Han passat ja gairebé quinze dies dels fets esdevinguts a l'estació de ferrocarril de Castelldefels platjai fins ara no he tingut temps de dir el que en penso:
- La tragèdia és fruit de la imprudència d'un grup de gent que tenia pressa per arribar a la platja. Excusar-se amb el fet que el pas soterrani estava col·lapsat de gent no és cap raó, ja que aquesta mateixa gent segur que havia fet més d'una vegada cua, per exemple, a la porta d'una discoteca sense la idea de buscar com colar-s'hi per fer més via a accedir-hi.
- Potser sí que hi havia algunes mancances a l'estació, però cap d'elles hauria d'actuar com a eximent. Les declaracions d'alguns dels imprudents que se'n sortiren o d'altres usuaris del tren, així com del cònsol d'algun dels països d'origen de les víctimes, en aquest sentit no són governades pel sentit comú.
- La veritable víctima de la tragèdia és un dels supervivents: el conductor del tren. S'ha comprovat que el ferrocarril anava a una velocitat inferior fins i tot a la que podia dur en el seu pas per l'estació; per tant, ell no en té cap culpa. Però, quant de temps trigarà a recuperar-se de les seves ferides? Les seqüeles psíquiques d'un accident sovint són més greus que les físiques, quan no es produeix un resultat mortal.
Fa temps un anunci de la DGT (Dirección General de Tráfico) presentava el següent eslògan: "Les imprudències es paguen, cada cop més". Com s'ha pogut veure en aquesta ocasió, no només és vàlid en el trànsit de vehicles a la carretera.
Però segurament prefereixo el refrany català que m'ha servit per donar títol a aquesta reflexió: "La prudència guarda la vinya". I com diu l'escriptor escocès Tobias George Smollet (1721-1771): "Una unça de prudència val més que una lliura d'or".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada