Benvolgut Antoni, no critico en absolut la vostra opinió (que per cert, sembla fer referència al comentari d'un, sota el meu punt de vista, patètic mal anomenat polític durant el transcurs d'un programa televisiu). Però tampoc la comparteixo. Dieu-me si no, com anomeneu la capital del Regne Unit, London potser???? Si aquesta premisa és vàlida(i sé que em podeu contraatacar amb els John o Michael que no es tradueixen, que crec ho és, a Catalunya sou Antoni, però a la resta de l'Estat podeu (i dic "podeu) ésser perfectament Antonio, i de ben segur que qui us ho digui no ho està fent amb cap mala intenció, simplement no està acostumat a la resta de l'Estat a usar el nom Antoni. La resta, es buscar tres peus al gat, quan hi ha coses mólt mes importants que discutir si em dic així o de l'altra manera. Darrerament molts catalans estan molt susceptibles amb temes que, tenint en compte la curta durada d'aquesta vida que ens ha tocat, tenen un grau d'importància tan petit... Potser caldria buscar tots plegats mes nexes d'unió entre societats que, tot i ésser culturalment diferents, hem de conviure molts anys sota un mateix paraigua: l'univers. Salutacions cordials. Un anònim.
El tractament de topònims i antropònims no és el mateix. Els noms de lloc poden tenir forma pròpia i tradicional en altres llengües per raons històriques, de veïnatge o de cultura. Així, la Firenza italiana és la nostra Florència o la Florence anglesa (capital de Tuscany, la Toscana italiana i catalana). O en català, per tradició històrica, parlem de Llemotges, de Saragossa o de Nàpols, però de Jaén, Huelva o Buenos Aires sense traducció ni adaptació fonètica (No m'imagino parlant de la capital d'Argentina com de Bons Aires.). En canvi, noms i cognoms identifiquen una persona. Se t'acudiria mai anomenar Michael Shumacher com a Miquel Sabater? El problema és que els espanyols s'ho fan tot seu: o no recordes com van castellanitzar, mentre va convenir, el nom d'aquell esquiador de fons guanyador sota els efectes del dopatge de dues medalles d'or olímpiques (Juanito)? No sóc susceptible davant de "poca cosa". El nom és el més personal que hi ha. I els noms en català, pel fet de ser totes dues llengües germanes, s'assemblen massa a les formes en castellà. I fóssim bascos potser no tindríem el mateix problema: quanta gent sap que Edurne significa Neus o que Nekane es correspon al Dolors català? El paraigua de l'univers és una metàfora molt bonica mentre es reconegui que sota aquest paraigua tenen cabuda totes les cultures, llengües sense cap mena de discriminació.
Benvolgut Antoni,
ResponEliminano critico en absolut la vostra opinió (que per cert, sembla fer referència al comentari d'un, sota el meu punt de vista, patètic mal anomenat polític durant el transcurs d'un programa televisiu). Però tampoc la comparteixo. Dieu-me si no, com anomeneu la capital del Regne Unit, London potser???? Si aquesta premisa és vàlida(i sé que em podeu contraatacar amb els John o Michael que no es tradueixen, que crec ho és, a Catalunya sou Antoni, però a la resta de l'Estat podeu (i dic "podeu) ésser perfectament Antonio, i de ben segur que qui us ho digui no ho està fent amb cap mala intenció, simplement no està acostumat a la resta de l'Estat a usar el nom Antoni. La resta, es buscar tres peus al gat, quan hi ha coses mólt mes importants que discutir si em dic així o de l'altra manera. Darrerament molts catalans estan molt susceptibles amb temes que, tenint en compte la curta durada d'aquesta vida que ens ha tocat, tenen un grau d'importància tan petit... Potser caldria buscar tots plegats mes nexes d'unió entre societats que, tot i ésser culturalment diferents, hem de conviure molts anys sota un mateix paraigua: l'univers.
Salutacions cordials. Un anònim.
El tractament de topònims i antropònims no és el mateix.
ResponEliminaEls noms de lloc poden tenir forma pròpia i tradicional en altres llengües per raons històriques, de veïnatge o de cultura. Així, la Firenza italiana és la nostra Florència o la Florence anglesa (capital de Tuscany, la Toscana italiana i catalana). O en català, per tradició històrica, parlem de Llemotges, de Saragossa o de Nàpols, però de Jaén, Huelva o Buenos Aires sense traducció ni adaptació fonètica (No m'imagino parlant de la capital d'Argentina com de Bons Aires.).
En canvi, noms i cognoms identifiquen una persona. Se t'acudiria mai anomenar Michael Shumacher com a Miquel Sabater? El problema és que els espanyols s'ho fan tot seu: o no recordes com van castellanitzar, mentre va convenir, el nom d'aquell esquiador de fons guanyador sota els efectes del dopatge de dues medalles d'or olímpiques (Juanito)?
No sóc susceptible davant de "poca cosa". El nom és el més personal que hi ha. I els noms en català, pel fet de ser totes dues llengües germanes, s'assemblen massa a les formes en castellà. I fóssim bascos potser no tindríem el mateix problema: quanta gent sap que Edurne significa Neus o que Nekane es correspon al Dolors català?
El paraigua de l'univers és una metàfora molt bonica mentre es reconegui que sota aquest paraigua tenen cabuda totes les cultures, llengües sense cap mena de discriminació.
On diu "I fóssim bascos" ha de sir "Si fóssim bascos".
ResponElimina