l'última del concert) després de parlar (suposo que per acordar marxar juntes). Un o dos minuts despés, quan es tocava el quart dels cinc moviments de la composició -una magnífica canzone amb variacions- unes altres dues es van mirar amb complicitat i van fer el mateix: aixecar-se i marxar.

Si no els satisfeia el concert tenien dues opcions: o bé haver marxat a la mitja part o haver-se esperat fins al final per educació i respecte a la resta del públic, que sí volia gaudir de la interpretació de la Martinu Ensemble.

Jo sóc el primer a qui li costa escoltar certa música, però abans que fer el numeret ja no em moc de casa o me'n vaig durant el descans. Però hi ha gent que és massa estreta de mires i si l'apartes del Beethoven, Bach, Brahms, Chopin, Strauss o Dvorak de torn (per citar només alguns exemples de compositors coneguts) ja troba que el programa no els agrada o no val la pena. Doncs que es quedi a casa o vagi al Leman a fer el cafè, però que no molesti els qui volem escoltar peces poc habituals i interessants.

Fixar-s'hi

Pregunta d'examen de 2n d'ESO: digues tres llengües romàniques que no es parlin a la península ibèrica.

Davant de les respostes que he trobat durant la correcció no sé què pensar: o bé 1) la pregunta és extremadament complicada, o bé 2) contesten sense fixar-se en el que demana l'enunciat. Perquè, amb tot, hi ha qui m'ha inclòs en la resposta el català i el portuguès.

Una tercera opció és que no tinguin ni idea del que és una llengua romànica. I és llavors que em trobo en la llista idiomes com el grec, l'anglès o l'alemany.

Però és que quan demano en quins cinc territoris de l'estat espanyol es parla català (Catalunya, País Valencià, Balears, Franja d'Aragó i el Carxe) hi ha qui m'escriu que al País Basc. Sense paraules.

Trobar a faltar

Fa una setmana que hem recomençat el curs després de les vacances de Nadal i a l'institut hem trobat un buit que no es podrà omplir, el del Nico, el conserge, que va morir la vigília del dia de Nadal. Qui em retraurà a partir d'ara que enguany no es farà teatre?

Dimarts la Jove de Tarragona va començar a assajar de cara a la diada de la Candela de Valls. A l'hora de cantar les pinyes hem trobat a faltar un nom, el del company Escamilla, que va morir durant el pont de la Immaculada.

Diuen que ningú no és imprescindible, però l'absència d'algú que aprecies, amb qui comparteixes hores i activitats sempre es fa patent. Nico, Antonio, sempre en el record.

Educar o ensenyar

Una de les primeres decisions del nou govern català ha estat el de rebatejar la majoria de conselleries. Una de les afectades ha estat la que durant el tripartit es va anomenar conselleria d'educació, que recupera el seu antic nom d'ensenyament.

Tot i ser del ram, mai no m'havia agradat el canvi de nom i difícilment l'he utilitzat espontàniament. Al cap i a la fi, educació i ensenyament no són mots sinònims i el fet d'usar-ne un o altre implica visions diferents de quina és la nostra tasca.

Segons el diccionari, educar és "ajudar (algú) a desenvolupar les seves facultats físiques, morals i intel·lectuals", mentre que ensenyar significa "comunicar a algú (una ciència, un art, coneixences, una habilitat, etc.) donant-li'n lliçons, explicacions, fent demostracions o fent-li realitzar exercicis pràctics".

Si ens hi fixem, educar és un concepte més ampli, ja que en el desenvolupament de les facultats intel·lectuals és on jugaria el seu paper l'ensenyament. El problema, però, és més de fons, ja que amb el canvi de nom semblava que la tasca d'educar quedava en mans dels docents, quan ha de ser de tot l'entorn de l'alumne, començant per la família, i continuant pels centres escolars, els mitjans de comunicació,...

Ara només falta veure si tot queda en un canvi de nom o des de la conselleria es valora com cal la feina i el respecte social de l'ensenyant.

Ofendre's

Mare de Déu (ai no, que es poden ofendre els ateus), senyor, on hem arribat. Si les coses segueixen així, ho tindrem negre (amb tot el respecte per als africans) per poder explicar a classe sobre cap matèria sense que a algú se li pugui aixecar la pell de tan fina que la tindrà. Suposo que no costa gaire endevinar que aquest inici tan raonat (sempre que no m'ho retregui un filòsof) respon a la notícia que s'ha produït a Cadis, és a dir, la denúncia a un professor per parlar del pernil en una aula on, per a mala desgràcia seva, hi havia un alumne magrebí més integrista que els inquisidors del segle XVI.

No entraré en judicis de valor perquè no crec que calgui fer-ne: l'alumne i la seva família són uns impresentables que no saben on viuen. I com ells, molts altres. Fa un parell d'anys, a l'institut on treballo vam viure un exemple semblant, sense que s'arribés a l'extrem de la denúncia: la mare d'una alumna magrebina va queixar-se davant la tutora de com se li explicava a la seva filla que hi havia molts déus (la professora explicava l'antic Egipte) quan de déu només n'hi havia un d'autèntic, que era Al·là. Per acabar de reblar el clau, va dir també que el professor de música els havia passat a classe una pel·li pornogràfica (Moulin Rouge deixa veure cuixes i cotilles, però de pono res de res). Vaja, o curta de mires o una experta en cultura i moral.

Hauria pogut ser una mica més políticament correcte, però aleshores hauria ofès els meus principis. I això, la meva religió m'ho impedeix.

Respondre

No tinc per costum dedicar espais d'aquest bloc a respondre comentaris, però aquesta vegada faré una excepció i replicaré gent que ha opinat sobre el text reproduït en la reflexió anterior en les versions digitals de Tarragona21 i Tottarragona:

Opinió 1.- Xavi TGN diu: "Esteu tanta gent tan obcecats amb el vostre melic que sou incapaços de mirar amb una mica de perspectiva aèria el barri i el que ha guanyat amb el comerç i la restauració que hi ha aterrat els darrers 15 anys. Si comencen a tancar, i estan fent-ho, les passarem putes (d'allò que tant poc us agradava als de la Cate de tota la vida)."

Resposta 1: Xavi, o no saps llegir o tens els ulls al clatell. En l'escrit afirmem que "no dubtem que la presència del comerç i de la restauració ha ajudat a millorar la imatge del barri", però, si us plau, els veïns que hi portem tota la vida també hi hem posat el nostre granet de sorra. Per tant, d'herois a qui hàgim de fer un monument n'hi ha molts més. En el meu cas, i sense voler-me posar medalles, et puc dir que vaig formar part de la comissió del PEPA (Pla especial de la Pat Alta),constituïda l'any 1986 (com pots veure, fa més de 15 anys).

I una altra cosa: de botigues i restaurants en tanquen i obren contínuament a tota la ciutat, fins i tot on hi ha moltes places d'aparcament. Per tant, algun factor més hi deu haver que fa difícil mantenir un negoci. Se t'ha acudit que potser algú no ha fet l'estudi de mercat correctament per saber si determinada zona és la més adequada per obrir determinat negoci?

Xavier TGN també m'acusa de calcar les idees de l'Associació de Veïns de la Part Alta i algú que signa partalta de partidista. Doncs bé, ni milito en cap partit ni sóc membre de l'esmentada associació. Per tant, potser sí que "quina sort té l'Ajuntament que tothom està tan d'acord en el que intenta fer!" (Xavier dixit), no dec ser un pobre boig que desbarra i va a la seva.

Opinió 2: Un tal Dulos s'exclama: "Las ideas felices de unos pocos que no les importan la gente que realmente mantiene vivas las ciudades: los comerciantes y restauradores."

Resposta 2: Ja ho he dit abans, d'herois n'hi ha molts. D'acord que el comerç i la restauració donen vida a una ciutat. Però un barri és el que és gràcies també al fet que hi viu gent. O potser vols una Parta Alta que recordi una àrea més d'un parc temàtic com Port Aventura, que només tingui atraccions (és a dir, monuments) i negocis? Si us plau, que els centenars de persones que paguem els nostres impostos des de la Part Alta no som pàries ni indis d'una reserva, vaja, crec jo.

Opinió 3.- Ferran manifesta: "Però ha pujat vostè en cotxe alguna vegada? Donar voltes 20 minuts amb el cotxe li sembla que sempre hi ha places per aparcar? Increible, que poc coneixement." (Referint-se a la, segons ell, no disponibilitat de places per estacionar).

Resposta 3: Mira, Ferran, quan he anat a altres zones de la ciutat per compres o per qüestions personals a vegades m'hi he estat aquests minuts que dius i més. Sempre que no hagi fet ús d'un pàrquing de pagament, és clar. A Barcelona també voldries poder estacionar enmig del Raval o del barri gòtic davant mateix de la botiga o del restaurant? O acceptes haver de deixar el cotxe pagant?

Voler una Part Alta de qualitat

A vegades, quan es planteja un problema s’oblida de tenir-ne una visió històrica. Això és el que sembla que els passi a tots aquells que es queixen contínuament del procés de peatonalització iniciat a la Part Alta. Des de fa una trentena d’anys molts veïns i comerciants del barri han lluitat perquè aquest es dignifiqui, tant per a la vida diària dels veïns com d’aquells que hi treballen i que hi pugen a visitar-lo.
En aquestes últimes dècades altres zones de la ciutat han estat també peatonalitzades, amb un recel inicial de veïns i comerciants, com poden ser el carrer de Méndez Núñez i la zona de Sant Agustí – Comte de Rius. I en un moment que no existien els pàrquings propers (Rambla Nova o la Pedrera, per exemple). Per tant, la gent havia d’anar-hi a peu, deixant a vegades el cotxe força lluny. Avui dia, aquest recel s’ha convertit en un comerç actiu, viu i dinàmic.
Vist el que passa en aquestes zones, per què no podem veure bé la mateixa solució per a la Part Alta? Amb la diferència que, a hores d’ara, disposem d’aparcaments pròxims a les dues entrades al barri, on sempre hi ha places disponibles, i que les distàncies màximes que s’han de fer a peu no su-peren els 500 metres. Amb tot, també creiem que s’ha d’ampliar el nombre de places que hi hagi al voltant del barri, com sabem que es vol fer (per exemple, el Roqueral).
Des del restauradors i els comerciants s’afirma que amb el nou pla de mobilitat els clients ja no podran arribar amb cotxe fins al barri i estacionar-hi. La Part Alta, per la seva pròpia estructura urba-nística, de carrers generalment estrets (com a conseqüència del seu origen medieval), no permet dis-posar d’espais adequats per a l’estacionament. Però no ho permet per a ningú: els mateixos veïns en som conscients. Així doncs, com s’ho feia fins ara la gent per aparcar quan pujava al barri? El pla limita l’accés i la circulació, però la normativa relativa a l’estacionament sempre ha estat la mateixa i, per tant, el barri no ha pogut, ni pot, assumir que tots els visitants hi deixin el cotxe quan hi vénen.
Durant el primer trimestre del 2009 l’Ajuntament va dur a terme uns tallers informatius oberts a tothom qui viu i treballa a la Part Alta perquè conegués quines intencions tenien a l’hora d’elaborar el pla de mobilitat. En aquestes mateixes sessions es va oferir la possibilitat que els participants expressessin les seves opinions i propostes de cara a incorporar-les al projecte municipal. Posterior-ment, els representants del consistori han mantingut contactes amb representants dels diversos sectors del barri, és a dir, ningú pot dir que li manca informació i que no ha estat escoltat.
Així, un dels temes tractats en els tallers i en el qual l’Ajuntament ha treballat a favor dels comer-ciants és el dels horaris de càrrega i descàrrega, ja que l’han ampliat. També els ha afavorit a l’hora de facilitar l’entrada dels proveïdors amb targetes d’accés. El que no es pot pretendre és poder acce-dir a qualsevol hora i a qualsevol lloc, quan tota la ciutat té horaris i zones clarament establerts i respectats.
No dubtem que la presència del comerç i de la restauració ha ajudat a millorar la imatge del barri. La seva reforma, però, també ha estat possible gràcies a l’esforç i voluntat dels veïns que han refor-mat casa seva i que han arreglat façanes o han millorat serveis com la llum i l’aigua, i d’aquella gent que ha establert a la Part Alta la seva residència.
Vist el funcionament dels barris vells peatonalitzats d’altres ciutats europees i del país, així com d’altres zones de la ciutat, creiem que la peatonalització de la Part Alta comporta tot un seguit d’avantatges:
- Bon manteniment dels elements urbans, com voreres, senyals o balcons de primers pisos.
- Reducció de la contaminació, tant de CO2 com de soroll.
- Més tranquil·litat i seguretat per a la gent amb mobilitat reduïda en especial, i per a tots els vianants en general.
- Millora de la imatge del barri de cara als turistes, ja que poden passejar-hi gaudint amb més tranquil·litat del valor monumental i dels serveis del barri.
- Augment del valor comercial del barri com a conseqüència de l’augment de qualitat de vida.

(Text signat conjuntament amb Raquel Pérez i aparegut en mitjans de comunicació locals l'última setmana d'octubre.)

Ser coherents

Quan han passat deu dies de la vaga general convocada pels sindicats, hi ha dues coses que encara no tinc clares:

1- No havien dit que els piquets serien informatius? Per què, doncs, en comptes de limitar-se a explicar a qui volia treballar els motius de la vaga, els convidaven a tancar els establiments o els impedien d'accedir al lloc de treball?

2- Els alliberats sindicals van fer vaga? O dit d'una altra manera: van deixar de cobrar el sou del dia 29 i la part proporcional de la paga extra? O se'ls van embutxacar mentre els treballadors de debò feien un sacrifici de debò?

Treballar per un somni

Diumenge durant el concurs de castells els de la Jove vam intentar realitzar el nostre somni (el 5 de 9 amb folre), per al qual semblava feta la cançó de Serrat "Per construir un bell somni":

Per construir un bell somni
el primer que cal és estar despert,
mà ferma per dur les brides
i fer-se un projecte a mida
comptant que tot s'encongeix.

Materials de primera.
Amples i profunds els seus fonaments,
a prova de malentesos,compromisos,
interessos i accidents.
Orientat al sud i protegit dels vents.

Res no cura les ferides com un bell somni.
Qui és que no arrisca la vida per un bell somni?
Què seria de nosaltres sense un bell somni?
Què en faríem, del dia i de la nit?

Per construir un bell somni
cal posar-s'hi a plena dedicació
i estar pendent, a tota hora,
de si riu, si dorm, si plora
com si es tractés d'un nadó.

I pel bé de l'empresa
és indispensable estar assabentat
que a la fi de la proesa
serà una sorpresa el seu resultat.
Hi ha un bon tros entre els somnis i la realitat.

Res no cura les ferides com un bell somni.
Qui és que no arrisca la vida per un bell somni?
Què seria de nosaltres sense un bell somni?
Què en faríem, del dia i de la nit?

Per construir un bell somni
cal a més a més ser prou eixerit
-quan es gira la fortuna-
per sortir d'entre les runes
i fer-ne un altre, tot seguit.

No va poder ser tot i estar desperts, tot i disposar de material de primera, d'amples i profunds fonaments, tot i posar-hi molta dedicació, tot i saber que seria una sorpresa el seu resultat i que hi ha un bon tros entre els somnis i la realitat.

Però estic convençut que sortirem d'entre les runes per fer-ne un altre, tot seguit.

(Podeu veure el video de l'assaig del passat dijous clicant sobre el botó de youtube del lateral)

Plorar per mamar

Des de fa cosa d'un mes la Part Alta viu en el debat de la seva peatonalització. Bé, de fet, del tema se'n parla al barri des de fa ja anys, però ara les divisions de parers s'han fet evidents. Un grup de botiguers, restauradors i veïns han manifestat públicament la seva oposició al pla de mobilitat que pretén convertir el barri en zona peatonal i que es va començar a aplicar el passat dia 19 de juliol coincidint amb les obres a la muralla.

Si llegim el cartell que han penjat en molts aparadors (vegeu-lo sota), hi dues coses amb les quals no puc estar d'acord (i parlo com a veí):

1.- En nom de quants veïns, comerciants i restauradors parlen? Hi ha darrere alguna associació? A mi no em queda clar. Quan parlen de de veïns/es jo no m'hi considero inclòs i, pel que sé, en som uns quants.

2.- Volen un barri on convisqui tothom. Totalment d'acord. Però no amb la segona part, perquè, torno a dir, no sé qui inclou de debò: "som nosaltres els qui més hi tenim a dir". Insisteixo: qui (i quants) forma part d'aquest "nosaltres"?

En un comunicat reproduït per Notícies TGN el dia 1 de setembre manifesten que "en cap moment s'ha pogut comptar amb el suport generalitzat dels afectats senzillament perquè mai s'ha demanat el nostre parer al respecte, ni n'hem tingut cap informació fins pocs dies abans de l'inici del Pla". Més endavant reclamen que "qualsevol acció important sobre el nostre barri i afecti la nostra vida quotidiana o activitat laboral de manera important com és aquest cas, sigui precedit d'un autèntic i valent procés participatiu i un cop acabat aquest i confeccionat el projecte és indispensable una informació clara, àmplia i individualitzada per part de l'Ajuntament".

Senyors, quan de temps fa que viuen o treballen a la Part Alta? On eren l'any passat? Durant el febrer i el març de l'any 2009 el veïnat del barri, tots els qui hi vivim o hi treballem vam ser convidat a participar a l'edifici consistorial en un debat sobre el model de mobilitat que volíem tenir. Es van debatre temes com la regulació del trànsit (qui hi havia de poder entrar i qui no), horaris i zones de càrrega i descàrrega,... I una qüestió vam tenir clara tots els que hi vam anar: el barri és primer de tot de i per a aquells que hi duem a terme la nostra activitat domèstica o laboral, és a dir, el barri ha de ser concebut per i per als veïns.

Segur que en alguns punts tenen raó, com per exemple amb les poques places d'aparcament que hi ha al voltant del barri, que a la gent li agrada poder anar fins a la porta de la botiga o del restaurant en cotxe. Però passegin-se pels barris vells de moltes ciutats (els poso Oviedo i Toledo com a exemples que conec) i comprovin qui circula pels seus carrers i a quines hores.

Ah, i sobretot, aprenguin a plorar quan toca, no un any i mig després.