Aquests dies, amb tota la feinada de començament de curs, no havia tingut temps de poder dir-te, oh Alicia de Catalunya, com et devies trobar d'incòmoda diumenge durant la celebració oficial de la Diada Nacional (tingues ben present aquest adjectiu que companys teus com en Xavier de Badalona sembla haver oblidat). La teva cara era un veritable poema, tota tu estaves tensa, sobretot durant el discurs d'en Màrius Serra. És clar que l'actual situació de la nació i de l'Estat (no confonguis els dos conceptes, com fan els teus amics Mariano, Dolores, Soraya i companyia) i que algunes resolucions judicials et fan estar cofoia, et fan treure més pit que mai.
Estic convençut que diumenge hauries preferit estar amb Francisco Caja i altres com ell renegant de la llengua catalana, de la Diada i de tot el que faci tuf de català. Un que té la mateixa obsessió que tu, l'Alberto, va ser coherent i no va aparèixer per la Ciutadella. Per què no vas fer el mateix?
Ara bé, baixa dels núvols i sigues realista, Alicia d'España, està clar que aquest (Catalunya) no és ni serà mai el teu país de les meravelles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada