Dimecres vaig tornar d'una setmana de vacances a Londres. El viatge de tornada en avió, mínim retard a banda, va ser deliciós: un grupet de nois i noies de col·legis de pago (perdoneu el castellanisme) de València també hi viatjaven, procedents del Canadà. Només arribar al meu seient, una d'elles ja va manifestar el seu desig d'ocupar-lo per poder seure més a la vora d'altres companys; es pensava que jo no l'entenia i hi vaig seure amb tota la tranquil·litat del món. El viatge va ser una mostra d'incivisme continu: passejades amunt i avall per la part posterior del passadís (ja que el grup estava repartit entre la part central i la cua de l'avió) amb el destorb que suposava per a les hostesses, converses a distància i, per tant, amb volum considerable. Ja als últims minuts, es van posar a cantar, la qual cosa va ocasionar que alguns altres viatgers es queixessin. Només quan una de les hostesses va demanar als responsables del grup que aquest es comportés, que hi havia queixes, un d'ells va fer quatre crits tímids perquè la gent callés. Durant la resta del trajecte havia estat mig adormit (tornar de Vancouver deu ser cansat), Doncs bé, això i no res...
Ara bé, la cosa no va acabar aquí. Durant l'espera, ja a l'aeroport, per mostrar la documentació, els dos acompanyants (a qui dubtaré d'anomenar responsables, ja que no van demostrar ser-ho gaire) van estar parlant amb l'acompanyant d'un altre grup, més reduït, que també havia viatjat en l'avió, sense controlar en cap moment el comportament dels seus pupils.
Per tant, dos grups de gent que no saben anar pel món: els nois i noies (del Liceo Francés i del Colegio San Pablo de València), que devien pensar que anaven en un avió privat on podien fer el que volguessin, i els acompanyants, que no saben controlar-los. Però, és clar, per una vegada que surten del niu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada