Tenir cura de la llengua

Aquests dies s'ha popularitzat entre els polemistes un concepte lingüístic com el de pleonasme. La repetició del pronom hi a la tornada de la nadala que serveix per felicitar les festes als espectadors de TV3 i als oients de Catalunya Ràdio ha desfermat totes les crítiques del món. Amb raó. No podem dir "hi ha d'haver-hi un caganer", perquè sobra un dels dos pronoms.

M'ha fet gràcia llegir ara fa un moment a l'AVUI el que diu Eva Piquer (cito textualment): "Un lingüista solvent em confirma el que ja sospitava: que aquest pleonasme es fa molt, almenys en català central, i que ell no ho consideraria una falta sinó un col·loquialisme adequat al registre de la cançó."

Senyor lingüista: quin ha de ser el registre d'una nadala? No pretenc que tingui una lletra digna del millor poeta, però no es pot donar un argument com aquest. O és que potser hem de començar a prioritzar el català central fins al punt d'imposar-lo, com ha passat en una altra de les polèmiques lingüístiques dels últims mesos, la de l'accent amb què parlaven els personatgesde la minisèrie "Les veus del Pamano"?

La mateixa Eva Piquer manifesta qu podria ser pitjor, perquè unas nena de tretze anys diu que la frase correcta seria "té que haver-hi un caganer". És veritat, seria molt pitjor. Com ahir, que a Catalunya Ràdio vaig sentir com un col·laborador del programa "El suplement", en concret Pere Montserrat, parlava de la nit bona per referir-se a la catalana nit de Nadal. Una autèntica cagada digna del caganer que hi ha d'haver en qualsevol pessebre.

Fer Nadal

Vaig sentir fa un parell de dies que l'Ajuntament d'Esparreguera havia decidit no posar il·luminació nadalenca als carrers de la població. Davant de les queixes dels veïns i dels comerciants, va fer mitja marxa enrere i en va posar una de força escarransida. Comentari d'un habitant davant les càmeres: "Els llums fan Nadal, no em sembla bé que no se'n posessin; els d'ara són poc".

Són els llums els que fan Nadal? És una festa consumista o una celebració religiosa? Nadal es fa al cor de cadascú, no als aparadors i als carrers.

Valorar l'esforç

I jo que em pensava que els pares presumien de fills (filles) quan arribaven a casa amb bones notes! M'exclamo d'aquesta manera perquè avui m'he trobat amb un pare a qui li molesta que el seu fill tregui bones notes (notables concretament), perquè això fa que esdevingui a classe un ésser marginal. I com que el xic és tímid... la seva integració esdevé més difícil.

Fer-li veure que els resultats del seu fill haurien de ser els normals i que els altres són els que caldria, si no blasmar, sí fer reflexionar, ha estat picar ferro fred.

Per sort una flor no fa estiu. Però, com a docent, em preocupa tant l'actitud d'aquest pare com la d'aquells a qui tant els fa quines notes treguin, perquè entenen els centres educatius com a aparcaments de joves.

Ja ho reflectia fa uns dies Faro al seu acudit del Diari de Tarragona:

Saber estar

He parlat ja de l'inici i dels finals dels concerts. Però em faltava parlar de com es comporta la gent durant la interpretació de les peces (serveix també per a les obres de teatre). Sovint hi ha un concert paral·lel i alternatiu: carrasperes, algun comentari, a vegades un mòbil i, sobretot, com a gran protagonista, la celestial música dels paperets dels caramels. No sé com s'ho fan algunes persones, però sempre tenen la necessitat de posar-se'n un en el moment més inoportú. Altres, en canvi són s'han especialitzat a voler ser un músic més, perquè se l'han de menjar als pocs segons de començar la peça musical.

Deixeu-me explicar, detalladament, els passos amb què algú (normalment dones, per poder entendre alguna de les fases) procedeix a menjar-se el caramel:

1.- Comença la interpretació i, al cap d'una estona, es té la carraspera o la tos que fa necessari el consum del caramel.

2.- L'esmentat caramel és dins d'una bossa tancada. Per tant, cal fer córrer la cremallera (i com més discretament es vol fer, més soroll es produeix).

3.- A més, és al fons de la bossa i cal remenar-la tota.

4.- Es treu el caramel, que sempre és dels embolicats amb paper de celofana.

5.- Desembolica el caramel (amb la mateixa discreció, i conseqüència, que l'obertura de la cremallera).

6.- Se'l posa a la boca i arruga el paper.

7.- Desa el paper a la bossa i la tanca.

Durant aquest procés es pot haver produït alguna altra carraspera.

Al final, els únics que reben aplaudiment són els músics de l'escenari.

P.S.: Per cert, dimarts passat no vaig anar a un concert de piano, perquè no li volia prendre proptagonista a l'intèrpret: el meu concert d'esternuts hauria estat memorable. Vaja, com fa tothom que no es troba bé.